Els imprescindibles de Maria Escalas

Escriptora i música, Maria Escalas (Palma, 1969) publica la seva tercera obra a Amsterdam Llibres, després de l’èxit aconseguit amb Abans que el teu record torni cendra (2016), premi La Llança, i Sara i els silencis (2018). La novel·la pren el títol definitiu d’Estimada Mirta ―que recorda el poemari Estimada Marta de Martí i Pol però no hi té res a veure―, tot i que Escalas va estar a punt de titular-la Els imprescindibles. I és que va d’això, de persones que lluiten tota la vida i que conviuen amb els que decideixen no saber i mirar cap a una altra banda per conservar els seus privilegis. Aquesta tercera incursió literària d’Escalas, actualíssima pel que fa a ideologies i comportaments humans, no té res a veure amb les dues obres anteriors. L’autora fa un salt qualitatiu i assoleix una veu més madura.

Estimada Mirta és la història d’una nissaga de mallorquins establerts a Buenos Aires. Com afirma l’autora, podria ser una família com la teva o com la meva: un grup de persones amb opcions polítiques i personals molt heterogènies en un país que no és el propi, però que ho podria ser. L’acció comença l’any 1947 i recorre un arc temporal de quaranta anys. Escalas explica l’evolució de la família mallorquina en terres argentines al llarg d’aquestes quatre dècades plenes de lluites polítiques i socials en què l’ascens personal no va ser gratuït. El relat acaba l’any 1983 amb la Guerra de les Malvines, el resultat de la invasió argentina de les Illes Malvines de sobirania britànica.

El detonant de la novel·la va tenir lloc l’any 2016, el dia en què Escalas va conèixer Francisco Moya. Francisco, als vuitanta-vuit anys, tornava a Mallorca per acomiadar-se’n. Setanta anys abans, havia marxat de l’illa amb una maleta de cartró. Francisco li va explicar bona part de la seva vida, i Escalas va copsar els clarobscurs i el dol d’aquell immigrant. Va començar a escriure una història de ficció partint de les anècdotes reals (el llibre acaba amb un “Llistat de persones reals que apareixen citades a la novel·la”). El protagonista d’aquesta obra coral també es diu Francisco. És un mallorquí de setze anys que emprèn un viatge amb vaixell per travessar l’Atlàntic a la recerca d’una oportunitat. Comença com a aprenent de la fàbrica de màquines de cosir de don Gaspar, un cacic amb mala llet permanent, i ascendeix en l’escala social fins que pot portar tota la família a viure a Argentina. L’arribada és significativament nostàlgica: «La maleta de cartó oberta, damunt el llit. Com una criatura esbudellada. Empassant-se les llàgrimes, va començar a desfer-la, cercant el rastre de les mans tendres de la mare, que ho havien encabit tot amb amor».

L’any 1947, Perón va ser escollit president, va proclamar la independència econòmica i va promulgar la llei que instituïa el vot femení. En paral·lel, però, aquell any va ser titllat d’annus horribilis pel Ministre del Tresor perquè un hivern extremadament fred va accentuar la crisi en la producció de carbó. La revolta per la llibertat i la lluita pel poder va comportar simulacres d’afusellament dels estudiants i altres salvatjades assortides. La comunitat europea no ho va aturar i va fer la vista grossa. Malgrat tot, Escalas en cap moment no pren partit en tot aquest magma. Senzillament, dona la mà als seus personatges i els respecta la tria personal. Aquest distanciament s’agraeix, perquè no hi ha res més obtús que un narrador- jutge o pitjor, un narrador-setciències: «per més que et pareixi impossible, el feixisme està sempre amagat per comandar, i no hem de donar cap dret per segur. Qualsevol militar amb un sol colló te’l pot arrabassar». I és que, com es diu a l’epíleg, res no té explicació, res no té motiu. El mal i el bé arriben aleatòriament, sense que puguem fer res perquè les coses vagin bé o no.

La varietat de registres lingüístics que conviuen a Estimada Mirta demostra que Maria Escalas és experta en narrar experiències vitals corprenedores que reflecteixen la condició humana, sigui quin sigui l’origen dels protagonistes. Escalas investiga a fons temes universals com el benestar, la frontera entre la vida pública i la privada, la manca d’empatia, la indiferència, el fanatisme, l’orgull, el dolor, la llosa del passat, el remordiment, i la necessitat de sentir-se acollit i estimat. I ho fa a partir d’una obra coral que segueix l’estela de les grans històries familiars, a la manera de Lèxic familiar de Natalia Ginzburg o Els Buddenbrook de Thomas Mann.