Espills inconscients d’una desescolarització massiva

El meu casament imminent ha reobert la necessitat biològica de procrear. En parlem amb la meva senyora

El meu casament imminent ha reobert—d’una manera realista i factible—la necessitat biològica de procrear. En parlem amb la meva senyora. En parlem d’una manera pausada, sense ser compulsius. Pensem com podem fer les coses quan estiguem preparats per tenir fills. I, sobretot, on els tindrem. No parlem de noms ni de foteses detallistes que seria el que els francesos anomenen de fer “de beaux chateaux en Espagne.” Fantasies a banda, mai havia sentit tan propera la descendència. S’acosta l’hora en la qual la meva muller i jo establirem fermament un família amb una petita persona a qui haurem de donar tot el que sigui al nostre abast per fer-la créixer i desenvolupar en la seva màxima capacitat i autonomia.

Francis Picabia, New York, 1915

I en aquest punt ens neix la pregunta: com volem educar els nostres fills?

Quan ens vam plantejar per primer cop com volíem que fos l’educació dels nens, vaig respondre de manera instintiva: “no aniran a l’escola.” No era solament la ideologia i els principis els qui estaven parlant aquí, sinó alguna cosa més entaforada entre el meu inconscient i el meu preconscient. En qualsevol cas, la primera resposta va ser contra l’escola tal com és entesa avui de manera general i generalitzada. A partir d’aquí, la meva recerca va començar. Un altra vegada, vaig topar amb el filòsof anarquista jueu americà Paul Goodman. Ell advocava per la desescolarització massiva i la creació de petites escoles de 30 infants màxims amb quatre educadors, més aviat “facilitadors” que s’encarregarien de posar tots els recursos a disposició dels infants perquè decidissin autònomament com i què aprendre. En el model de Goodman, els nens no rebrien cap mena d’instrucció ni d’aprenentatge reglat: farien el que voldrien, en absoluta llibertat, autonomia i autoaprenentatge. Jugarien i aprendrien jugant, lliurement.

El model de Goodman no és un mer utopisme del decenni del 1960, ben al contrari. El seu model d’escola va ser dut a la pràctica per Daniel Greenberg al 1968 a Framingham, Massachusetts quan va crear la Sudbury Valley School. Avui existeixen desenes de centres com aquest arreu del món en el que s’anomenen free schools o Sudbury schools. Són escoles petites, on els nens de totes les edats comparteixen un espai i tenen absoluta llibertat per aprendre, jugar, crear, organitzar i decidir segons ells creguin convenient, fins i tot el funcionament del centre en assemblea setmanal. Els resultats d’aquest experiment pedagògic han estat recentment sistematitzats i explicats per Peter Gray, psicòleg i professor de psicologia evolutiva al Boston College. Per motius personals, Gray va haver d’acabar portant el seu propi fill a l’escola fundadora de les Sudbury schools, la Sudbury Valley School,. Era la seva darrera esperança per a un fill molt problemàtic, massa lliure. Els resultats que va obtenir a nivell personal el van conduir a enfocar tota la seva recerca al desenvolupament de l’aprenentatge infantil en els ambients lliures i democràtics sense pupitres, sense aules, sense professors, sense estructura jeràrquica, sense arbitrarietats i sense tanques de filferro.

Paul Goodman

Al seu llibre de 2013 Free to Learn, Gray exposa les conclusions del seu estudi i el que una autoeducació lliure ofereix per al potencial de tots els nens i adolescents, des d’un punt de vista biològic, psicològic, pedagògic, antropològic, i social. Els resultats són sorprenents: la sociabilització és extraordinàriament millor i el nivell de coneixements que s’assoleixen són similars als de qualsevol bona escola pública o privada. És possible que l’àlgebra no tingui un espai central en una Sudbury school, però tot infant o adolescent interessat—més aviat apassionat—per una àrea o disciplina té l’oportunitat d’aprendre-la en les millors condicions que ofereixen els facilitadors-pedagogs. Així, 84% dels seus graduats han desenvolupat una carrera d’èxit en els camps que ells volien sense cap mena de dificultats, tot atenyent allò que anomenem felicitat i que en termes més americans-pragmàtics en diríem thriving i growth.

Sempre he considerat que els meus anys a l’escola van ser uns anys feliços. Contrasten amb els quatre anys espantosos de l’educació secundària en un institut que s’assemblava físicament a un camp de concentració amb barracons i filats. Hi vaig sofrir una violència desbocada, una opressiva i falsa condició d’homosexual, i un incident a les dutxes que mai oblidaré—especialment la resposta dels docents. El fet de tenir l’oportunitat de cursar el batxillerat internacional a Girona em va proporcionar l’alliberament que necessitava. Fins i tot, em va permetre de reconstruir la relació amb no pas pocs amics del meu poble, a qui avui estimo i respecto moltíssim.

