Elizabeth Strout: una resiliència exemplar

Amb traducció de Núria Busquet Molist, arriba al lector català La Lucy a la vora del mar (Edicions del 1984), una novel·la fascinant de la gran escriptora Elizabeth Strout (Portland, 1956). Guanyadora del Premi Pulitzer de ficció l’any 2009 i Premi Llibreter a Catalunya el 2010, Strout és autora de Llum de febrer (a la mateixa editorial i amb la mateixa traductora), un llibre on recupera el seu personatge més popular, la mestra Olive Kitteritge, protagonista de la premiada novel·la homònima, per continuar amb la vida d’aquesta dona esquerpa just allà on acabava el primer volum. Però en aquesta nova novel·la, Strout s’ha superat en maduresa narrativa. 

Amor, pèrdua, ansietat, solitud, vergonya i esperança són els temes principals de La Lucy a la vora del mar. La Lucy en qüestió és la icònica escriptora d’èxit Lucy Barton, un personatge que ja apareix en llibres anteriors de Strout (la novel·la My name is Lucy Burton, el recull de contes Anything is possible o la premiada Oh, William!) i que es caracteritza, sobretot, per l’honestedat i la introspecció. A La Lucy a la vora del mar és més gran, més sàvia, però potser més vulnerable, tot i que segueix sent la Lucy Burton. Quan la Covid-19 arriba a la ciutat i comença la por, la protagonista abandona Manhattan i es confina a Crosby, un poblet de Maine (el lloc fetitxe de l’autora) amb en William, el seu exmarit, un científic obsessiu, un idiota divertit que té clar que no es poden quedar a la devastada Nova York i que li promet que només seran unes setmanes. No tothom té aquesta sort. I Strout també parla del desnivell de les classes socials, i blasma el feixisme i el racisme sense filtres.  

La veu narrativa de Strout torna a ser, un cop més, plena d’humanitat íntima, fràgil i desesperada. Amb una prosa cristal·lina, enganyosament lleugera, en aquesta ocasió, l’Atlàntic tumultuós i malhumorat—un oceà transformador— hi ajudarà bastant. Com són les relacions personals en un moment d’aïllament forçat? No som davant d’un relat apocalíptic ni distòpic, sinó d’una novel·la actual que tots hem viscut recentment. El passat de la Lucy és el nostre. Moltes de les coses que se’n expliquen també són universals. I així ho recorda la veu narradora de la Lucy: «Li passa a molta gent. En William no és l’únic». Aquesta Lucy es fa amiga del lector, li confessa intimitats, en un tu a tu on el llibre que tens a les mans sembla desaparèixer com per art de màgia: «Ara us explicaré un secret sobre la bellesa del món físic». 

Strout pinta una imatge autèntica, amable, íntima i discreta de la solitud, l’aïllament, l’ansietat, les pors, el pànic, el dolor, l’amor i la pèrdua que sent Lucy, juntament amb el desenvolupament de la seva complicada relació amb el seu exmarit William, el consol que troben l’una en l’altre malgrat les seves diferències, un consol que els porta a retrobar el camí cap a l’altre, malgrat que la Lucy plora la mort del seu segon marit, en David, violoncel·lista de la Filharmònica. Strout captura de manera exquisida el que és ser humà en aquests temps difícils, també el que significa ser família, ser mare de dues filles adultes amb els seus propis problemes, els avortaments involuntaris de Chrissy, l’enfonsament del matrimoni de Becka amb el poeta Trey i les reflexions patètiques d’en William mentre lamenta les seves infidelitats passades. 

A La Lucy a la vora del mar bàsicament estem atrapats a casa amb ells dos, i només sortim de la llar per a fer passejades curtes i una visita ocasional a distància social amb amics locals emmascarats i amb les seves dues filles a Connecticut. Estem atrapats a la casa, però també estem atrapats al cap de la Lucy, una observadora atenta, acollidora i intel·ligent del que passa amb les persones que l’envolten. El més interessant de la Lucy és la capacitat per analitzar els seus propis sentiments: no pot escapar de la claustrofòbia del Covid ni de la família. Però La Lucy a la vora de la mar acaba sent, com tots els relats de Strout, un espai per a l’esperança, una celebració de la vida. Com diu la mateixa Lucy: «Quina cosa més extraordinària que és el món!».