Josep Maria Camps

Josep Maria Camps

Llicenciat en antropologia social i periodista

El viatge de Toni Albà a Waterloo i el principi de rellevància

Un episodi més en la llarga cadena d'exabruptes i d'accions i reaccions entre dos mons, que obeeix a la dinàmica que resumeix el concepte de cismogènesi.

El títol d’aquest article molt possiblement ha evocat en el lector el nom d’Inés Arrimadas. A qui li hagi passat és perquè està al càrrec del rebombori provocat per un famós tuit de Toni Albà que tampoc citava el nom d’aquesta dona. El tuit, que no tenia cap fotografia ni imatge, deia: “Bon viatge a Waterloo!!! (Vigila no passis de llarg i vagis a petar a Amsterdam… allà, estaries com a casa i a més a més tindries tots els teus drets laborals respectats!)”.

La rellevància de Toni Albà a Waterloo

La mateixa Arrimadas va reaccionar també via Twitter dient que l’actor l’estava atacant “per les seves idees” i va qualificar el tuit d’”insult masclista i repugnant”, mentre el líder màxim de Ciutadans, Albert Rivera, va afirmar que Albà havia dit “puta” a la seva companya. Però les crítiques no van venir només d’aquest partit, sinó que van ser força unànimes entre destacats personatges públics catalans, molts d’ells independentistes i/o sobiranistes.

Tant els que el van criticar com els que el van elogiar -que també n’hi va haver-, tots sense excepció van interpretar que el tuit anava adreçat a Arrimadas.

Albà ho nega però no convenç

Albà es va defensar negant -implícitament, però no explícitament- que la destinatària fos Arrimadas, i ho va fer amb una única fórmula adreçada a tots els que l’acusaven d’haver-la insultat: “Deficiència en comprensió lectora”, com si fos un professor de llengua que corregeix mecànicament exercicis d’alumnes poc aplicats.

I quan les crítiques ja s’acumulaven des de feia més d’un dia, va emetre una mitja disculpa, insistint en això de la “deficiència” i afirmant en majúscules que “en cap cas demano disculpes per paraules que no he escrit!”. El rebombori mediàtic ha anat acompanyat, sembla ser, d’unes considerables pressions que han comportat que l’actor deixi d’aparèixer al programa “Polònia” de TV3, almenys durant una bona temporada.

El model del codi de Shannon, insuficient

Al marge de tot això, val la pena aturar-se a analitzar aquest cas perquè il·lustra molt bé com funciona l’anomenat principi de rellevància en la comunicació humana.

Aquest principi, definit per Dan Sperber i Deirdre Wilson durant la dècada del 1980, qüestiona la validesa de la teoria clàssica de la comunicació, la que es basa en el model de Claude Shannon, formulat el 1949. Segons aquesta teoria, els enunciats lingüístics els interpreten els receptors només d’acord amb el codi lingüístic, que és el que prèviament han fet servir els emissors per codificar el que pretenien dir.

Això implica, doncs, que amb dues de les disciplines també clàssiques de la lingüística, la sintaxi i la semàntica, n’hi hauria d’haver prou per dur a terme aquesta tasca. Però això no és així per a bona part dels enunciats lingüístics que fem servir els humans, que sovint tenen un grau més o menys elevat d’ambigüitat -i, també força sovint, significats fins i tot oposats al que és lingüísticament explícit- però malgrat tot els receptors els interpreten gairebé sempre de manera correcta.

La pragmàtica de Grice

Com superem l’escull d’aquesta ambigüitat és un misteri que, després de dècades de feina, els prohoms de la lingüística no havien aconseguit desentrellar. S’hi va apropar de manera notable el filòsof Paul Grice amb la seva pragmàtica conversacional, que postula que la major part de la comunicació humana és l’expressió i el reconeixement d’intencions comunicatives. El principi de rellevància parteix d’aquest postulat per completar la feina de manera pràcticament definitiva.

Aquesta teoria assegura el següent: el receptor sent un enunciat, el descodifica lingüísticament i immediatament després el contextualitza amb la informació prèvia que ja té sobre això que els filòsofs anomenen “el món”, sobretot la relacionada amb la persona que ha emès l’enunciat.

En cas que no hi hagi ambigüitat, per exemple: “em pots donar el llibre que hi ha sobre la taula?” i, efectivament, només hi ha un llibre sobre la taula, la contextualització -que en aquest cas és només visual i, per tant, no lingüística-, és immediata i sense possibilitat d’error.

El principi de rellevància

Quan ja hi ha un cert grau d’ambigüitat, per exemple, tres llibres a sobre de la taula, el receptor pot deduir de quin llibre es tracta perquè, per exemple, n’hi ha un que sap que és el que està llegint l’emissor, i també potser perquè sap que els altres dos són d’una altra persona. En aquest cas, la informació sobre el context que ja té el receptor li permet inferir que la interpretació més rellevant és que l’emissor vol el llibre que està llegint.

Aquest principi serveix per al receptor, però també per a l’emissor, que a l’hora de formular els seus enunciats ha de tenir en compte quins elements seran més rellevants per a la bona descodificació lingüística i inferencial, és a dir, perquè el receptor entengui el que li vol dir. Aquesta teoria nega importància a un principi central en Grice, el de cooperació, que diu que emissor i receptor poden comunicar-se perquè cooperen proactivament.

Segons Sperber i Wilson, a banda de si els que es comuniquen volen cooperar o no, el més important en tot acte de comunicació és centrar els esforços en aconseguir la màxima rellevància, perquè l’objectiu de tots dos és que la comunicació s’estableixi de manera exitosa amb el mínim esforç, i la rellevància és la propietat que ho permet. De fet, afirmen que el principi de rellevància no és només vàlid per interpretar missatges lingüístics, sinó una propietat mental que és fonamental per entendre com funciona la comunicació humana.

L’anunciat viatge d’Arrimadas

En el cas que ens ocupa, que Albà publiqués un tuit adreçat a algú que anava a Waterloo en un moment en el qual era notícia sabuda per molta gent que Inés Arrimadas hi aniria -donat que ho havia anunciat de manera ostensiva, que els mitjans se n’havien fet ressò i que les notícies publicades sobre això havien tingut molta difusió- va fer que, malgrat que no hi havia cap referència explícita a ella, la immensa majoria de lectors del tuit decidís sense gaire esforç que la interpretació més rellevant possible era que ella fos la persona a la qual s’adreçava.

És a dir, no hi havia gaire ambigüitat possible, perquè no hi havia cap altre personatge notori que aquells dies hagués anunciat un viatge a la localitat de residència de Carles Puigdemont. A més, no seria agosarat afirmar que la intenció comunicativa de la líder de Ciutadans anant-hi era, precisament, que els àmbits independentistes interpretessin el viatge com una provocació, i Albà hi va caure de quatre grapes. Es pot afegir que si en aquesta comunicació va haver-hi algun tipus de cooperació, va ser purament tàcita.

La referència a una professió que a Amsterdam té “els drets laborals respectats”, permetia reforçar aquesta inferència prèvia i hi afegia les connotacions sexistes que van causar la condemna unànime del tuit, perquè un dels tòpics mes típics d’aquesta ciutat és el comerç sexual femení obertament exposat als aparadors de l’anomenat Districte Vermell. Aquest tòpic era fàcilment relacionable amb les opinions d’Albà sobre Arrimadas, àmpliament divulgades arrel d’un tuit de fa més d’un any en el qual l’actor havia qualificat una tal “Inés” de “mala puta”. Tuit previ que, per cert, es podria analitzar en els mateixos termes que el que aquí s’està analitzant.

“Deficiència escriptora”

Albà molt probablement ignora l’existència del principi de rellevància, perquè va esforçar-se sense èxit per argumentar que sí que n’hi havia d’ambigüitat en el seu tuit, és a dir, interpretacions alternatives, però sense donar-ne cap de vàlida ni de creïble. Per exemple, en una resposta a l’exdiputat de la CUP David Fernàndez, que l’havia acusat de “deficiència escriptora”, va argumentar que als Països Baixos “també és legal el cultiu de les tulipes i el consum de cannabis…”.

A Fernàndez no li va costar gaire rebatre-ho dient-li que a Espanya també estan protegits els drets laborals dels que es dediquen a la primera activitat, i que la segona no n’exigeix, de drets laborals. I va demanar-li a Albà que “ho deixessin estar”. L’exdiputat va molestar-se a avaluar els significats alternatius suggerits per Albà, però no és el que acostuma a passar habitualment.

Trobar la rellevància, una capacitat “limitada”

Sobre això cal remarcar un “detall” important: el principi de rellevància defineix una capacitat molt important i crucial, però també una limitació humana, perquè postula que quan el receptor ha trobat un significat que li sembla prou rellevant, es queda amb aquest i deixa de buscar més possibilitats. Sperber i Wilson afirmen que aquest procés és molt ràpid i inconscient.

Només en els casos en què costa de trobar un significat prou rellevant, o n’hi ha dos -o més- de rellevància equivalent, per resoldre l’ambigüitat que el principi de rellevància no ha aconseguit resoldre el receptor es veu obligat a fer el mateix que Fernàndez va fer amb bona voluntat per avaluar segones i terceres possibilitats. I sovint això exigeix dedicar l’atenció conscient per aconseguir-ho.

Albà, doncs, hauria pogut esforçar-se en buscar una formulació lingüística més elaborada que li hagués permès defensar possibles significats alternatius que haguessin amagat o dissimular una mica el significat més ofensiu, però no ho va fer.

Un episodi més de la cismogènesi

Ja per anar acabant, també podríem llançar la hipòtesi que l’actitud pretesament críptica d’Albà podria ser que busqués evitar una denúncia als jutjats -cosa que li ha passat, efectivament, amb altres tuits-, ja que potser pensava que no el podran condemnar per insultar la líder de Ciutadans amb un tuit que no la menciona per a res. És el que sembla que va passar amb el tuit de la “Inés” de fa més d’un any, que no va arribar als jutjats. Però això no ha evitat que Albà hagi perdut la feina al “Polònia”.

I la decisió d’Albà d’escriure i publicar aquest tuit sobre el viatge a Waterloo prenent tantes precaucions, tampoc ha evitat que la persona que s’ha donat per al·ludida i els que li donen suport hagin fet tuits que potser són més ofensius que el seu, acusant-lo sense embuts i amb nom i cognom de practicar “un odi sense límits”, aparentment sense por que ningú els hagi de portar a judici.

En aquest sentit, i uns quants graons més avall del fil que penjava del famós tuit, el mateix David Fernàndez va acusar la mateixa Inés Arrimadas de “reproduir el model dominant masclista” perquè, segons sembla, a Waterloo va dir que Puigdemont és “un hombre que no tiene lo que hay que tener”.

Tot plegat és només un episodi més en la llarga cadena d’exabruptes i d’accions i reaccions entre dos mons, l’independentista i l’anomenat unionista, que obeeix a la dinàmica que resumeix el concepte de cismogènesi. Em permeto la llicència de recordar que fa un any i mig vaig fer servir aquesta noció creada per Gregory Bateson per analitzar, en un article titulat “Saps què és una cismogènesi? N’estàs vivint una de grossa”, aquest conflicte que ens ocupa i ens preocupa des de fa potser ja massa anys.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació