Els camins del desconsol

Durant la primera meitat del segle XX, Europa va viure una espiral de bogeria i inhumanitat sense precedents. L’experiència de les execucions massives, l’antisemitisme nazi, el terror soviètic i la Segona Guerra Mundial, amb la bomba atòmica i la destrucció de ciutats senceres sota les bombes dels aliats, van marcar els supervivents amb una profunda cicatriu. Després de la tempesta, el record va pesar com una llosa sobre qualsevol consciència que estava disposada a reviure el passat, i és per això que l’oblit va ser la fugida més habitual. Però el passat sempre torna exigint respostes.

Davant d’aquest escenari de destrucció total, vencedors i vençuts, víctimes i botxins, tots ells sense excepció van quedar encadenats al desconsol i a la culpa. Un sentiment de culpabilitat que ens empeny a preguntar si hagués estat possible evitar aquesta catàstrofe. Així, el llibre Lliçó d’arquitectura (Ensiola) d’Antoni Vives retrata les elits econòmiques alemanyes que van donar suport al nazisme a través del cas paradigmàtic del matrimoni Schnitzler, propietaris de l’empresa química més important d’Alemanya. Aquestes van acceptar i, fins i tot, participar en les atrocitats del règim de Hitler amb l’objectiu de fer créixer el seu negoci. Captivats i embriagats per una vida de luxe i prestigi social, els Schnitzler van menystenir i justificar la seva participació amb el nazisme i amb els exterminis massius dels camps de concentració. Un cop acabada la guerra i fets públics els crims del nazisme, els Schnitzler no van tenir altra opció que enfrontar-se amb la mateixa realitat que ells mateixos havien ajudat a crear: eren tan culpables com els mateixos polítics. 

En aquesta època de destrucció generalitzada i indiscriminada, sembla que tots els camins portin al desconsol de la culpabilitat. El llibre L’artefacte (Edicions de 1984) de Josep Ortiz ens condueix pel camí contrari que el dels Schnitzler: la història d’un científic jueu perseguit pel nazisme. Per lluitar contra l’ascens de Hitler, participa en la construcció de la bomba atòmica amb l’esperança d’acabar amb el dolor de la guerra. Així i tot, pagarà cara la seva col·laboració amb l’exèrcit dels Estats Units, ja que haurà de carregar en la seva consciència el pes de la mort de centenars de milers de civils innocents.

L’art, el record impassible

Els nazis van enverinar Alemanya amb unes ínfules nacionalistes que havien de portar a Europa al cim de la civilització i la cultura. Lluny de realitzar el paradís promès, van provocar el desastre que va enfonsar Europa en la misèria moral més profunda. Els nazis van portar les idees. Auschwitz en va ser l’escenari. I les elits econòmiques van aportar la força i els recursos per fer-ho possible. Portats per l’eufòria d’una utopia futura i embriagats pel creixement imparable dels seus interessos econòmics, les elits no van dubtar a dur a terme els desitjos més inhumans del Führer. Tanmateix, després de la guerra, van venir els retrets. Una culpa pesada, amarga, implacable i inacabable que troba el seu millor retrat a Lliçó d’arquitectura.

El llibre retrata el matrimoni Schnitzer de després de la guerra. Aquests han preparat un sopar i esperen els convidats més destacats de la societat actual alemanya. Una espera que es fa llarga i el tedi provoca que els camins de la conversa acabin topant sempre amb el passat que tant desitgen oblidar. Però mentre impera el remordiment i la necessitat de renegar de les seves accions passades, alhora els és impossible no recordar amb orgull aquells temps com una època daurada que els va permetre accedir a les cúpules més altes de les elits econòmiques i intel·lectuals d’Alemanya i Europa. Aquesta nostàlgia dels temps del nazisme els enfonsa de nou en la culpa de la seva pròpia putrefacció moral.

En aquest llibre, l’art juga un paper fonamental a través de dues obres: el quadre Gesellschaft Paris (societat parisenca) de Max Beckmann i el Pavelló Alemany de Barcelona de Mies van der Rohe. Tots dos representen el passat daurat dels Schnitzler en què feien de mecenes de les principals avantguardes europees i gaudien d’una vida de despreocupació i luxe, però alhora seran el record del seu prestigi social perdut. A través d’aquestes obres d’art, Antoni Vives analitza la relació estreta entre les idees i les ideologies, i la seva representació en l’art. Per una banda, Gesellschaft Paris representa la idea del luxe de les elits europees durant els anys previs a la Segona Guerra Mundial i és la magdalena de Proust que evoca constantment el record d’aquella època daurada dels Schnitzler. Per altra banda, el Pavelló Alemany, que va ser costejat pels Schnitzler, representa la voluntat de posar-se al capdavant de l’art i les idees d’Europa amb un llenguatge modern i avantguardista. Una modernitat i avantguarda que ara els ha donat l’esquena.

Arqueologia de la consciència

L’artefacte de Josep Ortiz narra la vida d’András Éber, un físic jueu hongarès que viu l’ascens del nazisme mentre estudia a Berlín. Les persecucions contra els jueus l’obliguen a fugir del país, fet que trunca la seva existència. És per això que es disposa a participar en la lluita contra Hitler, però les seves contribucions a la guerra desemboquen a la construcció de la bomba atòmica, un artefacte que tindrà unes conseqüències catastròfiques. Aquesta càrrega traumàtica esdevindrà oblit, un buit en el seu record que intentarà recuperar a través d’un viatge a la seva terra natal i l’escriptura d’unes memòries.

Un dels elements més atractius i originals de la novel·la és que està escrita paral·lelament a través dels fragments de les memòries que va escrivint i les vivències presents, és a dir, els pensaments, viatges i trobades del personatge principal. Això crea una doble línia de temps: les memòries, que parteixen de la seva infantesa i van endavant en el temps; i els esforços per recordar del present d’András, que intenten resseguir cap enrere les passes traçades. Totes dues direccions es dirigeixen cap a un moment central, fonamental i oblidat de la vida d’András Éber: la cicatriu profunda on l’oblit amaga la culpa insondable.  

L’artefacte és també un llibre d’anàlisi —i, per tant, de crítica— del funcionament psicològic de les ideologies durant el segle XX i del seu poder de dominació subconscient. I és que la història de cadascú, aquella que es recorda o s’escriu en unes memòries, és només una selecció interesada dels fets i esdeveniments que cadascú fa per justificar les seves accions. L’oblit, el més profund i central de cada persona, allò que constantment s’intenta justificar, impregna així, silenciosament, tota la nostra història.

Oblidar o embogir

És difícil pensar que víctima i botxí, un jueu perseguit pels nazis i un matrimoni burgès que els va donar suport, convergeixin en un mateix sentiment. Així i tot, L’artefacte i Lliçó d’arquitectura mostren dues cares d’una mateixa moneda: dos camins vitals contraris en el seu origen, que tanmateix s’uneixen en una existència marcada per la voluntat d’oblidar un passat i per la mateixa condemna moral. I és que aquest malestar moral és el resultat inevitable de l’espiral de bogeria i inhumanitat de l’Europa de la primera meitat del segle XX, un infern que no va deixar lloc als valors. Tots els supervivents van haver de carregar amb aquest insuportable dolor i, tal com es planteja en Lliçó d’arquitectura, només hi ha dues possibles sortides: “Poden viure la història en clau de continuïtat sense parar bojos o en clau de ruptura, oblidant, enterrant el passat com si no fos cosa seva?”.

Antoni Vives presenta Lliçó d’arquitectura a La Setmana dissabte 17 de setembre a les 13.30h (escenari 3) i Josep Ortiz presenta L’artefacte diumenge 11 de setembre a les 11.30h (escenari 2).