Erri de Luca, tota la vida es pot descriure

En una de les esplèndides entrevistes que Anna Guitart feia a Tot el temps del món, Erri de Luca, novel·lista i poeta italià, explicava que una vegada, a Sarajevo, va conèixer un poeta que cremà tota la seva biblioteca durant els hiverns del setge. Cremava els llibres segons un ordre literari. Primer van passar els assajos, l’any següent van desaparèixer les novel·les; més tard, el teatre. El quart any era el torn de la poesia, però la guerra es va acabar, i els poemaris es van salvar. Luca compara la combustió dels llibres cremats amb l’escalfor interior del poeta. La poesia té una “caloria suplementària, misteriosa”; és aquella que emergeix quan “els versos cremen les celles”. El poeta serbi (Izet Sarajlic) va passar els hiverns acompanyat de l’escalfor dels versos. Luca creu en la funció “terapèutica de la poesia”. El cas és que ell, que també és poeta, serà un dels autors recitats al festival Poesia i +. David Fernàndez i Lu Rois el diran aquest diumenge (20.30 h) a la Fundació Palau de Caldes d’Estrac. Hem parlat amb el periodista i la pianista sobre La força incendiària de les espelmes, que és com es titula el recital.

Quin és l’origen del recital?

David Fernàndez: L’origen és gairebé casual, accidental i fortuït. Una trobada sobtada i agraïda. La idea original és de l’Elisenda Figueres. Veníem del MOT, d’una llarga xerrada amb l’Erri de Luca –un debat públic, un passeig i moltes reflexions–. Just fa un any l’Elisenda em va dir si pel Tocats de Lletra em veia recitant Erri, sol o acompanyat amb música. Amb la Lu no ens coneixíem. L’havia vist només un cop a Sabadell i m’havia donat un disc seu que em va captivar. Doblement atrapat: Erri i Lu. L’Elisenda es va atrevir a dir-m’ho i, com una ampolla llançada al mar, em vaig atrevir a escriure la Lu: el 23 de juny a la una de la matinada de tot just fa un any. Per DM de Twitter. I aquí estem. És la segona vegada. Però la primera, el passat octubre enmig d’una tardor molt complexa i enmig de la plaça de l’Om de Manresa, semblava que portéssim tota la vida fent-ho. Va ser alliberador. I aquí seguim. Una sorpresa, una troballa. I un regal això de dir Erri plegats.

Com i quan topeu amb l’obra d’Erri de Luca?

D. F.: Diria que són tres topades-trobades consecutives i la darrera és la poètica. Primer, la més antiga, fou la sociopolítica: Erri prové d’una vasta tradició resistent. Després la prosa, ja fa molt. De nou, malauradament, la política, quan van pretendre jutjar-lo inquisitorialment i vam impulsar la campanya #JoTambéSócErri, amb molta solidaritat. De nou, la prosa. I molt recentment, fa tres anys, amb la publicació de Sólo ida per Seix Barral, la poesia. Ho desconeixia: em va avisar un bon i gran amic des de Tunis, en Santiago Alba Rico. Amb un poema –Valors– que ho diu tot.

Lu Rois: No coneixia Erri de Luca abans que el David em proposés fer el recital plegats i, en llegir-lo, vaig sentir que aquell descobriment era un autèntic regal. Primer va ser Ara no, aquí no, després Història d’Irene i La natura exposada, i entremig vaig anar fent meva la sel·lecció de poemes que configuren el recital. Em queden moltes obres d’Erri per llegir, molt per gaudir i viatjar; estic absolutament fascinada per la seva vida i la seva obra.

Què en destacaríeu de la seva obra poètica?

D. F.: Que sempre és Erri de Luca. Igual però distint. Que es despulla gairebé més que en la prosa, tot i que mai saps si és prosa poètica o poesia en prosa. Ell, a la poesia, hi va arribar de jove, escoltant un disc recitat de Lorca: Llanto por Ignacio Sánchez Mejías. I no va començar a escriure fins que tenia més de quaranta anys. Diria que com aquell Rocinante quixotesc que tot ho aguanta i amb el que s’identifica tant, Erri obre la boca pels muts, dialoga amb els que pateixen en aquest Mediterrani on tot naufraga i ens recorda, sí, que aquest viatge només té bitllet d’anada. Els retorns els fem, en tot cas, cada nit i cada matinada, com a aprenents de tot i de res. Ell sempre diu que al segle XXI, la poesia és una forma de lluita. No només ho diu. Erri ho demostra. Diu i fa. I fent, desfà un món que tragina entre la indiferència i  la brutalitat, les lògiques de dominació i les rapinyes d’acumulació. En aquell desert, troba l’aigua; en aquella foscor, encén espelmes; en aquella roca, hi obre l’escletxa.

L. R.: La meva sensació és que la seva obra és un aprenentatge absolut, que llegir-lo et convida a esdevenir millor persona. Cada vers és un batec, de la manera més senzilla i honesta, sense floritures buides ni autocomplaença; hi brolla vida.

Recuperant l’entrevista de Guitart a Luca, l’escriptor parla de la “responsabilitat” de la poesia quan recorda com els ciutadans de Sarajevo, envoltats de ruïnes, es reunien en reduïts recitals de poesia: “La poesia era l’únic que tenia aquella gent. Necessitaven paraules capaces de fer de contrapès de tot allò que estaven patint des de feia anys”. “La poesia, d’alguna manera, té aquesta funció d’aïllament. Et treu d’allà on ets”. Sobre l’escriptura, Luca diu que escriure poesia és “escoltar una veu, una cosa acústica”. “Les meves poesies són pàgines curtes, no les considero poesies. No arriben a ser-ho. Són com un telegrama. El segle XX va ser un segle poètic perquè no hi havia gaire temps per escriure. I tampoc hi havia gaire paper. Els poetes escrivien mancats de gairebé tot”. Llegint Anna Akhmàtova, Luca ha confirmat que “tota la vida es pot descriure”. “Les paraules hi són. Si vas a buscar-les, les trobes”.