Espinàs, l’home sense calendari

“Em considero fill de l’atzar, de les circumstàncies desconegudes. No tinc programa de res”, diu l’escriptor.

“Crec que l’escola ha de proposar-se decididament l’aproximació dels infants i adolescents a la «cultura vital» de la pròpia comunitat, i que no s’hi val pensar que «aquestes coses» ja les aniran aprenent amb el temps”. Josep Maria Espinàs sostenia aquesta tesi el 1979 al llibre Imatges de Catalunya i Illes Balears, coescrit amb Salvador Espriu. I és aquesta «cultura vital» la que l’escriptor ha transmès en gran part de la seva obra. El mestre Espinàs rebia dilluns un homenatge a l’Ateneu Barcelonès en una Sala Bohigas pleníssima, i es presentava atònit: “És impressionant que la meva edat em porti sorpreses”. Té noranta anys i carrega seixanta-cinc diades de Sant Jordi. Impossible atrapar-lo. “Viure no cansa”, repeteix.

Espinàs va entrar a la sala del braç de la consellera Laura Borràs. Se’l va veure físicament dèbil. Pel que fa a la ment, en canvi, continua desplegant una lucidesa modèlica. Joan Maluquer, vicepresident de l’Ateneu, el presentava com el membre d’una generació que “es va proposar construir el país, omplir les llacunes culturals: literatura, indústria discogràfica…”. Espinàs no només ha escrit, també ha fet catalans a Brassens i Leo Ferré. I els ha cantat (Espinàs canta Brassens, 1962).

“El món està ple de gent que sap qui és, i això em meravella. Jo, contràriament als escriptors, no sé qui soc”, deia en un moment donat de l’homenatge. Sempre ha tingut molt poc interès a conèixer-se. S’ho ha pogut permetre: altres ja ho fan fet per ell. Han pensat i teoritzat Espinàs els professors universitaris Xavier Pla i Xavier Antich, que van ser els ponents encarregats d’examinar la seva obra i desxifrar la persona.

A Xavier Pla, quan escolta el nom d’Espinàs, se li estenen davant “una sèrie llarga de noms: Sagarra, Pla, Cela, Destino, l’Avui, el Barça, Brassens, la seva filla Olga o algun Identitats de TV3”. El compara amb Rodoreda, “sempre tan ficada en la seva imaginació”. Espinàs és extensiu, eixampla el coneixement del lector. El que dèiem: no s’alimenta d’ell mateix. Pla va destriar, sobretot, la relació amb el temps de l’Espinàs escriptor. El tractament del passat i del present. Espinàs és presentista. Ha superat el passat. Fixar la mirada en el present “dóna una mena de joia de viure als seus textos literaris que no solc trobar en altres textos”.

És un tractament del temps d’esperit episòdic. Viu l’experiència del temps de manera fragmentada o superposada. Segons Pla, “Espinàs no ha necessitat escriure unes memòries. Tampoc automitificar-se ni plantejar-se un relat del seu jo”. Només ha pogut fregar la memòria a El nen de la plaça Ballot o El meu ofici (els dos publicats a La Campana). Donar forma literària a la vida passada no està entre les seves preocupacions. En aquest sentit, “està a les antípodes de Porcel, constantment preocupat pels orígens i la nissaga”.

Espinàs ha trencat sense transformar-se. La seva vida “és un constant inventari de jubilacions”. Deixar de portar bigoti, deixar d’anar a la platja o de deixar de llevar-se d’hora. Ell ho diu d’una altra forma: “Sóc un home assenyat, però subversiu”. La finalitat ha estat “fer el mateix però fer-ho d’una manera diferent”. Pla també va presentar un Espinàs “deslliurat d’ideologia”. Un escriptor que fuig dels “grans mots: orgull, ambició, sinceritat…”. Acabava recordant la novel·la Combat de nit, reeditada recentment. “Hi ressonen Hemingway, Delibes, El Jarama de Sánchez-Ferlosio, El salari de la por d’Arnaud, Pàmies o Serés”.

