Els Pujol sota el microscopi

La confessió de Jordi Pujol, el juliol passat, va provocar una commoció col·lectiva. Vam passar de l'estupor a la indignació, i de la ràbia a una mena de desengany estabornit i silenciós. El cas Pujol era difícil d'entomar. Ens preguntàvem els uns als altres, 'Com ho portes?', sense necessitat d'explicitar res més. Fèiem teràpia.

La confessió de Jordi Pujol, el juliol passat, va provocar una commoció col·lectiva. Vam passar de l’estupor a la indignació, i de la ràbia a una mena de desengany estabornit i silenciós. El cas Pujol era difícil d’entomar. Ens preguntàvem els uns als altres, ‘Com ho portes?’, sense necessitat d’explicitar res més. Fèiem teràpia. Si la pàtria tenia un pare vivent, era justament Jordi Pujol, i la seva autoinculpació reverberava en la consciència de molts catalans com un càstig bíblic.

Jordi Pujol | © Pere Virgili

Durant les setmanes immediatament posteriors a la confessió de Pujol, polítics, periodistes i intel·lectuals del país van haver de destinar les seves energies a defensar el Procés davant dels atacs de la caverna espanyola, però l’esforç d’autoanàlisi i de revisió del catalanisme que demanava el cas Pujol era massa dolorós. Ens vam dir que Pujol representava el passat, una manera d’actuar de la qual ens volíem desfer en el nou país que s’havia de gestar a partir del 9-N. Ara sabem que no era tan fàcil separar una cosa de l’altra.

Durant les setmanes següents, en ple miratge estival, Toni Sala va ser un dels pocs escriptors que es va proposar fer un exercici d’introspecció política, que per força havia de ser també personal. Va reactivar el seu blog, on hi va anar descabdellant dia rere dia, en temps real, un seguit d’impressions, lúcides i desencantades, sobre el cas Pujol, des del dia de la confessió fins a la manifestació de l’11 de setembre, però també remuntant-se a les tres ocasions en què havia tractat personalment el president Pujol, a qui va arribar a entrevistar per al PuntAvui l’any 2005. Mesos més tard va aplegar totes aquelles entrades del blog, escrites des de la immediatesa, en un volum que ha publicat L’Altra Editorial: El cas Pujol. Reflexions sobre el terreny. Recollim algunes de les reflexions més interessants del llibre.

El miratge

Solem pensar que el passat ens explica el present, però el present encara ens explica amb més força el passat.

Gaziel escriu que els catalans anem per la història com una ànima en pena buscant en qui reencarnar-nos. Afegim-hi que quan aquesta ànima troba algú en qui reconèixer-se, l’agraïment és tan gran que s’hi implica emocionalment. Llavors és molt fàcil, pràcticament inevitable, que l’ensarronin.

La carta autoinculpatòria del Pujol

Vaig llegir-me a poc a poc la carta. Vaig trobar-la mal redactada, plena de castellanismes i d’errors gramaticals, com si el que encobria traspués i taqués el vestit. Aquells errors volien dir la pressa amb què havia estat redactada –no pas pensada–, i la pressa feia sospitar la gravetat de la confessió: ¿com és que no l’havia passat a algú que l’hi corregís bé? Una de les qüestions que sortiran a les pàgines que vénen és la impossibilitat de separar fons i forma, ànima i cos, fins i mitjans.

Les nacions són formiguers, costa fer-se’n una idea veient a fora les corrues humils i ordenades de formigues: a sota terra són milers. I quan un imprevist les assalta, quan perden l’ordre, el caos és molt clar. Els primers dies després de la confessió van ser una tempesta a la bassa emocional dels catalans, prou remoguda els últims temps, crescuda i tot, que de cop es va sentir qüestionada en la seva essència. Aquest va ser el cas. Un mirall que es trencava. I de cop vaig recordar una frase que m’havia dit feia anys Pujol mateix en persona: «El miratge forma part de la realitat».

Foto de Pere Virgili

Una visita a l’oficina del president

Un altre detall que, nou anys després, encara recordo que em va sorprendre en aquell moment són les cortines. Tinc poc món, no crec que hagi entrat a cap més oficina al Passeig de Gràcia, no sé com són, però fàcilment vaig pensar: quina llàstima, aquest home, amb aquest sol, passar el dia amb les cortines tirades. No eren cortinetes, eren cortines espesses, pesades. Renunciar a l’espectacle del Passeig de Gràcia, renunciar a la llum, cada dia. Actualitzem-ho. Cortines: ¿per què? ¿Per amagar al defora què es feia en aquesta oficina a la qual Pujol va haver de renunciar des del primer moment que va saltar l’escàndol? No. Per això n’hi hauria hagut prou amb uns vidres d’aquests que només deixen passar la llum en una direcció i que vistos per fora són com miralls.

No eren pels de fora, eren pels de dintre. Eren una abraçada. Era perquè et sentissis acollit, al cau matern, al lloc on som tu i jo i ningú més. Allà on ens entenem nosaltres dos. A les profunditats. Calia que el que entrava sabés que no el veurien des de fora. I realment, conscientment o no, te n’adonaves: per això em vaig quedar amb el detall de les cortines. (…)

I és clar, tu que no ets ningú entraves com per miracle a dintre l’úter de la pàtria, hi entraves precuinat, després d’un quart de segle o més de propaganda, agraït a la generositat de qui t’acull al seu palau, com remarco a l’article, «com tants deuen haver-ho fet abans meu».

Per què em va citar al seu despatx?

¿Per què em va citar al seu despatx? Queda clar que no va ser per parlar d’educació. Pujol practica un comportament que coneixem tots, perquè hi estem acostumats, perquè sovint en som víctimes, i que consisteix a anul·lar l’altre per suplantació. Ho fa tothom, però quan ho fem nosaltres no ho notem tant. És un procediment primari, d’usurpació física del territori –parlar per no deixar parlar l’altre–, una conducta depredadora i poc civilitzada que explica per exemple l’èxit i els rècords del turisme al nostre país –desenganyem-nos, no vénen pel paisatge, ni per la bellesa de Barcelona, ni per la platja, ni pel sol: vénen per la tolerància, per la comprensió que troben a Catalunya envers la seva ocupació depredadora del lloc, que és la pròpia del tipus de turisme que tenim: poden campar al seu gust i entenen que la nostra cultura està més que acostumada a la rapacitat i a la devastació: a través seu o directament, nosaltres fem el mateix.

Sexe o diners?

És veritat, hi ha qui tira més cap al sexe, hi ha qui ho fa més cap als diners i hi ha qui anivella perfectament els dos plats de la balança –afortunat qui els anivella perquè els deixa buits. Saber si algú que no és un cafre té la dèria del sexe o del poder no és tan fàcil. Per sort tenim la vanitat, que ajuda a descobrir-ho: pareu un moment l’orella i sentireu de seguida gent que presumeix de sexe o d’estatus. (…)

Però, si el sexe és personal i intransferible, els diners, el poder, els pots passar als fills, néts i besnéts, i viure’ls a través seu. No cal que els tinguis tu, ja els tens a través seu. No seran per la teva persona sinó per una cosa més primitiva i profunda, que et transcendeix en aquest món: els gens. La família. És com donar-te’ls a tu mateix, a allò més teu, a l’única part de tu mateix que és tan tu mateix que ni depèn dels teus atzars, l’única part de tu mateix que et sobreviurà –un podria pensar, aquí, que un bon governant hauria d’estimar-se més sobreviure en la seva obra, i és veritat: però just aquesta és la traïció, posar per davant del teu país la teva família, com faria el comú dels mortals, però ells no són el rei, i ja vaig explicar que tampoc era el favor que els feia, ni, com dic ara, era per altruisme. Ningú li manava ser President. El nivell de l’estafa, i sobretot que amb la confessió hagi descobert fins a quin punt estava en mans de l’estat, no permetria pensar, per més que es digués, que ha tingut el bon govern davant de tot. Abans de trair el rei, Macbeth també havia sigut un home prestigiós i molt estimat pel poble.

 

Un poble té dret a equivocar-se?

L’altre dia un amic em deia que els països tenim dret a equivocar-nos. La resposta és que no: tenim dret a haver-nos equivocat, que és molt diferent. Perdonar-se un mateix d’avançada no val, em sap greu. Per això jo, que em sento una baula d’aquesta cultura, podria abjurar-ne si pensés que el seu comportament va contra la meva moral. Abans que ramat som persones. Hi ha un ramat, l’home és social, però pot triar el seu grau d’implicació amb el ramat. Jo no puc girar la cara al que tinc davant dels nassos perquè no m’agrada. (…) En moral hi ha sempre l’aposta. No jutgem Pujol com a persona sinó com a representant nostre. El problema del seu cas –de l’enriquiment estratosfèric dels fills, o sigui la conxorxa estatal per collar l’independentisme– és que és espantosament creïble. I l’altre problema, igualment greu, igualment espantós, és que en aquest país costa molt creure en la justícia. Són dues cares d’una mateixa moneda.

Jordi Pujol | © Pere Virgili

Pujol és un idioma

Pujol és un idioma. En això, la seva essència és literària. Egotista i autoindulgent, sovint descurat, però un idioma. Comentant obres d’art, faltats d’arguments més precisos, de vegades recorrem a la paraula perfecció i és un error, perquè l’obra d’art mai és perfecta, està per altres coses, una de les quals és tenir prou energia –adjectius com potent o enèrgic s’hi ajusten més, i parlo naturalment en termes morals, no n’hi ha d’altres– per convertir les imperfeccions en valedores importants de la seva virtut. Tampoc podia ser diferent, sent la màxima expressió humana, perquè són les limitacions, que ens fan humans. Ara bé: el que l’idioma, l’art o la virtut no poden és basar-se en la imperfecció.

Pujol és un idioma, un idioma que cus la retòrica política amb els recursos populars: les paraules característiques del poder –aportacions, cohesió social, components…– prestigien el llenguatge popular –passar de puntetes, anar-se’n en orris…–, alhora que el llenguatge popular vivifica i omple d’aparent veritat el vocabulari del poder. A l’article en dic afabilitat distant. És un idioma per sobre de les formes discursives habituals de la política, plenes d’obvietats, de paraules buides i d’imprecisions. El llenguatge de Pujol és molt més afilat, infinitament més intel·ligent. És l’idioma d’un lector, un idioma conscient –fixem-nos en la seva referència a la consciència, als nivells de consciència que la vida permet: «viscut d’una manera no plenament conscient», diu, «però sí real». No puc deixar d’imaginar-me en aquest precís moment Pujol llegint els articles dels seus admiradors i valorant quin grau de consciència tenen a partir dels elogis o les disculpes que li dediquen, i en quina mesura la seva realitat –la veritat, l’autoengany des d’on aquests admiradors parlen– ajuden a la seva… mentida.

Ara es veu molt clar, per exemple, d’on ve la tendència de Pujol al monòleg –«conversa, més aviat entrevista: costa Déu i ajut interrompre’l», dic a l’article. L’idioma de Pujol –la seva moral– es basa en la imposició. Suposo que totes les morals s’hi basen en una o altra mesura i d’una manera o altra, però qualsevol moral, si falla el cor, s’enfonsa tota. L’idioma de Pujol es basava en el silenci de l’interlocutor –l’«Ara no toca» que ja vaig comentar. Era un idioma solitari –tot el contrari, doncs, d’un idioma: l’idioma que només parla amb si mateix, un idioma nihilista. Que s’imposés no volia pas dir que no convencés, i en converses, entrevistes, discursos, intervencions i conferències aconseguia el convenciment de l’interlocutor perquè aquest idioma –reitero, molt per sobre dels idiomes contrincants– era també l’idioma del poder. Per un nacionalista català, Pujol era la màxima autoritat del país. Per un nacionalista castellà, mal que li pesés, també ho era.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació