Els rostres italians de la literatura catalana

La Sara Antoniazzi vivia de petita a un carrer curt i sense sortida de Conegliano, una ciutat de 35.000 habitants del Vèneto més coneguda per ser la “capital del vi prosecco”. Recorda que davant de casa s’hi estenia el mur d’una fàbrica de cotó i que durant les nits d’estiu els veïns del barri hi passaven llargues hores jugant a futbol. “Quantes pilotes perdudes darrere d’aquell mur de ciment!”, s’exclama.

Però aquell record d’infantesa se li va materialitzar altre cop davant dels ulls quan amb vint-i-escaig anys, lluny de casa, veu que la plaça del costat del pis on viu s’omple de nens que reparteixen xuts a tort i a dret. És la plaça de las Navas, on viu, al Poble-Sec de Barcelona, i aquell paisatge sonor la fa sentir com a casa.

La història de la Sara és, també, la història d’un descobriment cultural. Ella debuta aquest curs com a professora de literatura catalana a la Universitat Ca’Foscari de Venècia i ha fet de ponent en el XII Congrés Internacional de l’Associació Italiana d’Estudis Catalans, entitat que enguany celebra 40 anys.

El congrés té l’objectiu de parlar “d’espais, viatges i geografies” en relació a la literatura catalana i s’organitza a Siena entre el 29 de novembre i el primer de desembre. El tema no pot ser més escaient i pujant els 7 minuts d’escales mecàniques que separen l’estació de tren i la Universitat Internacional de Siena, on es fa el congrés, de la part alta del turó, on s’aixeca la ciutat, tens temps de plantejar-te moltes coses: com seria la literatura catalana si s’hagués escrit a la Toscana? Com seria el Canigó sense el poema de Verdaguer o la plaça del Diamant sense la novel·la de Rodoreda? És possible escriure en català fora del territori de parla catalana? Home, a tots els autors exiliats, com a la mateixa Rodoreda, els va tocar fer-ho. Llavors, però, ja no parlaven del seu territori, sinó del territori que havien viscut fins a marxar-ne, un país que ja no existia.

En la seva intervenció al congrés, Antoniazzi aborda com s’ha explicat Barcelona a través de les cançons. De la ‘Barcelona, ciutat gris” de Joan Isaac (1980) fins a “Living Barcelona” de Txell Sust (2014). Una ciutat grisa que gira l’esquena al mar i que, després de la segona onada immigratòria, creix sense parar en totes les direccions amb la construcció de molts barris de barraques. En parlen La Banda Trapera del Río a “Ciutat Podrida” (1979) o Loquillo a “Barcelona Ciudad”.

Quan el consistori vol que Barcelona sigui una “ciutat guapa” també la música l’acompanya: ho veiem en el “Barcelona Spot” de Gato Pérez i, amb els Jocs Olímpics, també en les cançons de Montserrat Caballé i Freddie Mercury i Peret i Los Manolos. En paral·lel, però, els perjudicats per la gentrificació també cantaran. “No olímpics” de L’Odi Social n’és un exemple.

La primera imatge que Antoniazzi recorda de Catalunya és el paisatge de l’Empordà pintat per Dalí que va descobrir quan era adolescent. No és fins a la universitat, en uns cursos impartits pels professors Enric Bou i Jaume Subirana, que descobreix la literatura catalana. Bou és catedràtic de literatura espanyola de la Universitat de Venècia. Subirana, escriptor i professor de la UOC, li ensenya per primer cop Carner, Ferrater, Màrius Torres, Espriu, Maria Mercè Marçal o Estellés. És arran d’aquest primer contacte, que la va “entusiasmar”, que es decideix a aprendre català. Després, encara a Venècia, farà un treball final de màster sobre la Barcelona postolímpica al cinema i l’ampliarà en un doctorat a cavall entre la Universitat de Venècia i la Pompeu Fabra de Barcelona que va defensar aquest gener passat.

Ara, altre cop a casa seva, continua fent recerca, participant en congressos i divulgant la literatura catalana. Tot i ser lluny físicament de Barcelona, hi és a través de la literatura. Diu que quan pensa en la ciutat, pensa en les barraques del Somorrostro d’El carrer de les Camèlies de Rodoreda, la muntanya de Montjuïc del poema “Barcelona ja no és bona…” de Gil de Biedma o el Raval (llavors barri Xino) de Vázquez Montalbán.

Antoniazzi és una de les investigadores més joves de l’Associació Italiana d’Estudis Catalans i és conscient que si ha entrat en aquest món, és perquè en el viatge vital va tenir la sort de trobar-se amb grans referents i divulgadors de la literatura catalana. Com dèiem, aquest any l’Associació fa 40 anys i al congrés hi coincideixen investigadors de diverses generacions.

De fet, l’obertura va a càrrec de dos dels fundadors, els catedràtics Maria Grossman i Giuseppe Grilli, els dos de 72 anys, que recorden que Alberto Varvaro, romanista com ell, és qui els va animar a obrir l’associació i a integrar-hi estudis més enllà de la filologia o la lingüística. Avui, en aquest congrés, també hi ha ponències sobre l’ús de geografies celestes durant la Guerra dels Segadors, la presència catalana a Guadalajara, l’obra de Llull o la seu social del Col·legi d’Arquitectes. Grossman i Grilli coincideixen a dir que després de 40 anys han aconseguit el que es proposaven.

A mig camí entre la generació fundacional i la generació debutant, hi ha Patrizio Rigobon i Nancy de Benedetto. Rigobon, de 59 anys, també és professor de la Universitat Ca’Foscari de Venècia. Hi imparteix tant literatura catalana com espanyola, en un curs enguany dedicat exclusivament a Incerta Glòria de Joan Sales. Nascut a la petita ciutat de Mogliano Veneto, a la província de Treviso, va arribar amb 14 anys un estiu a Barcelona. Allò, diu, “era senzillament anar a Espanya!”, però ja aquell mateix estiu va sentir una missa en català i va entendre que aquell país tenia una altra llengua.

Torna a Barcelona els següents 30 estius, però un paisatge que encara té gravat és l’impacte inicial de les grans avingudes, la Gran Via i la Diagonal, que encara es deien Primo de Rivera i Generalísimo Franco. No va ser fins més tard que va conèixer la resta del país: un paisatge que li semblava irreal com el de Rupit, la gran estació de ferrocarrils de Portbou, el Cap de Creus i el monestir de Sant Pere de Rodes. També reté les imatges del Maresme i, “malgrat tot allò que representa”, l’edifici de l’antiga Universitat de Cervera.

Diu que potser ha llegit més literatura estrangera que italiana i potser hi té a veure el fet que nasqués a Mogliano Veneto, un poble que, segons l’escriptor Giuseppe Berto, “és una carretera” i permet arribar ràpidament a Venècia, Pàdua o Treviso. D’alguna manera, era “com viure en una grandíssima ciutat regional feta per diferents barris”, un dels quals, el seu poble. Però si Rigobon parla d’una “grandíssima ciutat regional”, la seva carretera vital, construïda de paisatges físics i, sobretot, literaris, ens permet parlar d’una grandíssima ciutat global.

Entre els dos territoris hi veu similituds, però també diferències: mentre que “a Catalunya, sempre hi veus muntanyes i turons, fins i tot des del delta de l’Ebre”, el Vèneto és totalment pla fins als Alps. “La plana és una mica brutal, però simbolitza també la constància, la lleugeresa, la facilitat de comunicació. Representa la falta de sorpreses i de canvis sobtats”, conclou.

En la seva comunicació al congrés, parla de Cesare Giardini (1893-1970), un dels primers divulgadors de la cultura catalana a Itàlia i traductor de La nacionalitat catalana de Prat de la Riba a l’italià. Si Rigobon entra de ple a la literatura catalana quan descobreix les obres de Vicens Vives del seu cunyat català, Giardini, que era actor, hi entra en descobrir Àngel Guimerà també un estiu, de jove, a Barcelona. Tot i que diu que les relacions entre Itàlia i Catalunya han estat moltes, “Itàlia no coneix bé Catalunya més enllà de Barcelona”. La consigna és clara, doncs: “en això els catalanòfils italians hi podem fer molt”.

Però l’interès per Catalunya no és només una cosa del nord d’Itàlia: de fet, dels fundadors, Grilli és del Laci i Grossman ha ensenyat tota la vida als Abruços i a Calàbria, al sud. Si Antoniazzi bevia, a Venècia, de Bou i Subirana, al sud (territori vinculat històricament a la corona catalanoaragonesa) Grilli cultiva l’interès per la literatura catalana en estudiants, i després professors, com Nancy de Benedetto, professora de la Universitat de Bari, a la Pulla, i presidenta de l’Associació Italiana d’Estudis Catalans.

De Benedetto estudiava a la Universitat L’Oriental de Nàpols i es va trobar Grilli al passadís que explicava als alumnes que la literatura catalana era molt interessant. Al cap de 10 dies, formava part d’un petit grup d’estudiants convidats a Barcelona, al 2n Congrés Internacional de la Llengua Catalana. Era el 1986.

Allò els va enlluernar. Van descobrir un món que no sospitaven ni que existia. Va començar, diu, el “Catalan dream”. El seu focus d’interès, però, va ser la literatura mallorquina, primer amb un treball final de carrera i després de viure uns anys a Barcelona, amb un doctorat sobre Llorenç Villalonga.

Abans hi havia moltes més facilitats per estudiar a Itàlia literatura catalana, es lamenta. El sistema universitari italià incloïa càtedres de llengua i literatura catalanes que es van eliminar en una retallada pressupostària. N’hi havia unes 10, repartides entre Nàpols, Venècia, Roma, Sàsser o Càller. Ella el va aprendre sobretot pels lectorats a la Universitat L’Oriental de Nàpols, el primer dels quals amb el poeta valencià Josep Piera, i després amb els cursos d’estiu a Mallorca de la Càtedra Ramon Llull, llavors de la UB. La primera gran obra que va llegir, el Tirant lo Blanc.

De Benedetto explica al congrés que en la literatura mallorquina hi ha una tensió entre la mirada a l’horitzó, cap a fora, i la concentració de tot en un espai reduït i isolat. També hi ha un moviment circular: una anada i un retorn. “On aneu? A Lluc. D’on veniu? De Lluc” i acaba comparant el sanatori d’El mar de Blai Bonet, illa dins d’una illa, amb Pabellón de reposo de Camilo José Cela.

El joc de miralls és temptador. De Benedetto reconeix que s’ha comparat el Bearn de Villalonga amb El Gattopardo de Tomasi di Lampedusa, però diu que són mons diferents. No creu que es pugui parlar de relació entre literatures: “les literatures hi són i cadascú individualment les relaciona com vol en funció del que llegeix”.

Rigobon, que recorda l’interès de Pasolini i Montale per la poesia catalana i l’italianofília de Pla, Villatoro o el pare Batllori, diu que “l’experiència de la lectura és sempre diferent i aquesta és la seva riquesa”. Potser, com escriu el lingüista Josep Maria Castellà, “un text no transmet significat per ell mateix, sinó indicacions per descobrir-hi el significat a partir de coneixements previs”. En aquest sentit, hi hauria més informació en el lector que en el text.

El venecià conclou: “La literatura és un viatge que es fa des de la pròpia habitació, a casa estant. A vegades no cal ni sortir de la pròpia habitació, com deia De Maistre a Voyage autor de ma chambre”. I és així com, sobretot a través de la literatura, i gràcies als que han estat capaços de transmetre-la, investigadors joves com Sara Antoniazzi continuen obrint un camí que permet escapar-se del carrer curt i sense sortida de la infantesa i, alhora, tornar-hi sempre.