Tanmateix, la meva psicoanàlisi m’ha permès de descobrir que els meus anys a l’escola no van ser tan feliços com el meu conscient havia fixat. Van ser uns anys de permanent redreçament, obediència, i jerarquització socials, de profunda repressió i disciplina. Tot era compartimentat, l’espai per a la llibertat escassa, la creativitat canalitzada i mediocritzada, i l’aprenentatge pobre i digne de pretèrites pedagogies nacionalcatòliques—i es tractava de la millor pedagogia possible en aquell moment. No debades, l’ambient s’impregnava de latent agressivitat i de jocs que reflectien estratificació social i no pas la llibertat i democràcia que les nostres societats volen representar. A més, vaig créixer en un ambient familiar dualístic, marcat per la presència matriarcal d’una àvia disciplinant i puritanament sofrent, i d’una mare incondicional de personalitat immensa. Als efectes pràctics de la meva educació, la meva àvia va suposar altíssimes dosis de disciplina fèrria, puritanisme bíblic i religiós digne de Massachusetts, i urbanitat i civilitat pensades per a l’anorreament absolut de la meva personalitat via l’acceptació cega del sofriment. Alhora, la seva predicació diària esperonava un desenvolupament anarquitzant de la personalitat que ella havia reprimit i reprimia en ella mateixa amb numantina resistència. El còctel va ser explosiu en un caràcter tan fort però masculí com el meu. La manca de figura paterna clara i una mare d’amor fortificat, però obert i lliure no va fer altra cosa que agreujar les contradiccions.

Al llarg dels meus anys a l’escola, la meva personalitat es veia constantment constrenyida per un ambient absolutament tòxic; tòxic per a mi i tots els meus companys d’escola. Amb tot, la meva avidesa d’aprenentatge i de creativitat eren enormes. L’escola no satisfeia ni saciava mínimament el que jo, com a persona en construcció, necessitava. Com que tot s’igualava per baix i la mediocritat i disciplina imperaven, ben aviat vaig desenvolupar una personalitat excèntrica i una (mala) fama com a tal. Això, juntament amb l’educació puritana de la meva àvia, em va empènyer a voler plaure els meus professors i alienar-me d’una massa d’altres nens que creia que eren els culpables de les meves limitacions imposades. Em vaig aliar amb els meus enemics, els mestres, i assumia les seves neurosis per poder subsistir i desplegar al màxim el que jo necessitava, que era aprendre amb avidesa i poder crear sense límits. En aquest sentit, l’estratègia obtenia uns certs resultats i els mestres, per diversos motius, m’acabaven concedint un mínim però major espai per a les meves coses, la qual cosa despertava significacions, enveges i odis diversos. I, naturalment, vaig ser el focus de tots els bullies haguts i per haver. El puritanisme de la meva àvia i l’amor incondicional i lliure de la meva mare garantien la meva candidesa ingènua, dòcil i obedient: em vaig convertir en el blanc de totes les burles, però també en un personatge carismàtic terriblement admirat i estimat.

Peter Gray descriu la gènesi de l’escolarització, el que ell anomena educació forçada. Nascuda a partir de la necessitat de la salvació religiosa, les escoles van oscil·lar entre el control eclesiàstic i el control estatal, que és el que avui impera. L’argot salvífic religiós s’ha abandonat però s’han mantingut les idees rectores sobre la infància: incompetència, desconfiança, coerció, força correctiva i direcció absoluta. La tendència a suprimir paulatínament les hores d’esbarjo i el joc per activitats més “profitoses,” deures i altres matèries està exterminant la infantesa i l’adolescència. D’ací l’explosió de malalties mentals, l’ansietat i les depressions. És especialment rellevant com l’educació forçada i la tendència actual contra el joc ha portat a crear la “malaltia mental” del trastorn del dèficit d’atenció i hiperactivitat (TDAH), la malaltia artificial i artificiosa per excel·lència.

Com hem arribat a aquest punt?

Si hem d’assenyalar un culpable és l’artificiositat de les nostres infàncies i adolescències, una continuació d’aquestes pulsions antiinstintives i antinaturals que ens alienen del que, evolutivament, som. L’empresonament escolar es pot definir pels següents punts centrals: privació de llibertat sense causa justa i procés; interferència en el desenvolupament de la responsabilitat personal i l’autonomia; l’anorreament de els motivacions intrínseques per aprendre jugant, jutjar i avaluar els estudiants de manera que esperona la humiliació, el cinisme i les trampes; la interferència en el desenvolupament de la cooperació i la promoció el bullying; la inhibició del pensament crític i la necessitat de plaure per mitjà d’obediència jerarquitzada; i la reducció de la diversitat d’aptituds i coneixement disponibles. Això només és una breu llista dels mals principals. Molts mestres i moltes pedagogies són coneixedores dels mals de l’educació forçada, però solament proposen solucions parcials o maquillatges que no resolen el problema de fons: l’infant i l’adolescent no són considerats persones responsables, ni tan sols persones plenes.

Quan era un infant només sospirava per ser un adult. Volia ser un adult perquè ells eren lliures i podien decidir. La noció i idea de menor és una crueltat inventada pel sistema penitenciari que és l’escolarització massiva i forçada de base logística, estandarditzadora, repressiva i disciplinària. Jo no volia ser un menor, jo volia ser una persona; és per això que volia ser un adult, atès que ells eren persones plenes. En conseqüència, la infància indòmita i rebel que no vaig tenir tampoc es va traduir en una adolescència normal. La meva adolescència va aparèixer molt tard i mai va acabar de desenvolupar-se en plenitud. Però jo sempre vaig ser un nen indòmit i rebel, creatiu i horriblement curiós. Ho vaig reprimir gairebé tot sota el pes de la llosa de l’educació puritana, i sota la llosa de l’escolarització mediocre, estandarditzada i disciplinària. Per adobar-ho, l’amor incondicional de la meva mare em creava un miratge impossible en la meva realitat quotidiana.

Hermann Hesse

Amb els meus 30 complerts i a les portes del casament, tinc la sensació que abandono finalment la meva adolescència. El navili insígnia de la meva adolescència va ser—i és—el Demian de Hermann Hesse. És hora de passar pàgina i assolir un nou símbol literari que marqui la meva etapa adulta, si és que això realment existeix. En el fons, no rebutjo la meva educació: és el que m’ha acabat afaiçonant com a persona. Puc, això sí, considerar que algunes coses haurien d’haver anat de manera diferent, o que eren del tot prescindibles. Que quedin com a experiència o antiexperiència. En qualsevol cas, he acabat tenint una comprensió força nítida de mi mateix, la qual cosa em permet de produir la transformació pendent i créixer com a persona. Sóc generós i agraït amb una bona part de les persones que m’han fet, especialment la meva àvia, la meva mare i el meu avi, el meu pare absent i uns quants mestres i professors inclosos.

Com diu en Bernat Dedéu dels meus articles: “cartesians en la forma, bestials en el fons;” això és el resum més acurat que poden fer de la meva personalitat, del resultat de la meva educació. Sóc una bèstia encaixada en unes parets cartesianes. Professo una devoció extrema per Descartes i el racionalisme, que m’articula tant la personalitat com tots els aspectes de la meva vida, des del meu legalisme religiós fins a la meva actitud compulsiva per l’ordre domèstic de les coses. A l’altra banda, hi ha la meva creativitat desbordant expressada en la música, la literatura, la pintura, i el meu impuls existencialista, primari, natural—i naturista—salvatge i revolucionari. És una realitat que ja he assumit. No he acabat de resoldre la contradicció entre ambdós pols, i segurament no l’acabaré de resoldre mai. Em resta l’acomodació satisfactòria en la meva vida quotidiana.

El nostre desenvolupament personal és en la infantesa. El que hi rebem i el que hi fem ens marca i condiciona per la resta de la nostra vida. Furgar en els miralls de l’inconscient, recuperar el que ha estat reprimit o oblidat, i entendre com es va construir la nostra personalitat és crucial per poder transformar-nos en el present i projectar-nos en el futur. Ara m’he convertit en un potencial engendrador d’infants i la meva infantesa ha tornat mitjançant la meva anàlisi. Ha tornat canviada i transvestida. El que era dolent continua essent dolent, i el que era bo, ara no és tan bo. I, així i tot, preservo una felicitat essencial en el meu optimisme patològic, amb respecte i gratitud sinceres pels qui m’han creat com a tal o m’han acompanyat en aquest procés de construcció gràvida i lleugera del meu jo. Avui he recuperat la meva infantesa de debò i vull cloure l’adolescència.

Però Demian ja m’adverteix:

“La cura va ser molt dolorosa. Tot el que va passar a partir d’aquell dia va ser dolorós. Però, de vegades, quan trobo la clau i baixo al meu interior, on reposen, en un obscur espill, les imatges del destí, només he d’inclinar-ne sobre el mirall negre per veure la meva pròpia imatge. Ara sóc totalment ell, el meu amic i guia.”

Jo volia un Caïm i em van donar Abel. Caïm no va acabar d’arribar. I ara és imminent l’adveniment del llop. Ara toca el llop.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació