Els vells amics de Sílvia Soler

Sílvia Soler va tornat el passat Sant Jordi amb una novel·la sobre les relacions personals. Si a Un any i mig ens integrava dins l’univers de la família Boscà-Ustrell per mostrar-nos com lluitaven per mantenir els llaços familiars enmig d’una diàspora forçada, a la seva darrera novel·la, Els vells amics (Columna), ens convida a conèixer una colla d’estudiants de Belles Arts per fer-nos partícips de la seva amistat. Soler serà a la Vila del Llibre de l’Escala diumenge 24 de febrer a les 12.30h, a la Taverna de la Sal.

La primavera del 1989 cinc joves creatius, inquiets i admiradors de Gauguin, emprenen un viatge a París per assistir a una exposició del pintor postimpressionista. Ells encara no ho saben, però estan encetant una amistat de llarg recorregut. Tot just han fet divuit anys, acaben de començar la carrera i tot està per fer. És temps de descobertes i els cinc de París s’auguren un futur brillant farcit d’oportunitats per desenvolupar la seva vocació artística.

Sílvia Soler revela les emocions dels seus protagonistes amb gran delicadesa. Aquí ha construït cinc personalitats molt diferents amb un anhel comú: l’art. I de seguida ens en fa còmplices, ja que la sinceritat amb què ens parlen ens facilita capbussar-nos dins les seves històries personals. Resulta inevitable empatitzar amb aquells joves que a poc a poc van deixant de ser-ho mentre s’adonen que ser artista no està a l’abast de tothom. El temps passa i la vida empeny i les il·lusions sovint se soterren en nom d’una vida plàcida. Cal tirar endavant i aquell llustrós futur que anhelaven als divuit anys s’entela a mesura que s’imposa la realitat. Però el grup aguanta, cohesionat i sòlid, els embats que suposa viure. Amor, gelosies, èxits, fills, la veritat és que han sabut encabir les necessitats particulars dins el grup i així, l’amistat ha anat agafant cos, any rere any, fins a esdevenir per tots ells “un lloc de recer, una fusta en moments d’onatge, un jaç còmode i protegit on arraulir-se”.

Sílvia Soler descriu molt bé la pulsió creativa dels artistes. L’art ens acompanya durant tota l’obra i la pintura s’utilitza doblement. Per una banda ens permet entrar dins la psique dels personatges. Com la del Mateu, que és tal com pinta, caòtic, intens, desmesurat, o com la del Marc, el seu contrari, l’home reflexiu, generós, afectuós, l’home estable. Per l’altra banda la pintura és l’objectiu vital, la clau de la felicitat, la realització última, i amb ella s’obre un dilema que traspassa la novel·la: hem d’entregar-nos de forma absoluta a la dictadura de la nostra passió? O és més intel·ligent l’actitud d’aquell que, resignat, accepta les seves mancances i abdica de la seva necessitat creativa per construir-se una vida convencional? És això possible, es pot viure feliç amb el forat que causa a l’ànima la renúncia al teu somni?

Sílvia Soler aborda la dissort dels cinc amics amb un estil senzill, gairebé poètic. I és que tot canvia, les dificultats ens transformen, les experiències ens fan evolucionar, l’amor i les pèrdues ens alteren l’esperit, i a poc a poc, sense adornar-nos-en, ens allunyem més i més d’aquella persona que érem quan vàrem conèixer els vells amics. Potser per això ens hi aferrem, perquè quan els tornem a veure sembla que per un moment tornen a casa.