Història d’una amistat

Ens recordaran (Univers, 2022) combina els moments presents a la mort del gran poeta alemany, Schiller, amb les memòries intercalades que ens transporten cap al setembre de 1794, quan el mateix poeta va a allotjar-se a la casa de Goethe, “el principal confident del duc de Saxònia-Weimar-Eisenach”, un dels autors més privilegiats del moment. Aquests dies marquen un punt d’inflexió a les seves vides; pel que fa el desenvolupament de la seva obra, així com també per la gestació d’una forta amistat entre ambdós. Aquesta novel·la imagina aquests esdeveniments, les situacions que deurien tenir lloc entre aquestes dues figures il·lustres i la veritat darrera de la seva mitificació posterior.

Desplegada en dos plans temporals diferents, la novel·la pren una forma fragmentària que, sense renunciar del tot a la linealitat de la narrativa més tradicional, permet defugir, això sí, la visió monolítica que el discurs historiogràfic sovint imposa a uns fets determinats. Aquesta és una de les qüestions que es posa en joc en el text de Carla Gracia: la possibilitat d’accedir, des de la ficció, a una veritat alternativa dels fets; perquè no hi ha una única veritat de la història, sinó veritats parcials que s’entrellacen i projecten una realitat ambigua i contradictòria. Són els mecanismes de la literatura que permeten imaginar i aprofundir en aquells aspectes de la dimensió humana que els mètodes cientificistes amb què es val la historiografia tradicional deixa al marge, però que, tanmateix, poden dir-nos alguna cosa sobre la història.

Ara bé, aquesta lectura no es desprèn només d’aquesta confluència de temporalitats, sinó també del teixit de mirades a través de les quals accedim a la història en qüestió –l’amistat entre Goethe i Schiller i la seva reunió el setembre de 1794–, que es nodreix de la multiplicitat de perspectives que adopta el narrador; a les quals se suma una constel·lació de veus diverses i la integració de les correspondències mantingudes entre els diferents personatges. Tot plegat afavoreix a enriquir el relat, mostrant la complexitat de les relacions humanes, i alhora, contribueix a desmitificar dues de les figures més prominents de la tradició literària occidental del segle XIX, descobrint-nos-les des de les mirades del servei –Schäfer, Greta o Karl–, de les dones amb què compartien la seva existència – Charlotte von Stein, Lotte o Christiane–, i del fill bastard de Goethe, August.

Carla Gracia mostra la complexitat de les relacions humanes, i alhora, contribueix a desmitificar dues de les figures més prominents de la tradició literària occidental.

D’aquesta manera, aquelles mirades que enalteixen i sacralitzen la figura de Goethe, com la de Humboldt, per exemple: “És l’home absolut, l’ideal de la raó, del sentit de la vida de l’ésser humà, la saviesa i la passió, les paraules i els pensaments; un mestre de la nostra era”, xoquen amb mirades com la de Lotte: “Potser és només un hipòcrita que predica sobre la natura i l’amistat, un depredador que s’alimenta dels joves talents i sobreviu gràcies al seu esperit.”, i és aquesta juxtaposició que ens obliga a revisar el mite que envolta Goethe. Operació que pot ser igualment transposada a Schiller.

En aquesta línia, la mateixa escriptora explica que, durant el procés de creació va haver d’afrontar-se a aquest dilema “entre la importància dels fets i les necessitats del propòsit narratiu”, decidint, finalment, mantenir-se fidel a un dels principis que el propi Schiller defensa en el seu prefaci a Fiesco o la conspiració genovesa: “L’escriptor, per tant, ha d’adaptar la seva actuació a la miopia de la naturalesa humana, que tractarà d’il·luminar; i no a la penetració de l’omnisciència, de la qual deriva tota la intel·ligència.” Seguint aquesta observació del poeta alemany, no només ha sigut fonamental la introducció de personatges ficticis per poder mantenir l’equilibri entre literatura i història, sinó també la incorporació d’unes cartes imaginàries –“imaginàries” en tant que no corresponen a documents reals–, que tallen el relat i obren un espai d’intimitat a través del qual cobren presència aquells abismes de la persona que, en l’esfera pública, s’han de veure silenciats.

És a través d’aquestes escletxes que tallen el text, que s’entreveu aquesta altra veritat de la història, aquella que ha estat suprimida dels discursos hegemònics i que, en el text de Carla Gracia reapareixen com a símptoma del malestar generalitzat en la societat d’aleshores (no oblidem que la Revolució Francesa de 1789 és el desencadenant d’una remodelació epistèmica que s’anirà desplegant al llarg dels següents anys i aquesta és l’atmosfera que impregna la novel·la). Aquest gest assenyala un segon aspecte rellevant: la (in)visibilitat de la classe treballadora i de les dones que viuen amb els dos grans mestres. Gràcia se serveix dels mecanismes i els recursos que ofereix la novel·la per tal que aquestes figures oprimides pel pes de la història adquireixin una veu pròpia, des de la qual poder construir la seva subjectivitat.

En aquesta línia, és interessant la relació que s’estableix entre Karl Voguel, l’aspirant a lacai, i Christiane, la cortesana de Goethe; dos personatges invisibilitzats per la societat, que en la mirada de l’altre cobren un perquè d’ésser, una afirmació de la seva persona.  

Així doncs, Ens recordaran no pretén construir-se com a relat fidel d’un món passat, sinó que, valent-se dels recursos que ofereix la imaginació, vol despertar en els lectors la consciència dels buits que va deixar el discurs patriarcal hegemònic.

Aquest divendres 18 de febrer, a les 19h, Carla Gracia presentarà Ens recordaran (Univers), a la Llibreria Documenta de Barcelona (C/Pau Claris, 144), en una conversa  amb Enric Calpena.