Si Pla va abordar el temps espinasià, Antich va derivar l’anàlisi cap a la mirada. En el cas d’Espinàs, una mirada des del jo: “El jo hi és sempre en els seus textos. És una manera d’evitar la pedanteria d’aquella escriptura abstracta que no se sap qui l’escriu. Espinàs sempre parla d’ell, no per egoisme sinó per honestedat”.

El viatge d’Espinàs és de dins enfora. “És com un viatge a l’exterior d’ell mateix, amb una atenció extrema a les coses concretes”. Espinàs, sempre arrapat a la realitat terrenal, “com una vacuna contra la transcendència”. L’atenció extrema pel món que habita també és, segons Antich, una forma de respecte, d’actitud moral. Aquest narrar des del jo ha desembocat en una analogia entre el viure i l’escriure. I aquí Antich feia entrar el neologisme que Robert Sempere aplica a la seva mare, Montserrat Roig: escriviure. Espinàs escriviu. Perquè escriure és “l’ofici que m’agrada i el que volia fer des dels 14 anys”.

Havent escoltat tot el que els altres saben d’ell, Espinàs hi tornava: “Em quedo meravellat. Jo no sé dir res de mi”. Tretze són tretze. Quan una vegada, l’entrevistador d’un mitjà castellà, va demanar-li que es definís, ell va respondre: “Ése de gafas”. “Em defineix però no em fa exclusiu”. Avui es defineix com “aquell que encara és viu”. “No és mala definició”. O bé: “Aquell que es troba. Vaguetat pura”. “M’he trobat sent. He volgut viure. No he volgut ser. Jo no soc jo. Soc el que m’ha fet jo. Alguna cosa m’ha fet a mi. Em vaig haver de conformar amb una cosa tan senzilla com ser jo mateix, i treure’n una cosa tan senzilla com és l’escriptura”. És fantàstic.

Evitar-se no estava previst. De fet, res en Espinàs ha estat planificat: “No he tingut mai un objectiu. No he tingut propòsits. M’he trobat fent coses diverses. I sempre m’ha interessat la cosa que no feia. No he volgut preparar-me per a res”. L’ha fet avançar una activa inèrcia, un anar fent molt poc organitzat: “Em considero fill de l’atzar, de les circumstàncies desconegudes. No tinc programa de res. I no ho dic com una virtut, ho dic com una fatalitat”. Parla un home sense calendari.

La no planificació l’ha dut a situacions i persones inesperades. “He conviscut amb gent molt diversa. He respectat gent molt diversa”. Ha respectat a Cela, per exemple, que no devia ser senzill. Sobre el Nobel, Espinàs explicava una anècdota del viatge que van fer plegats el 1956 pel Pirineu (i que va resultar en Viatge al Pirineu de Lleida). De nit, quan tots dos eren ja a l’hostal on s’allotjaven, Cela va preguntar-li: “Qué hemos visto hoy, Espinàs?”. Avui ho explica encara atònit: “M’ha quedat clavat. Un escriptor que em pregunta que ha vist? Un escriptor ha de veure d’una manera o d’una altra. Cadascú veu les coses a la seva manera. Set anys després va explicar el mateix que jo però a la seva brillant manera”.

Avui, Espinàs està “al costat de tota la gent que vol que Catalunya tingui tot el que ha de tenir”. Manté una ironia deliciosa (“a partir de divuit aplaudiments ja em trobo malament”) i preserva el seu article diari (històricament a l’Avui, ara a El Periódico). No se li acaben els interessos: “Qualsevol cosa pot ser un tema”. És un home satisfet (“feliç de viure en aquesta esquerra de l’Eixample”) que continua evitant uns dels pitjors defectes de la literatura: la nostàlgia.

La consellera Borràs va tancar l’homenatge assegurant al protagonista que encara podria parlar. “Jo vull tenir l’última paraula”, deia un Espinàs folgós. I la va tenir: “He quedat molt content”.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació