Pol Capdet

Pol Capdet

Lingüista

Els superdotats: mites i realitats

Els superdotats són hipersensibles, autosuficients, moralistes, curiosos, creatius, perfeccionistes...

La pel·lícula El petit Tate, dirigida per la superdotada Jodie Foster i dedicada precisament a la superdotació, resumia molt bé en una escena la part més reconeixible d’un superdotat: …aprèn sense estudiar i sap sense aprendre. És eloqüent sense preparació, exacte sense càlcul i profund sense reflexió.

Hi ha una tendència avui a considerar el concepte d’altes capacitats—en què també, com en la superdotació, hi ha talents especials, però no hi ha tanta profunditat de pensament—i incloure la superdotació en una subcategoria dintre d’aquestes altes capacitats. En aquest article no farem aquesta distinció, ni conceptual ni semàntica. A més, el que dic dels superdotats pot valdre també per a molts individus dotats d’altes capacitats que no ho siguin.

Fins fa poc, la ciència creia que un superdotat tenia, per la complexitat de la seva ment, més propensió a patir malalties mentals. Avui s’ha demostrat que justament la intel·ligència és un factor que combat la malaltia mental i que aquells individus amb malalties mentals que són intel·ligents tenen millor prognosi que els que no ho són tant. El que és cert és que com que el seu entorn, com més intel·ligents són, menys els comprèn, poden ser vistos com a estrambòtics. Però el col·lectiu és molt heterogeni i no hi ha cap tret de la personalitat que el diferenciï de la resta.

Alguns trets psicològics que sí que els diferencien—encara que no tots puguin compartir-los tots—són: hipersensibles, autosuficients, de ment flexible per comprendre i produir en àrees diverses, amb bon autoconcepte, molt motivats en les àrees que els interessen, moralistes, curiosos, creatius, perfeccionistes, amb dificultats per agafar el son, de gran imaginació, de poca tolerància a la frustració, memoriosos, irònics, persuasius, rebels, prudents, tolerants, adaptatius, disposats a canviar d’opinió. També comparteixen una bona capacitat comunicativa, si bé en individus de ment més matemàtica que verbal l’expressió pot ser un xic caòtica. D’altra banda, les bones habilitats socials no són definitòries del col·lectiu, si bé, com he dit més amunt, són persuasius per aconseguir el que volen.

Sobre el fet de si són nerviosos, sembla que alguns d’ells tenen predisposició a l’ansietat. Sobre la depressió, cal dir que no és un trastorn que comparteixin com a definitori, si bé és cert que veuen la futilitat dels esforços en aquesta vida i veuen la intranscendència de l’Home en el cosmos. Sobre l’aïllament social, sembla que hi ha certa tendència a això entre el col·lectiu: alguns estudis mostren que els superdotats gaudeixen d’estar amb ells mateixos i no els calen tant els amics com als altres.

Sobre el tracte que reben, poden patir rebuig a l’escola pel fet de ser diferents (s’han reportat molts casos d’això). I, també, per ignorància, sovint se’ls pressuposen grans coneixements (o se’ls vol posar a prova per exemple per enveja) i no se’ls dona tanta informació com als altres, quan en realitat el que tenen per naturalesa és més saviesa, no més coneixement; si bé, esclar, la saviesa és una via directa d’accés al coneixement.

Sobre l’educació, en el nostre país, entre altres raons com ara falta de formació específica, per causa del model d’educació inclusiva no hi ha institucions per a ells, perquè aprofitin el seu talent estudiant al ritme i la profunditat que poden abans d’arribar a la Universitat. De fet, la seva identificació per a posterior actuació escolar és molt baixa. L’únic que es fa, i encara amb entrebancs administratius, és avançar-los de curs. Encara que la llei preveu també un adaptament curricular i és cert que s’ha avançat una mica en atenció individualitzada, amb alguns mestres implicats. És un dèficit del nostre sistema educatiu que aboca molts nois a l’abandonament prematur dels estudis, encara que és veritat que alguns fracassen acadèmicament o mostren resultats pobres per factors personals i del seu entorn i no pel model educatiu.

Sobre els graus de superdotació, s’han fet diverses classificacions (es diu per exemple que a partir de 140-145 de QI—algun autor n’eleva el llindar a 160—un és un geni), però és raonable pensar que a partir de dues desviacions tipus (130 de QI), encara que aquest tall sigui arbitrari, hi ha un salt qualitatiu que defineix una nova manera de pensar: un pensament més eficient, divergent i exhaustiu. I que tot el que ve a partir d’aquí ja és només un salt quantitatiu. De fet, s’ha observat un salt qualitatiu, i només un, entre la intel·ligència pobra i el retard mental. És raonable doncs de pensar que el salt qualitatiu es produeix tant a esquerra com a dreta de la campana de Gauss, i que n’hi ha un i només un, per la qual cosa establir classificacions entre graus de superdotació no sembla essencial si bé és útil. Encara sobre els graus de superdotació, cal dir que els tests estandarditzats no estan pensats per distingir-los sinó per saber si un és superdotat o no. Encara que alguns tests tinguin un ceiling (un límit màxim de puntuació) de 160 o més, no són fiables més enllà de 140.

Es diu que els superdotats saben que ho són, que no els cal un test per conèixer això. Però el cert és que l’únic que saben tots és que són diferents. Bastants d’ells no saben que són superdotats. Alguns d’ells fins i tot han explicat que es pensaven—quan no havien encara aprofundit en autoconeixement o quan encara no els havien reconegut formalment la seva superdotació—que eren retardats, perquè en alguns moments no comprenien les accions dels altres, i en altres moments el que ells feien no era comprès.

Es diu que hi ha tests oficials per conèixer el coeficient intel·lectual. Això és fals. Hi ha tests estandarditzats per conèixer aproximadament el QI, però tenen un biaix cultural que els fa poc científics per a individus amb dificultats verbals o numèriques, per exemple. Els tests lliures de cultura resolen aquest problema, si bé no estan tan estandarditzats. Cal dir que en la identificació d’un superdotat no és prou precís quedar-se només amb el QI; cal veure, a més, el perfil aptitudinal, valorar la creativitat i (en adults) trets de personalitat i (en nens) el desenvolupament emocional.

La superdotació és un do. Alguns, però, ho viuen com una desgràcia. L’èxit no està assegurat pel sol fet de ser superdotat. Els cal molt de suport i d’afecte. Ens hi atrevim?

La informació d’aquest article ha tingut en compte les dades de la Guia per a la detecció i intervenció educativa en els alumnes amb altes capacitats, Grup de Treball d’Altes Capacitats (GTAC) del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya (COPC) i del Grup de Recerca d’Altes Capacitats (GRAC) del Col·legi de Pedagogs de Catalunya (COPEC), 2018)Vull agrair l’atenció de Susana Arroyo, coordinadora del centre Hemisferi Altes Capacitats i de Sandra Tarragó, psicòloga directora del centre UDAC – Unitat d’Atenció a les Altes Capacitats.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació