Els Bassat, orígens i retorn

L’escriptor Vicenç Villatoro i el publicista Lluís Bassat presentaran, divendres 16 de desembre, la novel·la El retorn dels Bassat a Mataró. L’acte tindrà lloc a Dòria Llibres a dos quarts de vuit del vespre. Villatoro i Bassat també donaran a conèixer l’obra el 20 de desembre a Terrassa, en una segona presentació que es farà a la llibreria Abacus a les set de la tarda. La col·laboradora de Núvol, Teresa Costa-Gramunt, ha tingut l’ocasió de llegir El retorn dels Bassat. Aquestes són les seves impressions de la novel·la.

“De vegades, sembla que la història d’una família tingui un guió, un argument. Que alimenti una tesi. La història de la família Bassat és un continu tornar a començar”, escriu Vicenç Villatoro a El retorn dels Bassat (RBA La Magrana).

Les històries de família, explicades amb totes les ramificacions i protagonistes, tenen tant de real com d’arquetípic. Perquè l’arquetip es viu, és com un mapa intern, però també es tria a consciència. En aquest cas, un jueu és un jueu, una identitat sòlida, encara que només se n’exerceixi des d’un punt de vista cultural. El fet de ser jueu, una identitat sigui com sigui, ha passat per moltes fases històriques, i crisis no tant d’identitat com del seu qüestionament; i ha patit moltes morts amb els pogroms, massa morts amb l’Holocaust.

Diu Vicenç Villatoro en una de les seves reflexions (el llibre n’és trufat, aquest fet dóna gruix humà i filosòfic al relat, tot depassant la crònica dels fets): “els jueus són com una mena d’exageració de la humanitat, la humanitat en l’extrem. Com si Déu hagués volgut fer una caricatura dels homes, on tots els seus trets sortissin accentuats, dramatitzats, exagerats, i li haguessin sortit els jueus”.

És una manera de veure-ho que sento pròxima i per això abans m’he referit a l’arquetípic fet de ser jueu. Perquè en algun moment o altre ens podem sentir jueus en algun aspecte de la nostra vida, com ens podem sentir un negre esclau, posem per cas. Per aquest motiu a vegades, tot viatjant, he sentit el desig irrefrenable de visitar cementiris jueus allà on n’hi ha. Com si sota aquelles làpides hi hagués algú de la família, ja sigui que hagi visitat el cementiri de Praga o el de Trieste, i deixi amb la deguda reverència petites pedres, com els jueus tenen per costum, damunt les làpides per a mi anònimes, però que potser no ho són si ens anostrem el relat bíblic i la mítica història dels nostres orígens en Adam i Eva, figures dels pares primordials. I alguna cosa espiritual tenim de jueu, els cristians, ja que Jesús era jueu.

Hi ha sensació de família, de parentesc si més no, en la història dels Bassat, sefardites retornats a Sefarad. Una història tan llunyana com es vulgui, si parlem de geografies i de cultures. Però no des del punt de vista històric i humà. Els jueus anomenats sefardites en la seva diàspora per tants indrets de la Mediterrània procedien de la península ibèrica, expulsats pels Reis Catòlics el 1492.

Vicenç Villatoro ha escrit amb esplendidesa de registres, amb gran vigor literari, amb alè bíblic, es diria, els capítols de la història familiar de Lluís Bassat Coen. Els Bassat, jueus sefardites procedents de Bulgària, van emparentar a Barcelona amb els Coen, jueus romaniotes de Corfú. Les famílies són a Barcelona procedents de Shumen, Bulgària, i de Corfú, tot passant per Constantinoble, avui Istambul, els uns, i per Trieste els altres. Trieste, que va tenir el seu propi camp d’extermini en terreny italià en una antiga fàbrica de tractament de l’arròs, la Risiera di San Sabba. A la sinagoga ens van explicar històries molt tristes del fet de ser jueu en una ciutat que, fins al decret de Mussolini en contra dels jueus, es tenia per cosmopolita.

Fa segles que els Bassat, que parlaven ladino o judeoespanyol, que havien conservat la llengua i molts costums, van sortir d’Espanya, de Sefarad. Vicenç Villatoro, a vegades acompanyat del mateix Lluís Bassat, va viatjar a la recerca dels orígens familiars fins allà on hi havia memòria, va fer tot un itinerari, va seguir les passes dels avantpassats de Lluís Bassat (nou generacions), va enfilar riu amunt de l’arbre genealògic dels últims cent cinquanta anys. Buscava petges d’aquests jueus errants, un altre mite real. En el perible va cercar les cases dels avis i besavis, les va fotografiar quan les va trobar. I va buscar làpides en el cementiri amb els cognoms familiars.

Villatoro va fer un descobriment en la recerca: els Bassat són parents del premi Nobel de Literatura, Elies Canetti. Per via materna, a Corfú, ja se sap que són parents molt pròxims de l’escriptor Albert Cohen, autor de llibres tan rellevants com Bella del Senyor, o el que va dedicar a la seva mare. Era natural, en les seves respectives comunitats, que els jueus es casessin amb jueus, que les famílies veïnes establissin lligams.

La vida, la història i la literatura de l’últim segle també ha emparentat en el llibre de Vicenç Villatoro, que ha fet la memòria sobre els orígens i el retorn dels Bassat a Sefarad. Crònica salpebrada també d’anècdotes personals del narrador, esplèndid narrador que es fa tan proper al lector, que de seguida es troba en algun tram de les històries que explica, que s’identifica amb alguna de les històries (perquè les famílies s’assemblen, cadascuna a la seva manera) tot i que l’autor digui: “aquesta és una història de jueus. Tots els que hi surten són jueus”. I sí. Els protagonistes són jueus; o conversos, com Carmen Orellana Ribas, l’esposa de Lluís Bassat Coen, el famós publicista i sensible col·leccionista d’art. Però també hi ha, abocats al llibre, els lectors simpatitzants d’aquests jueus pel fet que sentim el dolor per la mort d’aquell fillet de pocs dies, o fem dol per la mort dels familiars assassinats a Auschwitz. Són els capítols més durs de llegir.

De tots els protagonistes de les branques dels Bassat i dels Coen en sabem un relat precís, dinàmic, il·lustrat. Vicenç Villatoro s’ha documentat a fons (tres anys de feina) i explica amb estil i vigor narratiu la història de la família paterna i materna de Lluís Bassat, que des que va néixer, l’any 1941, ha pogut viure, sense massa dramatisme, una vida jueva a Barcelona. El nom de Lluís hi ha ajudat. El que li corresponia, Samuel (nom de l’avi patern que el 1929 va arribar a Barcelona), hauria cridat massa l’atenció en aquell país franquista i amic dels nazis. Samuel, doncs, de portes endins i a la sinagoga.

“Però, què deu voler dir una vida jueva? No pas el mateix per a ell que per als seus pares que per als seus fills”. Lluís Bassat Coen ha pogut fer una vida molt normal, fins i tot en el país catòlic fins al moll de l’os que va trobar en la infantesa i primers anys joves. Els fills i néts s’han trobat amb un país de democràcia imperfecta, però que permet la convivència entre religions i maneres diverses de pensar. Un guany.

Els pares de Lluís Bassat Coen, José Bassat Jerusalmi i Yolanda Coen Romano van casar-se a Barcelona i van fer vida a Barcelona. Lluís Bassat sempre s’ha proclamat sefardita, aquesta manera oriental i del sud de ser jueu, aquesta mediterrània manera de ser jueu, plàstica i estètica manera de ser jueu, que ell ha aplicat al món de la publicitat, com el avi i el seu pare la van aplicar amb imaginació al món de l’empresa (fulles d’afaitar Ibèria, afaitadores Filomàtic).

Vides d’anada i de tornada a través de la paraula tot relligant històries, tot encreuant camins vitals. La història dels Bassat-Coen travessa tot un segle, el nostre segle XX, tan convuls, tan cruel. No podem sinó emmirallar-nos-hi, jueus i no jueus, reconèixer-nos en aquest espill tant en la seva bellesa com en el seu horror. “La història dels Bassat ha estat un continu tornar a començar”, escriu Vicenç Villatoro, a manera de conclusió. Però Lluís Bassat i la seva nissaga àmplia (hi ha altres branques Bassat, a Barcelona, germans, oncles, cosins), tanquen aquest periple d’anys, de segles, el clouen a la nostra ciutat. I com que la família Bassat ha retornat on volia, no se’n vol moure.

Ara bé, tota vida, no és un renéixer? Tota vida no es pot sentir com un viatge, com una peregrinació? Tota vida no es pot viure com un exili del cel a la terra, metafísicament parlant? Per aquesta raó el mite del jueu errant és tan poderós. Aquest fil, tan mític com real, travessa tota l’epopeia dels Bassat. Vicenç Villatoro acaba El retorn dels Bassat amb la imatge, poderosa, simbòlica, de les petites pedres, les pedres tombals, omplint les butxaques de l’abric perquè quan vingui una ventada no se’ns emporti. Il.lusió, humaníssima, de permanència. Per aquest motiu el relat, la història, la memòria escrita, és tan important, és una cosa sagrada, és com la pedra de respecte que roman sobre les tombes.