Enric Larreula: “Quan un escriu, s’escriu”

Una vida promesa d’Enric Larreula és una novel·la que parteix d’un plantejament argumental ben singular. Després de la mort del seu avi, un jove universitari troba cinc llibretes que havia escrit el seu besavi en format de dietari durant els anys vint i trenta. Aquest dietari comença, dies després del cop d’estat de Primo de Rivera, amb un nen de vuit anys que, juntament amb la seva família, es prepara per marxar al Brasil a construir un nou país, una colònia, Nova Catalunya. La seva família és obrera, idealista, utòpica, animalista i, sobretot, anarquista i catalanista; i és a partir d’aquests ideals que decideixen fer un canvi d’aires i deixar enrere Espanya. La primera llibreta acaba el 1924, i no és fins al 1934 que tornem a saber d’aquesta família, amb un nen ja adolescent, d’uns divuit anys, i que s’ha criat al Brasil. A partir d’aquest moment, les quatre llibretes restants, són un intent del protagonista per explicar-nos com han sigut els deu anys que no ha estat escrivint, i alhora explicar què està passant ara. Així, descobrim com passen de viure en una casa a Sao Paulo a comprar terres al Paranà per poder crear la seva colònia.

Una vida promesa planteja una sortida utòpica per a Catalunya en un moment d’opressió política. És una novel·la basada en fets reals o inventada?

La novel·la és inventada, però és evident que està basada en fets històrics ben reals: la dictadura de Primo de Rivera, la persecució contra els anarquistes, l’exili de moltes persones, el cop d’estat de Franco, la guerra civil, i molts dels referents històrics, tant de Catalunya, del Brasil, com del món, que surten al llarg del llibre. Aprofitant aquests fets reals he bastit la meva història. D’altra banda, no ens enganyem, Catalunya viu permanentment en situació d’opressió política i nacional.

A partir de quins elements ha perfilat el personatge del besavi?

Per crear el besavi vaig pensar en un personatge educat per la seva família en els postulats llibertaris típics de l’època: anticapitalista, naturista, esperantista, pacifista, solidari, internacionalista, convençut del coneixement com a camí per a l’emancipació humana, entre moltes altres coses. I, en aquest cas, he volgut que els personatges fossin catalanistes, però no tots els anarquistes ho eren.

Per què els personatges emigren a Brasil i no a qualsevol altre lloc?

Vaig pensar en un lloc on a causa de la seva enorme extensió, i poca població en aquella època, permetés la creació i consolidació d’una comunitat humana amb suposades poques ingerències per part de l’Estat. Així em va semblar que el Brasil reunia, aparentment, totes aquestes característiques. De totes maneres, a tot Amèrica s’hi ha mantingut durant molt de temps, com enquistades, petites comunitats humanes, fins i tot podríem dir-ne “nacionals” que han funcionat tan lingüísticament com filosòfica al marge de les societats hegemòniques imposades pels imperis colonitzadors, com els amish o els mormons. També, a mitjans del segle XIX, Étienne Cabet, i una colla de seguidors, van intentar crear als Estats Units d’Amèrica la comunitat utòpica Nova Icària. Per què no pensar en una comunitat utòpica organitzada i consolidada que pogués funcionar completament en català? Una mena de Catalunya lliure fora de Catalunya, ja que aquí els estats espanyol i francès no ens deixen ser.

Podríem considerar que Una vida promesa és el seu testament ideològic?

És evident que, d’una certa manera, quan un escriu, s’escriu.

Els ideals del protagonista dels diaris són completament seus o els ha adquirit del seu pare/familiars?

Jo, per exemple, sóc fill d’una família obrera i catalana que va perdre la guerra. Això sol ja pot marcar molt. En tot cas no és que els pares estiguessin molt polititzats, ni m’adoctrinessin gaire, prou feina tenien a treballar i a patir, però a casa es respirava un aire de catalanitat i d’amor a la justícia i a la llibertat. Després, al llarg dels anys, jo pel meu cantó vaig anar reinventant-me moltes de les idees que, sense saber-ho, ja havien estat inventades i posades en pràctica anteriorment pels anarquistes: la fòbia a l’autoritarisme, el naturisme, l’esperantisme, el lliure pensament… I afegint-n’hi de pròpies.

Què buscava escrivint aquest llibre? Quina reacció volia provocar en el lector?

En certa manera el llibre és un homenatge que dedico a aquells grans idealistes dels anys vint i trenta. I, ni que sigui de forma literària, he intentat posar en pràctica les seves idees per veure fins a quin punt són realitzables. I alhora, amb la presència del personatge jove actual que troba les llibretes, veure quines de les velles idees anarquistes han triomfat amb el temps i són assumides pel jovent d’ara, i quines no. Naturalment volia despertar l’interès del lector cap aquests temes.

La seva novel·la mostra una distopia pretèrita, creu que seria plantejable avui, en plena globalització, una situació semblant?

Tot depèn de la dimensió, potser crear una mena de país diferent a dins d’un estat ja consolidat és molt difícil actualment, però grups d’amics que convisquin plegats en un lloc concret compartint ideals i ajudant-se els uns als altres, això sí que és possible. Pensem en el fenomen de les comunes que es va posar de moda fa anys, o fins i tot molts aspectes del cohousing actual.

Recentment l’escriptor Albert Forns Canal ha publicat la novel·la Abans de les cinc som a casa, que també parteix d’una troballa d’uns dietaris als Encants de Barcelona, encara que en aquest cas no és un familiar. És casual que s’iniciïn dues novel·les de la mateixa manera? D’on va sorgir la idea de fer que el llibre estès en aquest format? I per què contar-ho a partir d’un besnét que els troba?

Partir de la troballa de documents antics per elaborar una història és un recurs literari utilitzat en moltes ocasions, per això no ha d’estranyar a ningú que dos escriptors coincideixin en el temps a utilitzar-lo. De totes maneres no sé quan Albert Forns va tenir la idea d’escriure el seu llibre, però, encara que el meu hagi estat publicat ara, ja fa més de quaranta anys que el tenia al cap. Per altra banda, utilitzar la fórmula del diari escrit pel besavi i retrobat pel besnét em permetia comparar els ideals de dues èpoques diferents i veure com les persones socialment compromeses de cada generació mantenen sempre la lluita contra el que troben injust.