És fosca l’aventura de la nit

Joan Sales és autor d’Incerta glòria (1956), la novel·la que més reconeixement li ha donat i per la qual va rebre tres premis literaris. El vent de la nit, que es va publicar per primera vegada el 1983, ha estat reeditada per Club Editor en diverses ocasions i va veure la llum en castellà el 2012, en traducció de Carlos Pujol, de la mà de l’editorial Destino. L’any 2019 Club Editor ha reeditat El vent de la nit, amb un postfaci de Gonzalo Torné, titulat És fosca l’aventura de la nit, que conté matisades i oportunes observacions. Anna Rossell en fa la seva lectura a Núvol.

Si em demanessin que resumís molt breument què narra El vent de la nit respondria que l’autor aborda la difícil tasca de fer bona literatura amb una matèria narrativa que es caracteritza precisament per tot el contrari a res de bo: la indigència espiritual que va significar la dictadura franquista, aquells anys en què el temps es deturà.

Perquè l’eix essencial entorn del qual Joan Sales (Barcelona, 1912-Barcelona, 1983) fa girar la vida del seu protagonista, en Cruells, en el moment de la narració vicari rural en un poblet de muntanya, és la d’un temps aturat a partir del moment en què el bàndol republicà va perdre la Guerra d’Espanya, mal anomenada Guerra Civil. No és casualitat que Cruells repeteixi com un mantra «[…] Déu meu, tants anys tots iguals, sempre en la fosca del túnel interminable… […]».

La característica essencial de la història és justament que l’acció és escassa, gairebé inexistent: tècnicament Sales ho fa palès en el fet que el gruix de la narració el formen reflexions en retrospectiva del seu personatge (el diàleg és excepcional), a base dels records relacionats amb la guerra i el seu braç llarg durant els anys després. La novel·la va plena d’aquests records i de les disquisicions de caire filosòfic que aquesta experiència va desencadenar i continua desencadenant en Cruells. El temps de la narració, la primera meitat dels anys setanta del segle XX, coincideix probablement amb els anys que Sales va començar a escriure la novel·la, el temps narrat són els anys del franquisme, amb algun excurs a moments anteriors.

Si hem de jutjar per l’atmosfera que plasma El vent de la nit, el final del conflicte armat no va significar la fi de res i sí el començament de la llarga, inacabable nit que el vent de la postguerra va anar escampant inexorablement al llarg de quaranta anys.  

Nascut el 1917, Cruells va fer tota la guerra al costat republicà com a voluntari, però viu d’esma des que va perdre la il·lusió. El desencant que l’ha anat minant, l’origen del qual no se’ns desvela clarament, per bé que es deixa entreveure que va començar amb l’enfrontament entre anarquistes i comunistes durant la guerra (com li succeí al propi autor) es veu enfortit amb la pèrdua dels amics, que han hagut d’emigrar, han desaparegut o continuen lluitant amb el maquis. Cruells, que ha passat algun temps en camps de concentració, primer quinze dies a França i després nou mesos a Espanya, decideix seguir els seus estudis, interromputs amb motiu del conflicte armat, per fer-se capellà. Però les seves conviccions trontollen quan arriba a la trentena: perd la fe, l’arquebisbe el suspèn a divinis; després, una «caiguda», seguida del penediment, que el retorna al sacerdoci. Cruells és enviat dos anys a les Antilles per retornar a Barcelona on ell demana un destí apartat del món per portar una vida retirada.

Per bé que indirectament se’n desprenen moltes de les misèries de la postguerra franquista, l’interès de Sales sembla centrar-se molt més en l’evolució ideològica i anímica del seu personatge principal. Que el representant dels vençuts sigui precisament un «sacerdot roig», com molts l’anomenen, dona a entendre la voluntat de l’autor de fer justícia a un col·lectiu que, també existent en el bàndol republicà, mai ha volgut reconèixer l’Església espanyola. La contrafigura d’en Cruells la representa en Lamoneda, del bàndol dels vencedors, que serveix a Sales per donar l’oponent necessari al primer i perfilar els dos caràcters, tan contraris.

Lamoneda, barroer, fanfarró, arrogant i sense escrúpols, disposat a tot per obrir-se camí entre els de les seves files, acaba sent un pobre diable arraconat, que buscarà la glòria literària escrivint una novel·la rocambolesca, d’ínfima qualitat, amb la que ell pretén passar a la posteritat amb més fama que Stendhal, a qui es considera superior. Lamoneda, que tenia quaranta-tres anys en vigílies de la guerra i ja llavors coneixia en Cruells, considera el capellà el seu amic per allò de l’associació fàcil entre sotana i franquisme. Com a home arraconat i sense qualitats humanes que li permetin assolir cap relació que li doni caliu, necessita Cruells, el busca constantment, i aquest el defuig perquè sent cap a aquell una profunda aversió que a voltes deriva en odi. Malgrat tot, el lector té la impressió que també en Cruells necessita Lamoneda, ni que sigui com a única persona viva que li resta a prop, d’un temps que encara idealitza.

Un dels grans mèrits de la novel·la és precisament que no cau en el maniqueisme. Ben al contrari, Sales desplega un elenc de personatges, sobretot del bàndol dels vençuts, però també dels vencedors, als qui clarament vol fer justícia mostrant els seus clarobscurs, si exceptuem en Lamoneda. Coneixerem en Picó, en Lluís i la Trini, que han acabat fent una gran fortuna a ultramar, Llibert Milmany, el Pare Gallifa, jesuïta, la tieta Llúcia, Soleràs, a qui Cruells ha perdut la pista i amb qui desitja vehementment retrobar-se, l’arquebisbe de Barcelona, que al principi desperta en Cruells desconfiança i rebuig com a representant de l’espanyolisme ocupador i en qui acaba per veure-hi una persona senzilla i molt limitada, però bona… Ens trobem, doncs, davant d’un retrat que defuig els caràcters plans i els dibuixa en la seva humanitat complerta. I és el mateix propòsit el que porta a l’autor a deixar algunes qüestions només insinuades, com ara el perquè i el qui de la mort d’en Lamoneda o les raons més pregones del capteniment d’en Soleràs durant la guerra.

I, per l’escepticisme que es desprèn dels pensaments del personatge principal —a qui al final només la fe en Déu salva—, acabem per endur-nos la impressió que el protagonista, però també l’autor, ha perdut la confiança en el poder dels humans per canviar la història.

Per bé que hi trobem recurrències que tenen la funció de leitmotiv, la narració en conté algunes que no s’expliquen com a tal ni com a caracterització dels personatges i que sembla que l’autor va passar per alt a l’hora de fer l’última supervisió del text. Tampoc s’explica als meus ulls la importància que Sales dona a l’acció de la novel·la d’en Lamoneda, a la que dedica una extensió i una intensitat que, personalment, no veig necessària.