Enric Casasses, versos d’honor

Enric Casasses passa per un moment dolç. Enguany, després de rebre el premi Lletra d’Or i el Premi de la Crítica per El nus la flor, ha estat distingit amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, que li lliurarà Òmnium Cultural el 20 d’octubre al Palau de la Música Catalana. Casasses també participa a l’acte inaugural de La Setmana del Llibre en Català, el dia 9 de setembre. El poeta hi presentarà un nou llibre.

Després d’El nus la flor, que era un llibre-disc formalment molt heterogeni, Casasses torna al poema més discursiu. Fidel a Edicions Poncianes, ara publica assagets, un tríptic format per tres assaigs en vers, dedicats a Paganini, Gaudí i Josep Blanch i Reynalt, compositor de sardanes empordanès. Són tres homenatges a artistes universals que li permeten esplaiar-se en la seva pròpia visió de l’art. El títol assagets és en si mateix un diminutiu, una manera de rebaixar les pretensions, com volent dir, venim a parlar de coses importants però ho farem amb versos menors i juganers. El títol també ens remet a la idea de sageta, perquè Casasses dispara amb fletxa contra els poderosos que han corromput aquella alegria de viure que encarnaven Paganini, Gaudí i Blanch i Reynalt.  

“Paganini és un dels artistes en qui he entrat més a fons”, em diu Casasses. “Si Malèvitx ha estat per mi l’arquetipus d’avantguarda, Paganini m’ha interessat com a arquetipus de l’artista en el sentit romàntic. He anat tota la vida amb ells”. Casasses sosté que Paganini inventa el sentiment romàntic i el rebenta: “En la música autobiogràfica, la retòrica romàntica del jo, l’artista expressa com se sent. Paganini agafa totes les formes de la retòrica dels sentiments i hi juga, però en cap moment no saps si està trist o content”.

En una frase que l’editor ha destacat a la contracoberta del llibre, Casasses ve a dir això mateix amb altres paraules: “Lo romàntic no són/ ni les penes del viure/ propi ni el desempar/ ni els amors, lo romàntic, / lo que rebenta el cor,/ és això, inventar formes”. Paganini, Gaudí i Blanch són, doncs, inventors de formes.

Paganini està considerat l’inventor de la gira, és el primer artista que va d’un lloc a l’altre amb el seu show. Amb el seu virtuosisme l’acusen d’haver pactat amb el diable, però va ser de fet un home entre dos mons, que va ser capaç de traslladar l’experiència del sagrat del temple a l’auditori laic modern. Paganini compon “sabent que la bellesa /del món és l’argument /més fort contra la plaga / cruel de l’opressió, / que l’art de la bellesa / és lluita contra els preus / posats a les persones”.

Casasses parla de la impertinència de Paganini i de la irritació que va causar en l’estament eclesiàstic el fet que rebutgés l’extremunció al seu llit de mort. Casasses s’identifica amb el músic perquè no “li cal ni vol pertànyer/ a cap ramat, a cap/ església, a cap secta,/ no pretén inculcar/ ni predicar creences / ni doctrines ni res:/ quan l’ànima s’enfila/ fins al coneixement/ més elevat no es troba/ sentències sinó/ ballant, ballant airosa,/ ballant amb la bondat/ entre arrels de follia”.  La negativa de Paganini a deixar-se administrar els últims sagraments va impedir que tingués un funeral tranquil, per dir-ho suaument, i Casasses ho explica en una tirallonga final de versos que són de pel·lícula.

És curiós que la mort de Gaudí fos també tan cruel. Una mort sobtada i violenta que no li va permetre ordenar el seu llegat. I d’aquí la indignació de Casasses, que és contrari a completar la Sagrada Família de manera burocràtica.  “Si l’argument per acabar-les és que Gaudí mateix deia que trigarien generacions, Gaudí sabia perfectament que els gòtics no feien romànic, sinó gòtic. I acabaven la catedral amb el seu estil. La Sagrada Família s’hauria d’haver fet amb ferro, acer i vidre, res més”. Ho remata amb tres versos que ho diuen tot: “si l’anem desacabant/ com més no s’acabarà/ tant més sagrada serà”.

Casasses ha escrit una oda amb rodolins a l’arquitecte, en un “enamorament gaudienc i gaudiós”. I ho fa amb heptasíl·labs, un dels metres que diuen que més s’ajusta a la prosòdia natural del català. Els catalans parlem amb heptasíl·labs? “No sabria què dir-te”, em diu. “No m’he dedicat a gravar converses, però potser sí que l’heptasíl·lab s’acosta a la frase que deixes anar d’una respirada. També depèn de la velocitat amb què parlis. Diuen que com més curts els versos, més lent és el poema. En canvi amb versos llargs pots correr més”.

