El Voltaire oral de Joan-Lluís Lluís

La clàssica pregunta amb els clàssics, per què llegir-los nosaltres, ara i aquí; en el cas de Voltaire es podria respondre amb una faixa promocional d’aquelles que embolcallen els llibres amb afalacs de grans noms. Només del seu Càndid se n’han confessat deutors Samuel Beckett, Céline, Joan Perucho, Pere Calders, Borges, Kurt Vonnegut, Thomas Pynchon, Italo Calvino; i l’etcètera és tan llarg que s’acabaria el paper llampant. El millor dels mons, un dels llibres fonamentals de Quim Monzó, és una referència directa a la teoria més famosa del Dr. Pangloss, el mestre ridículament pedant i optimista de Càndid. Tenim la sort que Joan-Lluís Lluís ha traduït per primer cop al català tots els contes filosòfics de Voltaire, i els ha acompanyat d’un pròleg general i una breu introducció per a cadascun que arrodoneix un d’aquests volums esplèndids a què ens està malacostumant La Casa dels Clàssics.

Avui les faixes tenen mala fama entre els escriptors seriosos, però a Voltaire li haurien agradat perquè va ser tan filòsof com propagandista. Voltaire és el representant principal dels philosophes, aquesta paraula francesa que no es pot traduir directament pel nostre “filòsof”, i que en el context específic del segle XVIII fa referència a aquells autors –Montesquieu, Voltaire, Jean-Jacques Rousseau, Diderot– que a través dels seus escrits van ajudar a difondre els valors il·lustrats de la raó, l’empirisme, la tolerància i l’humanisme. El resultat és que els philosophes ocupen un lloc ambigu en la història de les idees, menors segons el criteri de creació de pensament original i sistemàtic, però insuperats en l’àmbit de la popularització. Voltaire ho va aprendre tot de Locke, però nosaltres hauríem après moltes menys coses de Locke de les que sabem sense saber que les sabem si no fos per Voltaire.

Així també podem entendre per què Lluís obre el pròleg dient que “els contes de Voltaire són un dels grans malentesos de la literatura universal”. Resulta que els contes eren del tot indiferents per a Voltaire, que els considerava un gènere menor al costat dels seus escrits filosòfics o del teatre tràgic i la poesia èpica, i que mai hauria imaginat que la posteritat el glorificaria precisament per les obres a les quals ell no va donar cap importància. Per què els contes i les novel·les han sobreviscut millor que els gèneres més encarcarats? Segons Lluís, “perquè per escriure’ls utilitzava els mateixos recursos que emprava en les converses de saló entre gent de bona companyia: vivacitat intel·lectual, rapidesa de narració, afany de convèncer i un toc de picardia. I també perquè el seu esperit crític, mordaç i tossut és pertinent en qualsevol país i en qualsevol època”.

Jo diria que tots els malentesos de Voltaire són fills de la dissolució de la frontera entre filosofia i literatura que el francès va anticipar. I qui diu anticipar-la, diu fer-la realitat. Curats dels somnis de fonamentar metafísicament els nostres costums, des del segle XXI podem veure que la revolució total que suposa la Il·lustració té tant a veure amb pensar bé com amb escriure bé. La gràcia de la traducció lluminosa que ha fet Lluís és que aquesta codeterminació entre imaginació i raó, entre el contingut de la idea i la forma amb què s’expressa, ens arriba amb la vitalitat d’una lectura oral, que és precisament el format per al qual Voltaire va confegir els seus contes. Si pensem en la virtut que més apassionava Voltaire i amb la qual ha quedat associat per sempre, la tolerància, de seguida veurem que es reprodueix molt millor en la conversa i la comèdia que en el tractat i la tragèdia.