En el no-res, tot; en el tot, no-res

Llegiu Antoni Clapés com llegiu Marcel Proust: endinsant-vos —i deixant-vos bressolar— en el goig, per conèixer —i re-conèixer.

El primer que em cal dir —advertir, més aviat— és que provar de parlar amb una mica de criteri d’una obra com Clars, aquest matí, són els teus records, d’Antoni Clapés, LaBreu Edicions, 2020, és poc més que assajar de pujar l’Everest amb xiruques (foradades). És una aventura —quimera, per dir-ho en un mot tan propi de l’ànima clapesiana— destinada a no ja a no arribar a cap nou port, sinó, simplement, a sortir del que es pretén partir.

Antoni Clapés
Antoni Clapés. | © Laia Serch

Tanmateix, a l’espera de poder-li dedicar una anàlisi més profunda, goso fer-ne un tast o una pinzellada. Més exactament, una invitació a la lectura. 

El primer que em cal dir —tot i que potser sigui llançar pedres a la meva teulada; però el que és important és el llibre que analitzo, no pas la meva teulada, així que…— és que la meva primera recomanació és molt simple: abans de llegir aquest apunt literari meu, llegiu, de cap a peus, tots els versos del volum. Llegiu-los i, si és possible, rellegiu-los, almenys, una vegada. Feu-ho prenent-vos (tot) el temps que us calgui.

En acabat, i tan sols en acabat, llegiu-vos, i rellegiu-vos, també almenys una vegada, “i si fos que…”, l’epíleg de Víctor Sunyol. Epíleg, perquè, per la mateixa, idèntica raó que dic que, per endinsar-vos-hi nus de condicionants, abans de res el que (us) convé fer és llegir-vos (totes) les poesies, els poemaris mai no haurien de dur pròlegs, sinó epílegs.; epílegs que ens acostin a l’obra a posteriori, un cop fet el tast.

Un magnífic epíleg, que aconsegueix el mateix que —amb molt menor encert— maldo per aconseguir jo: convidar a la lectura d’aquest recull dient tot el que se’n pot dir però sense dir-ho; convertint el dir en no dir, en un no dir gaire; en un no dir més que a mitges, en un no dir més que el que no puc evitar de dir. Epíleg que no diu, sinó que rediu, que rellegeix el poemari. I, el que és crucial, el rediu o rellegeix poèticament. Convertint-se en un perfecte complement. 

Després, si molt convé, podreu retornar a aquesta meva modesta nota de lectura. Retornar-hi per mirar si algun dels meus apunts o claus us permet orientar-vos un xic, us permet aprofundir un xic més la vostra re-lectura. Relectura perquè, el que compta més, sempre, és —i ha d’ésser— la primera lectura, la primera llum clapesiana, que us ha aportat la vostra lectura inicial.

Aquesta lectura que us haurà dit —o, més aviat, tractant-se d’una primera lectura, us haurà començat a dir, us haurà predit, més aviat pre-dit— el que us havia de dir. El que us havia de dir a vosaltres i només a vosaltres —recordem-ho, la poesia no diu (en general), sinó que ens diu (en particular, a cadascun i cadascuna de nosaltres).

La primera clau, que serveix per a qualsevol poemari, però encara més per als del poeta sabadellenc, on cada mot —i cada silenci, cada espai en blanc, cada absència— és fonamental, és una clau ben simple: llegiu molt a poc a poc. Tan a poc a poc com us sigui possible —i una mica més. 

No ja tot el volum —proposar-se llegir les 282 pàgines del recull tot seguit seria tant com proposar-se pintar la Capella Sixtina amb un llapis de l’IKEA—, ni els sis poemaris que inclou, sinó cada poema. Doneu-li tot el temps que us reclami. Doneu-l’hi i, sobretot, doneu-vos-el. Concediu-vos-el. Com més li’n doneu, més us donarà ell, com a torna.

Considereu cada poema com el que és —com el que és, en aquest volum; com el que hauria d’ésser, en qualsevol poemari que tingui la pretensió de definir-se com a tal—, com una part i un tot alhora. Com una part que con-forma el tot, però que, mentre el llegiu, és ell mateix un tot.

I, sobretot, feu una pausa, encara més llarga, entre cadascun dels sis poemaris (A frec, in nuce, Alta Provença, Miro de veure-hi, La llum del no-res i L’arquitectura de la llum). Quan n’hàgiu enllestit un, deseu el volum al calaix de la tauleta de nit i no el torneu a agafar fins l’endemà, almenys.

La segona clau: agafeu un llapis i aneu subratllant i marcant, l’un rere l’altre, tots els mots que, per una altra raó (o des-raó) us vagin cridant l’atenció. Tant si es repeteixen com si no. Tots els que cregueu que us ofereixen claus de lectura. Perquè, recordeu-ho, el que compta, aquí, són les vostres claus de lectura: només existeix una brúixola poètica, la del vostre interior. És a vosaltres, i només a vosaltres, que la seva poesia us ha d’habitar.

Quan dic “tots”, vull dir exactament això: tots! Les pàgines dels llibres de poesia són com les lleres dels rius, com més senyals ha deixat en ells el pas de l’aigua, més s’enriqueixen, més saó ofereixen. Feu vostres, doncs, les seves pàgines. Convertiu-les, sense cap temor, al contrari, amb un indissimulat orgull, en els vostres mapes o cartografies de lectura. En les vostres pedres de toc.

La tercera: concediu, almenys, tanta importància al que ha dit el poeta com al que no ha dit; al que ha escrit com al que no ha escrit. Almenys i, si és possible, més. Perquè en Clapés, que treballa, al contrari de tants altres poetes, extraient o esporgant, en comptes d’afegint o reflorint, el que ha eliminat (el que ocupava els espais en blanc; el que hi era i ja no hi és; no hi és perquè no cal que hi sigui; més exactament, perquè cal que no hi sigui) és encara, i molt més, essencial que el que hi ha deixat; que el que hi és; que el que hi segueix essent.

Raó per la qual, els seus versos, per més que, en la majoria dels casos, siguin breus, no ho són en realitat. Són més extensos que no sembla, atès que, al que hi ha escrit o dit, cal afegir-hi (veure-hi, entreveure-hi o besllumar-hi) tot el que hi ha esporgat: les absències, que cal (aprendre a) llegir com a presències; com el que, sense ésser-hi, hi és. El que, invisible, no dit, elidit, (de vegades) hi és (encara) més que el que hi és.

La quarta, darrera clau (i, en certa manera, resum i conclusió de les anteriors): deixeu-vos, sobretot, seduir. Deixeu-vos endur (i, alhora, deseixir) pels vostres impulsos, sensacions i emocions. Per la vostra (teòrica) irracionalitat. Per la racional irracionalitat de l’art. Per aquella part de vosaltres que no té en compte ni el cor, ni el cervell ni els sentits. 

Com més poc sentit cregueu que té el que llegiu, més en tindrà. Com més irracional, més racionalment poètic. Com menys cregueu entendre, més entendreu. Com més inaprehensible us sembli, més ho copsareu. Com més superficial, més endins us arribarà.

Llegiu Antoni Clapés com llegiu Marcel Proust: endinsant-vos —i deixant-vos bressolar— en el goig, per conèixer —i re-conèixer; endinsant-vos en el coneixement, per gaudir. El camí del coneixement és el del gaudi; el del gaudi, el coneixement.

Llegiu-lo —llegiu-los— com jugàveu quan éreu infants: convertint el joc en la raó de tot (i de no-res) i, la raó, en el joc de tot (i de no-res). Deseixiu-vos per (re)trobar-vos (millor) en vosaltres mateixos.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació