Els premis, i un premi i el cos

Als Països Catalans hi ha si més no dues coses que ens costen, que ens costen moltíssim però que tanmateix fem amb una fabulosa, irresponsable generositat: escriure poemes i premiar-los.

Ens agrada tant que ho fem a tot arreu. Guardonar qui sigui, el que sigui, ens fa el cutis tan lluent, el gest tan magnífic, que tinc la sensació que en aquesta nostra nació hi ha qui premiaria poemes que encara no s’han escrit, poemes que amb prou feines s’han imaginat i que ningú, ni tan sols el poeta en trànsit, encara no posseeix ni posseirà mai en la forma. Però la crítica és terrenal, i els nostres poetes encara més: en aquesta terra som així per motius no gaire eteris, i des de fa molt de temps. El vici ha esdevingut costum i el costum s’ha fet institució, disfressant disfresses; això, en una literatura que té el franc perill d’anul·lar-se, ja sigui folkloritzant-se a la manera xarona, falsament revestida de tradició, o bé ofegant-se en l’estandardització globalitzadora, que és tan sols un miratge de modernitat.

D’una banda ens assetgen les literatures defensades per un exèrcit, blindades en la fama mundial d’alguns dels seus autors, i, de l’altra, ens esporugueixen els fantasmes de les nacions sense casa, dels autors sense públic. I existim malgrat tot, la nostra literatura existex malgrat tot, fins amb solvència, amb una solvència superior a la de nacions amb una situació similar o millor, i que encara malda per viure vigorosament. Ens equivocaríem si l’entenguéssim en termes regionals, subsidiaris o de tribu –mot emprat, no sé si irònicament o elegíacament, o irònicament i elegíacament alhora, per Dedeu–, però també ens equivoquem, i ens equivoquem de mig a mig, quan ens aplaudim a nosaltres mateixos amb les orelles, fingint totalitat des de la mancança, bavejant en un ensomni provincianitzant. Potser menys del que voldríem i en el passat més del que era esperable, la nostra literatura ha participat del concert de les nacions, encara que fos des de la seva cambra humil –humil i selecta. Avui dia tenim autors i tenim obres, tenim persones que dediquen una part de la seva existència, si no tota, o tota la que poden, a projectar-se artísticament, a treballar, a constuir la seva obra i fins la seva vida en l’obra comuna, en la vida comuna i intempestiva que és la literatura catalana, ¿però què són, tots sols, un autor i una obra sinó una mena de nuesa cultural? L’autor no és un prodigi de la natura, sinó social: s’abeura de la vida moral d’una comunitat; de la capacitat d’una societat d’encimbellar-lo o de colgar-lo, dos moviments importantíssims si són deliberats; se sustenta en la solidesa, una solidesa de vegades vil i contrària però igualment necessària, de la institució literària del seu temps, i de la passada i futura –dic institució però diguem-ne realitat, diguem-ne organització o comunitat o camp o món literaris. Un autor no és gairebé res, una gran obra no és gairebé res, sense un editor, sense cercles culturals, sense crítics, sense lectors, sense una educació literària familiar i una educació literària escolar profunda i comunitària, sense una acadèmia ara monàstica ara sociable. Cap d’aquestes instàncies es genera espontàniament: totes formen part d’un esforç col·lectiu, d’una veritable batalla per la identitat i l’excel·lència. Entre l’esforç social i el combat individual, gairebé físic, un gran autor és alhora el fruit i la llavor de la realitat i del somni d’una civilització. Però aquest esforç, que per feble que sigui hi és i és genuí, encara és incapaç d’atànyer del tot i en tot uns criteris –jo en diria uns valors– artístics, d’uns veritables criteris professionals (i professionalitzadors), i un cop més en la nostra història som en una cruïlla fonamental de la nostra dignitat literària: la dignitat no és necessària per a la supervivència però és indispensable per a la perviència, i hem de decidir si volem sobreviure o bé perviure, si volem passar o romandre. Cal tenir-ho present sempre: renovelladament, cada generació és responsable de la dignitat de seva literatura.

Ens agrada més celebrar la poesia que pensar el poema, ens agrada més conrear-la que llegir-la, encaixar la mà amb una altra mà que no el dit amb la tecla, recollir el fruit però no sembar-lo. Preferim cobrar a merèixer.

Tanmateix, l’excel·lència no sembla un valor gaire nostre, per més que ho anunciï un cert prejudici atàvic: abunda, abunda prodigiosament qui ha aprofitat el tarannà defectuós de la nostre ordenament literari en perpètua naixença i renaixença, farcit pertot de premis i premiots, no per exigir-se, no per exigir-se més que el millor francès o el millor anglès o el millor espanyol, no per exigir-se més que ell mateix quan és millor, sinó més aviat per inventar-se tot d’oficis sense nom, oficis mudants –mutants i tot– fundats únicament en l’oportunisme, en aquell simpàtic ser una mica a tot arreu i el somrís per a tothom; ells són qui diuen que defensen la cultura –mot tan habitualment absurd, buit–, i juguen a confondre poesia i teràpia i emocions, recital o míting, pensament, mania casolana: «cercant la veritat –escrigué un nostre gran poeta, faceciosament, a un filòsof– trobí escudella». Ens agrada més celebrar la poesia que pensar el poema, ens agrada més conrear-la que llegir-la, encaixar la mà amb una altra mà que no el dit amb la tecla, recollir el fruit però no sembar-lo. Preferim cobrar a merèixer. I, quan parlo de tot això, estic parlant de premis, aquella banalitat estesa pertot, que és més al centre d’aquesta reflexió del que podria semblar: en premiar-nos, en premiar-nos massivament, periòdicament, obligatòriament, invoquem la presència fantasmagòrica de l’autocompassió, abaratim inevitablement l’accés a la lletra impresa, ens amarem de benvolença. Durant la llarga nit de la postguerra, Carner ja advertia, dirigint-se justament a les desenes de premiats als Jocs Florals de la Llengua Catalana de París de 1949, que la benvolença, que la benvolença provinciana, «és més perillosa que la pròpia persecució».

Estesos de llarg en llarg, com un cadàver mític i innúmer, els guardons literaris pesen sobre una indústria editorial fàcil d’ensabonar –com totes les indústries. Convindrem que un premi té una certa utilitat, de la mateixa manera que convindrem que mantenir-ne mil potser és una gran vergonya –i a Catalunya n’hi ha més de mil. L’exuberància de premis literaris, a casa nostra, no només té efectes nefastos èticament i simbòlica per a la consideració de la nostra literatura, sinó que desnaturalitza el vincle essencial de la publicació d’un llibre: la relació entre l’editor i l’escriptor, la conversa textual imprescindible, ara abocada a la més estricta promiscuïtat. Moltes de les col·leccions de poesia de casa nostra s’articulen fonamentalment sobre premis, que estranyament són una selecció presidida per una certa idea de quina cosa és la poesia; d’habitud es fan per acumulació, com d’esma: un poeta cada any, un llibre cada any, i anar fent. Tothom porta el llorer i, a l’endemig de les mil corones anuals, el lector, que no sap què n’ha de fer i acaba per no fer-ne res; i a l’endemig de les mil lluïssors d’un guardó, el poeta novell, que rebaixa amb raó les seves expectatives, que amb tota la raó empírica del món conclou que un poema és la qualsevol excrecència d’un poeta (tothom és poeta, és clar) i es llança a l’ofici literari sense necessitat d’ofici, sense aquella por necessària, sense aquell timor Dei que en última instància constitueix l’afany autorial veritable, la persecució de la qualitat, de l’obra egrègia –la conquesta de l’endemà de ser morts. I avui que tot just hem de parlar d’una obra premiada, podríem resseguir aquest fil –un fil que tornarà, que ha de tornar fins a la nàusea–, si no fos perquè el premi Gabriel Ferrater és, de fet, dels tres o quatre guardons que jo conservaria, en el supòsit que fos en la meva mà la valentia i la força de destruir-ne la resta.

Carles Rebassa ens dona poemes regits per una veu treballada, irisada per les seves qualitats poètiques, i en més d’un sentit destacable.

Durant els últims anys, el premi de Sant Cugat ha fet el que ha de fer un premi: donar-nos, diversament, correcció. I dona als autors allò que ha de donar als autors: prestigi, el prestigi –deia– de la correcció; difusió, la difusió d’una casa forta, i diners. Un premi és això i res més; pot ser un ritual, generalment petitó i molt, molt eventualment nacional, catàrtic, però és que de fet un premi només cal que sigui una eina –una eina professional. Demanar-li més, exigir a un certamen beneficis gairebé espirituals, com d’encanteri, potser és un símptoma fatal de febre romàntica. I aquest any, que per atzar és tan significatiu, el Premi Gabriel Ferrater de poesia ha triat Carles Rebassa, ha triat El Caire Formentera.

Carles Rebassa, que ja havia guanyat el Carles Riba amb els sonets de Sons bruts (2018, Proa), contravé, i fa santament, el costum mig catalanesc de publicar un poemari cada any. Després de períodes lluny de la impremta, aquest cop quatre anys, ens dona poemes regits per una veu treballada, irisada per les seves qualitats poètiques, i en més d’un sentit destacable.

Rebassa és encara un poeta del cos, no només perquè segueix interessat en aquells sons bruts de fa quatre anys, sinó perquè la seva poesia té una vocació política

Parlem de la importància d’una coma: El Caire Formentera no vol ser «El Caire, Formentera», sinó que busca, aglutinant els noms, ser si no un sol lloc, un sol topònim; un hexasíl·lab capital, fet d’imatges semblants en la diferència, que aglutina poemes que de fet són, cadascun, no units per cap fil sinó els uns al costat dels altres, i que si bé rarment es miren, en algun moment es retroben, mig es tornen a veure, per algun forat del mot –un nom, un lloc, l’Aire. Parlem d’un lloc, en definitiva, que esdevé un signe sensible però inhaprensible i fa de sòl al poema, encara que no deixi de ser una manera altra de dir mediterrània, una mediterrània íntima que es barreja amb el poeta, amb l’aspiració i el present i el record. Aquella mediterrània que bascula, ona a ona, físicament, entre la «virior serena» classicista de què parlava Riba i l’orient islàmic «sensual i fanàtic» d’Aurora Bertrana (que era fanàtic abans de ser censurada, ara fa quatre dies, en reeditar-se). Però la mediterrània de Rebassa, que no és una mediterrània sotmesa la destrucció del paisatge, d’especial interès en els autors de cadascuna de les illes, també és un mar al voltant del qual la dicotomia entre costes cada cop és més minsa; la distància s’escurça, de fet s’unifica, en aquells personatges que fan de pont –un Ramon Lull o l’esment d’un Sant Francesc no personatge sinó topònim, però que ressona diferentment en el context del poemari– o a través de llocs que podrien ser un altre lloc, que són dos aquí: «Jo acluco els ulls | aquí a Francesc Macià, | monument funeralici, | com aquí a Talaat Harb», ‘Talaat Harb’. Una ubiqüitat en part pautada per ‘La figuera d’en Blai’, que obre el poemari i obre, també, a un altre poeta, míticament, la possibilitat física d’un Caire Formentera inefable, que en aglutinar-se van més enllà del Caire i de Formentera: «I és una porta, la figuera d’en Blai: | […] | i ja camino pel vell Caire islàmic | […] | com si fos en un baret de Sant Francesc | i un ca que lladra al sol, o comprant molls, | a la plaça del Clot […]»; és, en suma, també «Catalunya sencera, de dalt a baix», ‘Llet Nupcial. Hi ha trencament físic però també temporal –«[…] o fent brutors | enmig de cagallons i faigs | amb pastorets d’abans i d’ara a la muntanya», ‘La figuera d’en Blai’–, i és que «[l]es èpoques han mort perquè no són pas èpoques», diu el poeta descobrint, tot ell una mica posseït per la metantor, la mentida de la història. Un itinerari en l’espai i en el temps, sobretot en el temps del propi poeta, que es vehicula ara amb humor, ara tendrament, però sempre a través del cos.

Si bé matisat, o si més no amorosit, pel signe d’aquest Caire Formentera ficcional, que regeix una serenor de fons, Rebassa és encara un poeta del cos, no només perquè segueix interessat en aquells sons bruts de fa quatre anys, sinó perquè la seva poesia té una vocació política i és, si en provem de trobar el radical ocult, tota ella política; sense anar gaire lluny, a ‘Faig el meu ofici i el meu cant’ naixement –i naixement vol dir cos–, vocació literària i embat polític –i polític vol dir també país– formen part d’una mateixa cronologia, d’una mateixa seqüència biogràfica indivisible, imbricada. En fer aquesta elecció, o en ser cridat per aquesta elecció, assumeix les expansions que possibilita l’anomenada poètica del cos, però també se’n fa seu els límits. I és que la poesia del cos és, abans que poesia, una política; afinant més, és una política que esdevé lírica per accident: no és tant una escola estètica, si bé té elements comuns (la desmesura, la prolixitat, l’explícit en el contingut i en la forma) s’agermana, a grans trens, sobretot intel·lectualment: la indistinció entre el combat polític i combat íntim, entre la violència del cos públic i la violència del cos individual. Aquesta caracterització, que ja tindrem temps de fer més exhaustiva en una altra ocasió, parlant més justament, és cert que condiciona una perspectiva de l’amor, una perspectiva com dèiem lingüística, però que fins en l’encert comença a mostrar símptomes d’esgotament: l’exposició constant a la corporalitat, als fluids, a la pura carn, han acabat paradoxalment fent col·lapsar les possibilitats poètiques del cos, per excés i perquè ja ha aportat tot allò que havia d’aportar. Parlar ara d’un sexe únicament corporal, parlar d’una política soferta carnalment, explicar els efectes tendres i escatològics d’un cos nu que es deixa maltractar i penetrar pel mot, pel vers, ja ha esdevingut –i ho demostra, per exemple, tots els premis Francesc Garriga dels darrers anys– un lloc gairebé canònic, conegut, a depassar. La militància corporal, diguem-ho així, comença a semblar una estètica una mica feta d’esma, d’ofici. Es depassarà potser per cantó del sagrat, una mica també seguint les propostes corporals d’un Pasolini, o bé erradicant el cos com les pietats fotoperiodístiques de Khaled Barakeh, que literalment arranquen el cos de la fotografia, o bé a través de la deshumanització crudelíssima del camí que va marcar Haneke a Funny Games, o bé a través de les formes que ignorem i que encara ens ignoren. Alhora, genera un problema pel que fa a la qüestió amorosa, o sexual, en poesia: l’explícit ens ha fet impermeables a la desmesura, ens a donat com a lectors, i potser la poesia virarà cap a formes més contingudes, més el·lítpiques, com en la progressió del Houellebecq de Rester vivant o Les partícues elementals al d’Anorreament, o bé cercaran animalment, a través del cop, a través de la lluita física però cada cop menys verbívola, cada cop amb menys afany morbós, que violentament però amb una elegància pròpia torna a les escenes de sempre –al petó, a la redempció– però a través d’uns camins altres, físics però ni humans ni divins, corporals però només corporals, sense que el cos sigui un problema a resoldre, com és el cas de les Faces, de John Cassavetes, o Les amants du Pont Neuf: pel·lícules en què hi ha la necessitat de dominar el cos, de fer-lo tornar a la raó, encara que sigui a cops. El cos, però, encara genera si es vol un altre límit imposat per la poètica que se l’apropia per anomenar-se, per la política que regeix la tal poètica, i és que rarament sap sortir del jo. És per això que Caire Formentera no és un poemari del lloc ni un poemari del temps, sinó encara un poemari del jo en el lloc, en els llocs, i en el temps.

En suma, Rebassa ha aconseguit un poemari suggeridor, que experimenta amb la forma, jugant-t’hi tradicionalment i modernament, sense caure en el perill d’anihilar-la, formant ella mateixa part del sentit –si és que pot ser altrament–; com en el cas evident, diríem gairebé escolar, de ‘Cançó eòlica’, on imita rítmicament el vent, esmunyedís i ràpid. El lloc inefable trobat per Rebassa, o bé que troba a Rebassa, aconsegueix moments de gran plaer lector com en el remarcable ‘Mirador d’or’, en què habita potser una de les claus del poemari, del sentit d’una terra mítica i íntima: «Palau secret que hi és, de cor, i que ara | és illa i és present i no té nom, | i em fa ser nou i em besa i m’aclapara». Potser El Caire Formentera és un dels mil noms d’un home i no d’un lloc.