Enric Umbert-Rexach: desvelant una geometria primigènia

El poeta, narrador i crític Enric Umbert-Rexach ha publicat Aritmètica llum (2021), el seu segon poemari, a Cafè Central en coedició amb Llibres del Segle, dins la col·lecció Balbec. La mirada del crític literari es transforma en la mirada del poeta en aquest llibre que uneix la llum de la paraula poètica i els elements matemàtics.

Enric Umbert-Rexach (1958) escriu crítica literària en diferents revistes (Núvol, Caràcters, La Veu dels Llibres, Lletres Bàrbares, Llavor Cultural i La Llança) i alhora gestiona el canal de YouTube Tornaveu poètic, que té com a objectiu la creació d’una personal antologia sonora de la poesia en català contemporània. Té el privilegi d’estar al dia del que s’està escrivint a casa nostra i, alhora, de ressenyar moltes de les novetats poètiques. Com a lector atent i amatent, mira d’acostar-se als llibres que ressenya buscant allò que els fa especials d’alguna manera.

La paraula il·luminadora

 “Només en la intimitat del vers 
la paraula irradia llum 
que deixa rastre”.

Hi ha diferents maneres d’acostar-se a la paraula poètica i a aquell punt en què la paraula queda suspesa esperant ser dita, desitjant ser dita. En un poema del llibre hi surt ”el batec de la paraula suspesa”, que exemplifica el moment de l’espera i aquest “a punt de dir” de la paraula poètica, de l’instant anterior a la creació. La diferència de la seva proposta poètica rau en la manera d’acostar-s’hi, per mitjà d’elements i símbols matemàtics que, amb paraules del mateix poeta, “m’han servit de guspira per trobar nova perspectiva als temes universals de sempre”. Una mirada que es va movent entre paraules, silencis i preguntes, entre l’ésser i la llum, com petites epifanies que discorren entre línies tangents, nombres i altres elements matemàtics. Hi ha la llum càlida del vers contra l’aparent fredor dels elements matemàtics, però quan el poeta escriu les paraules “línia”, “tangent”, “vèrtex”, “axiomes”, “ordre”, en el fons les fa presents, les il·lumina, les humanitza. Són com petites il·luminacions, illes que salven o serveixen de refugi, a la recerca d’un (nou) llenguatge que ens guiï pels laberints i ens ajudi a “desvelar / una geometria primigènia”, la “incessant i perpètua melodia de l’origen”. 

D. Sam Abrams, al pròleg del llibre, parla de “la sèrie dels elements del món  de la matemàtica –zero, números, cercles, esferes, triangles, circumferències, políedres, espirals, variables, equacions, fractals…–, que es sintetitzen amb elements de la vida humana a la recerca d’un llenguatge universal i un enteniment global, estable i aclaridor”, on “la figura de l’hexàgon representa conceptualment la recerca afanyosa de la unitat, la simetria, l’equilibri i l’harmonia per part del poeta”.

Dibuixar un hexàgon

El llibre comença i acaba amb la figura d’un hexàgon i amb la seva simbologia. Els poemes i les diferents parts del llibre no tenen títol: tan sols el dibuix d’una part d’un hexàgon i una citació separen les diferents parts del llibre. Pas a pas, part a part, anem dibuixant els sis costats l’hexàgon, de la mà de la citació inicial de Nelly Sachs, “tantes llavors a les arrels de llum”, entre d’altres, perquè en la paraula “llum” hi ha una de les claus del llibre. Què en faríem, dels elements matemàtics, sense la llum? El títol del llibre, Aritmètica llum, exemplifica aquesta dualitat, aquesta íntima necessitat d’unió de les dues paraules per arribar a ser alguna cosa més gran, per arribar a ser poesia.

Una aproximació molt acurada a una altra de les claus del llibre es revela en el text de la contracoberta: “L’espai clos d’una figura geomètrica delimita l’espai vital per on transcorre la nostra existència, un terreny difícil de franquejar. Dins d’aquest redol hi ha l’ésser, i a l’exterior, allò que és desconegut però que ens il·lumina”. I els elements de la matemàtica són l’eina per establir el diàleg entre aquests dos mons i ajudar a posar-hi llum. 

No hem de perdre de vista que l’Enric Umbert-Rexach va estudiar Ciències Exactes i ha transitat del món de les ciències més pures al de les lletres més pures (per què no dir-ho?, la poesia). Com ha dit el mateix poeta, “sempre he pensat que una part de les matemàtiques té un caire molt poètic i he volgut expressar-ho en aquest llibre”. Dibuixar un hexàgon, en la seva poesia, és acostar-se a la llum o al vers, i en aquesta recerca de la figura perfecta, completa, hi ha també la recerca de la seguretat d’allò “inalterable i estàtic”. Acudir al refugi de les formes pures (dels nombres, de les coses certes i immutables), ara per mitjà del vers, i alhora ser conscient dels dubtes i la incertesa (de la vida, del món, de les relacions). 

I la llum canviant va mostrant diferents cares, sensacions, emocions; el que hi ha de mudable en la vida. Hi ha imatges especials al llarg del llibre, de vegades estranyes i potents, com aquests versos tan evocadors: “Arestes que esdevenen sagetes. / Hi cerco un camí de foc”, o aquests altres: “Només la paraula que brolla, / la simfonia blanca, / ens salvarà de la foscor”; imatges sempre al servei del llibre, d’aquest sol poema fragmentat que busca la veu pròpia fent provatures, també amb la forma poètica, com si volgués trobar aquell llenguatge capaç d’abastar tot l’univers. Per altra banda, paradoxalment, l’hexàgon podria simbolitzar, també, el perpetu moviment de la creació, el camí que segueixen els processos permanents de renovació a través de la transformació i el canvi; una forma d’allunyar-se d’allò immutable.

L’Enric Umbert-Rexach es mereix un agraïment pel seu paper de dinamitzador poètic i per donar veu a moltes veus diferents. Ara és l’hora d’escoltar la seva veu, aquesta “nova aritmètica” a mode de recerca infinita, “primigènia petjada”.