Ensenyar ara Carner?

Tremolo quan veig que he d’ensenyar Carner, però em sorprenc cada any, al final del mes i mig llarg que he passat explicant-lo.

Alba Sabaté

Alba Sabaté

Escriptora i docent

Fa dos dies sentia Josep Pedrals en un acte que van fer online a l’Ateneu Barcelonès per commemorar els 50 anys de la mort de Josep Carner, afirmant que la seva poesia era una poesia “neta”. Em va agradar, aquesta expressió. Molt. Perquè és això, la poesia de Carner és neta, neta i molt més, és clar, moltíssim més. Però em sembla que aquest “neta” serà un adjectiu que m’apropiaré del Pedrals quan el torni a ensenyar.  

Josep Carner
Josep Carner. |

Perquè he ensenyat i ensenyo literatura a noies i nois de batxillerat del Prat de Llobregat i puc dir que quan tinc al davant el Carner d’Els fruits saborosos o el d’El cor quiet, com aquest any, tremolo. De fet, tremolo amb moltes de les lectures que hem d’afrontar cada any. No us enganyo. Però amb Carner una mica més. Com fer arribar a la joventut de setze i disset anys d’ara aquests versos tan pulcres, tan perfectes, tan “higiènics”, on res no hi és sobrer i on tot hi encaixa de manera tan matemàticament perfecta? Com transmetre la fondària llançada cap a nosaltres, en paraules de Perejaume, que s’amaga en una forma tan escultòrica es miri des de la perspectiva que es triï i amb un lèxic que els és completament aliè? I és que la bellesa sovint espanta i allunya, això ja ho sabem. I la incomprensió també.  

Doncs bé… la resposta a què jo m’agafo és la vida que traspua per tot arreu la seva obra, que de fet és el que és la gran literatura, oi? I la poesia, més. Vida i mort, i entremig el poc o el molt que hi ha. I aquí hi som tots: els joves, els vells i els no tan vells. I per això a classe, entre vers i vers, ens arrapem a la vida normal i corrent, quotidiana, la vida en minúscula, la que ens passa ben al costat o ben endins sense adonar-nos-en, per poder entendre els textos que ens la fan gran. I Carner, com els grans literats de tots els temps, domina la meravellosa habilitat de veure-la, de copsar-la, d’enlairar-la i de teixir-la amb paraules, d’embellir-la. I, com també feia la seva deixebla i amiga Mercè Rodoreda, per sota d’aquest embelliment, hi sap amagar, molt més sovint del que semblaria a primer cop d’ull, les petites i grans tragèdies i alegries que impliquen qualsevol vida, les veritats inqüestionables, ara en paraules d’Enric Casasses, amb noms i cognoms sobre la vida, la mort i sobre l’amor, sobre el seu poble i sobre el seu ésser.

Llegint el vers Mon pensament, qui esgarriat me’l féu?, tots recordem aquelles nits d’insomni i de patiment en què el cap ens és un laberint sense cap fil d’Ariadna on agafar-nos. Recitant els versos llevar-se tard, llegir i abandonar-se / dinar quiet al menjador tot buit / i fer el descobriment, en aixecar-se /que el sol cansat, encara besa un fruit, s’hi veuen ells (canviant potser llegir per alguna altra activitat, com ara la Play o qualsevol altra modernitat). Llegint gusto, parat, el tedi, l’únic filtre /per allargar la nostra vida inútil, hi reconeixen l’avorriment que sovint els corseca i que no saben com combatre, i aprenen a conviure-hi com a part inherent del seu i del nostre dia a dia, i també com un dels grans temes literaris que va encetar Baudelaire. Llegint l’home va fent giravoltar l’espasa /sol contra tots i sol contra ningú tenim temps per parlar amb tendresa o amb por d’aquell boig de la ciutat (deixeu-me també pensar en la cançó d’Adrià Puntí) amb qui tots hem coincidit de vegades caminant pels nostres pobles i ciutats, també pel Prat. Llegint Vora la mar hi ha el castell de l’Oblit i I és camí incert cada matí, / n’és cada vida aprenen i reaprenem la gran certesa i incertesa de l’existència; perquè els que ens agrada llegir topem una vegada i una altra amb les mateixes soques, amb les mateixes “veritats”. I llegint aquell ficar les mans a les butxaques / i arronsar-se d’espatlles com un rei, / tancar-se amb una porta que no tanca, / mesclar música i pols, taques i flors jo hi puc veure aquell alumne que de vegades se t’escapa. 

Tremolo quan veig que he d’ensenyar Carner, però em sorprenc cada any, al final del mes i mig llarg que he passat explicant-lo, quan un bon grapat dels nois i noies que tinc al davant expliciten en veu alta, i amb la sinceritat que es té a la seva edat, que hi han copsat part de la seva genialitat. I aquesta sensació que em transmeten m’hauria de quedar ben gravada al cap, perquè són aquests records els que Quan jo sigui entre la boira m’assolellaran el cor. 

Paraules de Josep Carner.     

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació