Els orients de Mathias Enard

Mathias Enard és un escriptor versàtil, conciliador i directe, molt crític amb la violència i la guerra. Per això ara la Diputació de Girona li concedeix el premi LiberPress de literatura, per les seves directrius antibèl·liques, conciliadores i necessàries. Teresa Costa Gramunt ha llegit la seva darrera novel·la, Brúixola, premi Goncourt 2015, traduïda al català per Jordi Martin Lloret.

L’orientalisme és un humanisme, trobem escrit a Brúixola (Empúries), de Mathias Enard, nascut a Niort (França), l’any 1972, i des del 2000 resident a Barcelona, un indret que en el mapa es visualitza a l’Orient a la Península Ibèrica. Un Orient sempre és un Orient. L’Orient és un punt de partença alhora que un punt d’arribada. L’Orient és una direcció i una fita de la qual a vegades n’esdevenim conscients i és aleshores quan emprenem el viatge vers aquesta llum metafísica.

L’Orient, expressió del diversos Orients que hi convergeixen, es troba tant en àmbits geogràfics del planeta com també es pot entendre com un estat d’ànim, més encara: com un estat de l’esperit que ens impulsa i ‘orienta’ en un viatge metafísic que es revela com una recerca doble: viatge cap endins del propi Orient i viatge cap a l’Orient que representa l’Altre, i la trobada amb tot allò Altre.

Brúixola, de Mathias Enard,és un llibre inspirat sota una forma increïblement bella i erudició prodigioses. Un àngel porpra plana per les pàgines de Brúixola (brúixola: aparell d’orientació), un àngel del bell i del terrible com va cantar Rilke, i que de forma subtil orienta el llarg viatge de retorn cap a l’Orient per part dels protagonistes d’un relat que tan pot llegir-se com el capítol d’una bíblia com remet a un relats dels que componen les mil i una nits. A Brúixola Enard hi ha escrit els Orients que coneix i estima, perquè conèixer és estimar. Però per conèixer cal posar un peu darrere l’altre vers allò que es vol conèixer i estimar.

L’Orient és un lloc a l’Est del planeta, sí, però també és una direcció on encaminar peus i ànima, i és una representació del que creiem que és l’Orient, més llegida que no pas viscuda i tantes vegades incompresa en la seva realitat dual de la bellesa que fascina i la incomoditat i rebuig que a vegades provoca. Només baixar de l’avió a l’aeroport de Delhi, recordo els ulls d’espant i el gest de refús profund per part d’una viatgera en topar amb l’olor de l’Índia, com la barreja d’olors denses va ofendre els seus narius. I és que venim d’un món asèptic que a vegades immobilitza o retreu de fer el pas necessari per entrar en les atmosferes d’Orient, tan diverses entre elles.

Orient no només és un exotisme sinó un pur misteri per als occidentals que hi busquem no sabem el què que ens falta, i és així, ja que Orient representa allò que sentim com una manca, d’aquí ve el seu atractiu. Per als orientals el nostre Orient és una altra cosa, és clar. 

Mathias Enard va estudiar àrab i persa i va fer llargues estades a l’Orient Mitjà, un dels Orients que la brúixola del seu llibre va assenyalant fins arribar a l’Orient asiàtic, personificat en la recerca acadèmica, personal i espiritual per part de la protagonista, l’estudiosa Sarah, l’amor de Franz Ritter, un musicòleg que en el moment d’iniciar-se el relat està malalt d’una malaltia que ho és sobretot de l’ànima.

Franz Ritter no pot dormir i assistim al seu vagareig mental durant tota la nit en què, com una nova Sherezade, va relatant el seu viatge vital, intel·lectual i espiritual al costat o en absència de Sarah, per ell un Orient que es mostra inassolible, ja que Sarah és una viatgera empedreïda. Sarah viatja fins i tot quan es troba meditant al monestir budista tibetà de Darjeeling, al nord de l’Índia, en la seva voluntat de ‘reconstruir-se’ com a persona, com si s’hagués perdut en algun lloc que no sap, tot i la seguretat exhibida durant tot el relat. Sarah cada vegada va més cap a l’Est en la seva recerca, com escriu Enard per boca del seu protagonista Ritter, un austríac que no pot dormir a la seva casa de Viena, ciutat que és una de les portes d’Orient, com diu Sarah, i això és una mica el que acaba fent Ritter: romandre a la porta d’Orient, de tots els Orients, fins al final, quan es decideix fer el pas per anar-hi a l’encontre de debò, amb l’ànima.

En aquest llibre-riu de Mathias Enard que remet a tantes figures del món de l’orientalisme tan literari com antropològic i etnològic, orientalisme de l’exploració tan geogràfica com mental d’un camí que es dirigeix cap aquella Llum de llums, els lectors som convidats a fer aquest viatge cap als diversos Orients, físics i metafísics, en la nit insomne de l’estudiós de les influències d’Orient en la música europea en compositors com Liszt, Shumann, Shubert, Wagner. Estudiós que ens porta a pujar al paquebot de les Arts amb majúscula, que també és l’art de la vida que es vol plena des del moment en què natura i cultura es troben.

Així, per la terra i la mar dels somnis, la vigília, la memòria i l’enyor –la saudade-, disposem-nos a calçar les sandàlies alades d’Hermes, el missatger que connecta els mons, ensenya els llenguatges i facilita el pactes; i enfilem-nos en la catifa comprada en un basar d’Istambul, Damasc, Síria o Teheran, i emprenguem viatge cap als seus misteris; aboquem-nos a les pàgines-finestres de Goethe, Victor Hugo, Balzac, Nerval, Rimbaud, Pessoa, Hesse, orientalistes d’Europa que van escriure aquestes pàgines-finestres potser per inspiració de la bella raptada per Zeus a la qual es diu que se li il·luminava el front per la llum d’Orient i era tan viatgera; anem-nos vestint en nits de lluna plena i vermella com la sang, els vels de les peces musicals dels romàntics, inspirades en Orient; agafem dels prestatges els poemes d’Omar Khayyam i de Rumi, endinsem-nos en la seva mística i sentiments oceànics; mirem Orient no amb els ulls del Napoleó bataller sinó amb l’esguard de l’enamorat d’Egipte; travessem els continents i els oceans de l’estranyesa i desconcert i endinsem-nos en el coneixement de l’Altre en la figura d’un Orient sempre incògnit perquè l’Altre també som nosaltres mateixos.

En aquest viatge narrat pel professor Ritter, viatge que segueix la petja d’un encontre íntim amb Sarah, la sempre esmunyedissa, i que li va deixar una marca perenne una nit a Teheran, ens fan de cicerones personatges com Laurence d’Aràbia, l’espia i l’aventurer, o Henry Corbin, el filòsof i islamòleg francès que ens va oferir les traduccions del persa del relats de l’iraní Sohravardî (1155 d.C), amb la bella visió espiritual del nostre bessó celestial, l’àngel, i que el nostre filòsof Eugeni d’Ors va llegir tan bé. Corbin va anotar i comentar tres relats visionaris de Sohravardî i que aquí hem llegit recollits en la publicació El encuentro con el ángel (Trotta). Un d’aquests relats és precisament el titulat: L’Arcàngel tenyit de porpra, un relat que descriu en llenguatge simbòlic el viatge iniciàtic que emprenem quan reconeixem que som a l’ombra, a l’exili de la llum d’Orient. En aquest relat es descriu la realització del trajecte, les vicissituds que l’acompanyen i el triomf final del viatger quan es retroba amb la pàtria perduda d’ell mateix, seguint el cicle de l’ànima vers la Llum.  

A Brúixola se’ns convida a viure-llegir la meravella i la por del viatge cap allò que no sabem, essent encara en la part de la fosca des del punt de vista espiritual, i des de la part intel·lectual tan orgullosos d’una civilització que a través de la Mediterrània té tants préstecs d’Orient. Marco Polo ja ens va seduir amb la seva crònica de la Xina, i fins els evangelis parlen dels savis vinguts d’Orient per postrar-se als peus de l’Infant nascut a Betlem.

Quina imatge més bella i holística ens serveix Enard quan fa dir a l’insomne Franz Ritter que les sorres del desert són sorres de Déu en pols. O aquesta altra imatge bella i imbuïda de budisme, escrita per Sarah en una de les cartes enviades per Internet a Franz Ritter des del seu monestir a Darjeeling: Totes les roses són la mateixa rosa, totes les vides són la mateixa vida en el samsara, la roda de la vida. Sarah viu el budisme no com una conversió sinó com un refugi, i per això la seva estança en el budisme no és un pas definitiu sinó un pas per seguir el camí.

Orient com a direcció, però també com a refugi, és el camí que emprèn  l’estudiosa Sarah, francesa amb arrels jueves. Orient com a fascinació i tremolor en l’ànima de la música, però que acaba en la comoditat de la vida acadèmica a Àustria, és el camí escollit per professor Ritter, una mica fill de mamà. Dos són els instants de la llum d’Orient que deixen petja profunda en l’esperit de Ritter: el rapte místic, satori o moment en suspens que va viure a l’interior de la mesquita de Solimà el Magnífic, en el seu viatge a Istambul, i la trobada amorosa amb Sarah, una nit a Teheran, en la qual es produeix aquella unitat entre les llums de l’est i la tenebra occidental, que els dos protagonistes representen.

Ja és hora d’oblidar Sarah, Orient, però segueixo la brúixola, es diu l’insomne Ritter, ja amb les primeres llums de l’alba d’una nit en blanc. Però no sembla possible deixar el camí de la llum ni oblidar el que s’estima, el que es vol estimar, l’amor que trencant la porta del Jo ens llança en braços de l’Altre o d’allò Altre. Bella metàfora del Sí major amb què volem escriure la simfonia de la vida, en la qual l’amor abraça la separació –una forma de mort-, quan comença el dia i l’esperança amb la promesa d’un retrobament. Mentrestant, a l’interior del cor sonen els Cants de l’alba de Shumann, i l’Orient de les llums, l’est es fa present en la direcció que marca la brúixola, la direcció que mostra l’Arcàngel porprat, tal com el descriu Shoravardî en la seva visió i que comença així: Glòria a Aquell que disposa de forma sobirana els dos universos…

En aquesta novel·la impressionant (Brúixola és un llibre exigent) de Mathias Enard, premiada amb el prestigiós Goncourt i aquí amb el Liberpress Literatura, els universos metafísics que som cadascú de nosaltres es personifiquen en les figures de Sarah i Franz amb el contrapunt d’un tercer personatge, Marc Bilger, que en la tensió dels dos mons hi deixa la pell en forma de follia.

En una entrevista, Mathias Enard ha dit que la seva història és bastant metafòrica de les diferents maneres d’estar en relació amb l’altre. Per a nosaltres, Europa i el seu altre, que és Orient. Però la novel·la d’Enard és molt més que això, les grans novel·les tenen diversos nivells de lectura i en aquesta també hi ha la lectura immediata, el rerefons de les guerres del present, la destrucció de llocs emblemàtics com la ciutat síria d’Alep, etc.

Jo em quedo amb el nivell simbòlic. A Brúixola, de títol ben simbòlic, trobem el relat literari amb fons musical de la trobada de l’univers del passat i del present, l’univers d’Orient i d’Occident. Per a nosaltres, els occidentals, Orient representa aquest espai de recerca, trobada i comunió amb el que ens sembla que ens falta, però que és al nostre mateix espai interior, ja que nosaltres som l’exili i el retorn alhora a la llum d’Orient que no és altra cosa que el símbol de la Llum eterna. En el viatge de recerca i de retorn ens acompanya l’Arcàngel de porpra, l’àngel de la llum vermella –com la sang de la vida- que després de la foscor de la nit precedeix les primeres llums de la bella Aurora, la dels dits de rosa.

Per tot això i tantes de les coses que voldria dir i que no caben en aquest article!, no es pot llegir una sola pàgina de Brúixola sense sentir l’íntima emoció de reconèixer el nostre propi viatge vital, intel·lectual i espiritual en la meravella de les imatges poètiques que les cultures d’Orient i d’Occident ens han ofert, i que la poderosa traça literària de Mathias Enard ha escrit en un llibre en el qual es visualitza la gradació de la Llum celeste baixant al món des del seu to més fosc al seu to més clar, ben bé com en la teoria dels colors de Goethe, en la qual els colors no són vistos només per l’ull físic sinó metafísic, és a dir, amb visió espiritual.

Podeu comprar Brúxiola de Mathias Enard a Libelista.cat