El poema es titula “del senyor antoni gaudí, regalim de rodolins” i està dedicat ‘als convençuts’ i és de fet el desplegament en vers d’una conferència sobre la relació dels escriptors amb l’arquitecte que Casasses havia d’impartir al Palau Güell l’any 2017.

Casasses descriu Gaudí com “aquell futurista del passat /i avantguardista avançat/ conscient del seu moment, /ell provoca expressament/ l’últim cop de flama abans /que el gran món dels artesans/ pedraires, ferrers, fusters…/ s’apagui per sempre més,/ ell alça la catedral/ última viva i vital”. De Gaudí admira la combinació de textures en un mateix edifici, la barreja de pedra amb el mosaic, del ferro amb el vidre, que veus a La Pedrera o al mateix Park Güell.

Casasses té prou edat per haver viscut una Barcelona anterior a la massificació turística. “De joves entràvem al Park Güell d’estranquis per un esvoranc de la reixa. Avui seria impensable. En aquella època jo anava darrere una noia que vivia en una casa a tocar, i sortir a fer la fumada i passejar-se pel parc de nit quan no hi havia ni déu era guapo”. També solia anar a la Sagrada Família, quan eren les quatre torres i prou, que al poema descriu com a “al·luciogen quartet /d’hiperbanyes de cargol”. I enfilant-s’hi entenia els vertígens de Josafat i sentia “el misteri de les catedrals”.

“Fa uns dies vaig tornar al parc després de molt temps. I tens la sensació que allò és un llibre. Una mica com el Tarot de Marsella, que són cartes però es un llibre i diu moltes coses. El Park Güell també és així i l’altre dia me’l vaig estar rellegint una mica. Hi trobes un contrast de textures, i això en tot Gaudí, a La Pedrera tens el ritme entre la pedra i el ferro dels balcons, al Park Güell tens les columnes de pedra rústica o la caseta de l’entrada, que és de pedra torrrada, però es combina amb el ferro i el mosaic”.

“Els meus escrits són hereus / del turó de les tres creus”, al Park Güell, diu Casasses, però en canvi abomina de la religió catòlica, la descriu com un ofec “preparat amb escabetx / i engany, mal i safareig, / tortura i maltracte inic./ gaudí en canvi m’és amic,/ em parla directament, / no em fa fer cap sagrament”.

Tota aquesta alegria de viure que Gaudí va saber traspassar malgrat el catolicisme, esclata de ple al poema que dedica al compositor de sardanes Blanch i Reynalt. Si a Gaudí li dedica una oda, aquí Casasses fa un himne. Un himne a i no un himne de. “Una cosa és l’himne d’un país o d’un club i una altra ben diferent un himne a l’alegria, per exemple.”, em diu. Blanch, que tocava el fiscorn, té més d’una cinquantena de sardanes que són com himnes a l’alegria. Casasses se centra en dues sardanasses, “Quan el pare no té pa” i “Jo te l’encendré”, que Casasses qualifica “d’antiquíssimes i prepostmodernes alhora”. Casasses descriu com li agrada el so de l’orquestra, “la grandesa i grandiositat del to/, que el to sia solemne, /i que esclati fort l’eclafit de la cobla, /la força física, el volum del so, /i l’aire guerrer de victòria lluminosa,/ la força volum coratge i fe,/de fe de creure fondament/ que el meló és el meló/i que dinar amb el porró en fresc/ és dinar amb el porró en fresc”.

Blanch no cau mai en la vulgaritat ni en les rialles grasses. És un artista que “endevina ànimes,/ mira cap a les ànimes/ dels esperits de les belleses que enlluernen”, escriu Casasses, i afegeix: “la intel·ligència és l’art,/ el de saber calar que la/bondat és el negoci/ que fa arribar més lluny”.

Casasses eleva una forma musical com la sardana, sovint menystinguda i ignorada (només cal veure la pobra presència que té a Internet) tot celebrant la universalitat d’un músic que solia dir que “els compositors rudimentaris i primitius haurien de tenir vedat el camp del folklore, no fan res més que malmenar i estrafer la tradició musical del nostre poble, els compositors incomplets i mediocres s’haurien de reduir a tractar temes exclusivament originals”. Poca broma.

Ara si et subscrius a Núvol per un any, et regalem un exemplar del nou llibre ‘assagets’ d’Enric Casasses o si ho prefereixes, pots triar un exemplar d’El nus la flor. Et pots subscriure aquí.

Articles com aquest són possibles gràcies a la vostra ajuda, que permet que Núvol continuï endavant i ofereixi continguts de qualitat. Si voleu contribuir a l’existència del diari digital de cultura en català, podeu subscriure-us aquí i ajudar-nos a superar la inestabilitat que genera l’actual crisi del coronavirus.