Empar Moliner i l’art del tirabuixó

Empar Moliner serà notícia per partida doble aquesta primavera. Es reedita T’estimo si he begut, ara a Columna, aprofitant que se’n fa una adaptació teatral, com ja vam explicar aquí. I també publica un nou llibre de narracions, titulat És que abans no érem així (Columna), que és també el títol d’un dels contes, probablement el que il·lustra de forma més transparent el mecanisme narratiu que articula aquests relats. “És que abans no érem així” és un conte que presenta el conflicte generacional en successives vinyetes que van retrocedint en el temps. Moliner demostra que la incomprensió mútua entre pares i fills ha existit sempre, i ho fa amb una espiral cronològica inversa, que ens remunta fins a l’edat de pedra.

Aquests contes estan travessats de cap a cap per un fil temàtic que els relliga: la falta d’autoestima i els desequilibris que comporta en les relacions interpersonals. La manca d’amor propi genera excuses, subterfugis, duplicitats i hipocresies en uns personatges patètics que Moliner estira de manera hiperbòlica i tot sovint hilarant. I dic hilarant perquè la tècnica amb què l’autora dóna corda a aquests relats és justament la de l’espiral. Per obrir una ampolla de vi és necessari tenir un bon tirabuixó i un canell entrenat. Primer cal clavar el tirabuixó al suro, ben bé com qui clava un arpó, i després cal anar enroscant la peça fins a foradar prou el tap per fer-ne l’extracció. Es tracta d’una operació quirúrgica, no gaire diferent de les agulles amb què els nens cruels fan dissecció d’una granota. Moliner clava l’agulla i no la deixa anar fins al final.

És que abans no érem així conté relats autoparòdics, molt especialment “Obra mestra” o “El pregó”, que Moliner dedica a satiritzar el gremi dels escriptors o tertulians, i que probablement són els únics que tenen elements autobiogràfics. L’autora hi descriu situacions còmico-agòniques, que llegim amb exhalació, com si ens xuclés una espiral. Els personatges de Moliner prenen mal, però alguns acaben rebent un tracte quasi compassiu, com passa a “Roba amiga”,  “Sheila, (el conte de la lletera)” o “Núria (diuen els metges que t’haig de parlar”, que són els únics tres contes del recull on el lector podria arribar a plorar (i no precisament de riure).

El volum es tanca amb dos contes. “Parella” ens parla de la gelosia tòxica i autocomplerta. “Manual de bones pràctiques sexuals (recomanades)”, aborda la relació impossible entre homes i dones quan hi ha el sexe pel mig, una sàtira que encantarà als que estan farts de la retòrica progre feminista. Perquè hi ha també en tot el recull una misogínia latent, submergida en una misantropia més àmplia, que detectem en el tractament que fa de personatges com l’Ester, la Sheila i la Núria, dones que experimenten una falta d’autoestima tan gran que acaben enfonsant-se en l’infern de la depravació. 

Dels contes de Moliner em quedo amb la precisió dels detalls, un munt de coses ben observades, però el conjunt té més l’efervescència d’un cava escumós que el gust i el solatge d’un vi de reserva. Hi ha narracions, com “Núria (diuen els metges que t’haig de parlar”, amb prou pòsit, que apunten cap a la novel·la. O en altres paraules, cap a la compassió.