Els problemes de repartir carnets

Estic temptada d’escriure sobre la polèmica del Manifest Koiné —jo en sóc firmant— sobre llengües oficials, però abans tinc al pap un altre malestar i vaig per ordre. Vaig rebre el llibre Perles catalanes. Tres segles de col·laboracionistes (Viena Edicions) firmat per un trident de dos Avià i un Passada. Com és obvi són “els” perles, els exemplars notoris de conductes punibles ni que sigui moralment. El llibre, doncs, presenta minibiografies crítiques d’un seguit de personatges als que s’acaba condemnant per les seves opcions ideològiques relacionades amb temes avui impresentables –l’esclavisme—o que tenen a veure amb el conflicte Catalunya-Espanya. Barrejar aquests dos nivells és perillós perquè crea la imatge que les dues coses estan equiparades, que declarar-se unionista equival —sempre en el pla moral— a ser franquista, posem per cas; o, en sentit invers, que ser espanyolista avui és tan criticable com ho era al segle XIX. Ja es veu que la cosa deriva en un poti-poti poc seriós. Però és un llibre de combat. I en els combats ja sabem que la veritat és la primera víctima, ¿o era en les guerres?

Deixo de banda la qualitat del llibre com a compilador de dades, que no està malament, tot i que el que aporta ja ho aporta la Viquipèdia, i m’endinso en la crítica metodològica. Anem pel primer tema. És complicat jutjar personatges històrics amb mentalitat de present. És mutilar la història. La història, si alguna cosa té, és que congela en episodis concrets processos que es van desenvolupant al llarg del temps. Si perdem de vista el procés, l’episodi balla. Tothom té tendència a fer presentisme, jo mateixa, però una cosa és treure del passat conclusions que poden servir al present, i una altra és jutjar els personatges de fa dos segles com si caminessin avui per la Rambla. Poso dos exemples. L’un, el general Prim. Un liberal que somnia a canviar Espanya perquè arribi a ser un país civilitzat i modern, un país europeu. No és que no se’n surti, és que se’l van carregar! Però deixant de banda això, que és molt deixar —sobretot si ets Prim—, no el podem acusar des de la talaia present a treballar per Espanya! Si ell volia una Espanya diferent! Si encara no havia nascut aquell primer catalanisme que ja anava una mica més enllà i, a més a més de modernitzar Espanya, reclamava un “espai propi” —autonomia política i cultural— per si de cas la primera aposta fallava.

És clar, al costat d’això, el llibre ens posa com a espanyolista condemnable Víctor Balaguer, que es va implicar també en la regència espanyola quan li va semblar oportú, però que era un intel·lectual. I com a tal, va fer una obra extraordinària per tal de construir una consciència nacional (catalana) malmesa des del 1714. Mentre feia mans i mànigues per modelar el poder espanyol, assentava les bases d’una memòria nacional sobre la qual bastir el futur. En fi. D’altres se’ls condemna per “oligarques”, per burgesos rics —Manuel Girona va ser president de l’Ateneu Barcelonès!, era un home abocat a la societat civil catalana incipient—, per compaginar estratègies de poder, per explotar obrers i, no cal dir-ho, per esclavistes. El debat de l’esclavisme va ser un debat europeu. Una de les raons per les quals Anglaterra va entrar en la Guerra de Successió va ser assegurar-se per la ruta del tràfic d’esclaus, que sabia que seria la indústria del futur. Fins que Anglaterra va decidir tancar aquesta barraca i promoure l’abolicionisme. I és cert que el patriarca Güell va pronunciar abrandats discursos defensant l’esclavisme en les colònies i que el seu parent López estabulava persones engrillonades als vaixells. Grillons que són exhibits al Museu d’Història de Catalunya des de l’estrena: no és veritat que s’hagi amagat el tema.

A mi m’és igual que el monument a Antonio López hi sigui o no hi sigui, als peus de Correus. Però hem de posar aquests homes en el context europeu del moment. El mateix passa amb el bust —no especialment agraciat com a bronze— de Francesc Cambó. Suprimir-lo és simplificar fins a l’absurd una figura de gran complexitat, que és clar que la va vessar quan va finançar operacions franquistes, però també hem de tenir al cap que a la gent com Cambó, el 1936, els pelaven a l’Arrabassada en un episodi negre que no ha estat gaire analitzat o criticat tot i que ja hi ha molta documentació. Déu n’hi do els periodistes i escriptors catalans que van haver de fugir. Cambó va fer una opció que ell mateix va veure que era equivocada quan Franco va començar a aniquilar la cultura (el país) que Cambó mateix havia ajudat a construir. I per això es va quedar a l’exili, contràriament a un altre senyor del llibre, Carles Sentís, aquest sí abjecte, que va saludar el franquisme amb aquesta frase: “Amanece la Cataluña real…” (Catalunya real, us sona?) a veure què podia guanyar amb el nou règim. És a dir, els franquistes del règim, els que van ocupar el poder, els que van contribuir activament a la destrossa, són una altra cosa. Al llibre en surten els més notoris: cap troballa per aquesta banda.

Finalment, és del tot inadequat i impropi fer el llistat dels “enemics” actuals, que no són altra cosa que catalans que han fet una determinada opció ideològica i nacional: un Boadella o un Félix de Azúa tenen tot el dret de ser espanyolistes. Això els fa catalans espanyolistes però no pas “mals” catalans. Cadascú els jutjarà com li plagui. Havíem quedat que no repartíem carnets, sinó crítiques, i aquest llibre condemna actituds que són criticables per la manera com s’exerceixen —Azúa parla de feixisme a Catalunya— però no pel fet d’existir. És normal que en una situació de conflicte nacional hi hagi “col·laboracionistes” amb el poder establert. És que al costat de la “colla del Taxidermista” que va donar origen a C’s amb uns objectius molt concrets, que havien estat prèviament anunciats al Foro Babel, hi ha catalanistes unionistes com ara Duran Lleida i Roca Junyent….! Bufa!