En els somnis comencen les responsabilitats

Traduïts per primera vegada al català per Andreu Gomila i amb pròleg de Lou Reed, els vuit relats d’En els somnis comencen les responsabilitats (LaBreu) —escrits pel poeta i escriptor nord-americà Delmore Schwartz (1913-1966)—, són un referent de la modernitat.

El conte que dona títol al volum i que trobem en primer lloc comença amb un noi que somia ser en una sala de cinema veient una pel·lícula en la qual els protagonistes són els seus pares abans de ser els seus pares. L’estil literari de Schwartz, allunyat de la pirotècnia verbal, és pura lírica i una summa d’aforismes que sentencien la vida i les contradiccions humanes. L’autor destaca per crear personatges autodestructius, ingenus, satírics i molt intel·ligents. Els pares de l’autor es van divorciar quan ell tenia nou anys i aquest fet li va causar una forta impressió, que es veu reflectida en el llibre. Però Schwartz també parla de la seva Brooklyn natal, de Coney Island i dels jueus immigrants en una Amèrica en la qual els seus fills ja se’n senten ciutadans. En els somnis comencen les responsabilitats és un títol manllevat d’un epígraf del poeta irlandés W.B. Yeats.

La metàfora amb la sala de cinema del conte més famós de Schwartz té tints psicoanalítics evidents. Tant en un somni com en qualitat d’espectador, hi ha quelcom regressiu, una dimensió en què el subjecte actiu entra en una observació sensorial primitiva, uterina, fosca. El narrador treballa temes com el matrimoni, el poder i la ira. I ho fa a través dels personatges de la mare, del pare i el símbol del fotògraf, que no aconsegueix fer cap fotografia perquè la parella és incompatible. Ella viu de la confusió entre realitat i ficció, busca el príncep blau, i ell només viu per impressionar fent gala del seu poder adquisitiu.

Les relacions familiars i la inefabilitat del temps porten a Schwartz a reflexionar sobre el pes de les responsabilitats a partir del somni del narrador que, amb vint-i-un anys, es desperta amb un garbuix d’interrogants al pensament. S’adona que els seus pares s’han convertit en esclaus dels seus fills. Per això en el somni desitjava que no es casessin mai, per no convertir-se en un monstre ressentit i traumatitzat de per vida fruit d’un matrimoni sense amor. La influència de Franz Kafka és evident en això i en la por primordial d’una criatura a la sexualitat dels seus pares. I de Goya i el seu llenç El son de la raó produeix monstres (1799).

En la resta de relats —d’idèntica qualitat literària que el primer però de tarannà més històric i una mica depriments—, Schwartz reflecteix els conflictes generacionals, els canvis constants de les ciutats, la lluita per l’èxit als Estats Units, la immigració, el fracàs de moltes il·lusions… i tot, com diu Lou Reed al prefaci, ho fa des de la captura de les emocions més fondes amb el llenguatge més simple. Destaquen els relats “El món és un casament”, sobre la vida dels intel·lectuals de Nova York, “El fill dona sentit a aquesta vida”, una llarga història sobre les relacions familiars i “Amèrica! Amèrica!”, on Schwartz examina amb subtilesa les diverses perspectives i la naturalesa dels immigrants jueus dels Estats Units de començaments del segle XX. L’única objecció que hi posaria és el deix moral d’alguns relats, sobretot el darrer, “Screeno”, on els personatges retratats no evolucionen i queden com a simples titelles frustrats, probablement per transmetre l’esperit de l’època de la Gran Depressió.