El temps confitat

Això que em disposo a relatar té a veure, també, amb el coronavirus. Perquè aquesta pandèmia està canviant, poc o molt, els nostres hàbits. Vull creure que per bé.

Jo, per exemple, he reduït en un cinquanta per cent el meu consum diari de cafè. Abans de la crisi, eren quatre tasses al dia, en diverses modalitats: tallat (a les set del matí), cappuccino o moca (segons el dia, a migdia), cafè curt (després de dinar) i cafè curt (a les deu de la nit). Ara només faig dos cafès, a casa, que, en realitat, són dos cafès amb llet. Al matí, encabat d’esmorzar, i a quarts de quatre de la tarda, encabat de dinar. Per mi el cafè sempre ha estat una beguda imprescindible, sense la qual em costa trobar gaire sentit a res. En bec molt menys que Balzac, que en prenia en unes quantitats desaforades. (Ara bé, no vull imaginar quina merda de cafè s’empassava, no sé quants termos al dia, l’il·lustre creador de La Comédie humaine!) No voldria exagerar, però jo no diria mai que un bon dinar ha d’acabar, per anar bé, amb un cafè digne, sinó que més aviat proclamaria que un bon dinar pot ser el millor preludi per a un cafè deliciós. Per això he escrit, molt conscientment, “encabat d’esmorzar” i “encabat de dinar”: des del meu punt de vista, el cafè no forma part dels àpats, no els rubrica. El cafè no és un element subaltern de res. Algú em deurà retreure, pensant en les fondes i els restaurants decents: “Ves, com el vi, com el pa”, a la qual cosa no puc sinó assentir. Sí, tu vas a un restaurant determinat per menjar aquells peus de porc exquisits o els cigrons amb cap i pota que els fan com no els fan enlloc més. Però jo sempre espero, d’un bon restaurant, que tingui una carta de vins equilibrada, amb referències de qualitat i, sobretot, del lloc; un pa que sigui bo, de fleca de tota la vida, pa del que fa de bon sucar, sí, però, encara més, de bon menjar sol, sense acompanyament; i, finalment, un cafè que et faci dir —després que el cambrer, en portar el compte, apunti: “Al cafè convida la casa”—: “garçon, sisplau, posa-me’n un altre, així curtet, com aquest”. Però no era específicament del cafè, que volia parlar.

Gràcies a l’estat d’alarma i a aquest temps preciós en què ens hem d’estar, sisplau per força, tot el dia confinats a casa, dedico una hora sencera, cada matí, a esmorzar. Jo que sempre he estat de menjar amb un coet al cul, ara miro de fer-ho amb més calma, mastegant bé, admirant les excursions impossibles que fan les molles de pa pel plat o per les estovalles.

Els meus esmorzars sempre han tingut predilecció pel salat, tot i que no faig escarafalls a rematar-los amb dolç. No soc vegà, ni tan sols vegetarià, i m’agrada l’embotit. Miro, però, de no abusar-ne: en prenc, com a molt, dos cops per setmana. Aquests dies estranys, però, he canviat el meu costum de l’esmorzar. Faig dolç i salat, i, quan he acabat, pelo i em menjo una taronja —el meu consum diari de fruita és de 3 a 5 peces: tot, taronges— i, al cap d’uns quants minuts d’haver-me menjat la taronja, ja em preparo el cafè amb llet que deia. Però volia parar esment en la part nova del meu esmorzar: dues llesques (torrades), de barra, que unto amb una mica de mantega i amb confitura, generalment de nabius. Abans m’he menjat dues llesques (sense torrar), de barra, sucades amb tomàquet, batejades amb oli i salpebrades amb un polsim de sal (amb sal però no pas amb pebre: suposo que en puc continuar dient salpebrar. A última hora, suara he fet servir el verb batejar per referir-me a l’oli del setrill i no pas a l’aigua beneita de la pica o de la petxina. El llenguatge, el fem anar tan creativament com podem, ¿oi?). Aquestes dues llesques sense torrar, les acompanyo amb sengles llesques primes d’un formatge de cabra que em té el cor robat —i el paladar, encara més.

Ara em centraré en la part dolça de l’esmorzar. No vull obrir cap debat sobre la diferència ontològico-gastronòmica entre els conceptes confitura, melmelada i compota. Que s’aclareixin els cuiners i les cuineres! Em regeixo, estrictament, pel que diu a l’envàs del producte que compro a la carnisseria de Cal Valls, que és aquest que es veu en la primera fotografia:

Queda clar: confitura de nabius salvatges. És molt important que siguin salvatges. ¿Us imagineu quin gust més fat podrien tenir els nabius cultivats en un hivernacle? (que ho digui no vol dir necessàriament que ho siguin: donem, però, a l’empresa francesa elaboradora, la Bonne Maman, el benefici del dubte). Aquests dies de la quarantena m’he aficionat a aquesta confitura, que ja havia tastat molts anys enrere, però el consum de la qual no havia convertit mai en consuetudinari i fins ritual.

Doncs bé, l’anècdota que volia relatar va tenir lloc el dissabte passat, 4 d’abril, quan vaig sortir a comprar diversos aliments, entre els quals un pot d’aquesta confitura. Però, quan ja havia abandonat la carnisseria esmentada —és carnisseria, però també una mica allò que els anglesos en diuen grocery i els francesos épicerie—, a punt d’arribar a casa, vaig recordar que m’havia descuidat la confitura, de manera que vaig tornar enrere. “¿Ja tens bossa, oi?”, em va preguntar la Mercè, que feia menys de cinc minuts m’havia servit la compra, que jo havia anat introduint en una bossa que sempre duc per a aquesta funció. No sé per què, però aquesta vegada no vaig ficar la confitura a la bossa, amb la resta de companys (càrnics i lactis) de la compra acabada de fer. Va quedar a la mà esquerra, i just en girar la plaça de la Constitució per embocar el meu carrer, popularment conegut com de les Banyes, el pot de vidre em va relliscar dels dits i va anar a petar a terra.

De vidre, sí. Vaig poder constatar, empíricament, que era de vidre: trencable, doncs. No es va esmicolar, no es va esbocinar, que són verbs que denoten una ruptura traumàtica, en molts petits fragments. No, el meu pot de confitura es va esquerdar per tres o quatre llocs, i es va obrir com si fos, ell mateix, una fruita madura —potser un nabiu elefantíac—. Sigui com vulgui, la matèria vítria va obrir-se prou perquè el contingut granat de dins conegués la carícia lesiva de l’aire molt abans que no tocava i en unes condicions adverses: al bell mig del meu carrer, en un punt en què, ben probablement, no devia fer gaires hores que un gos potser havia signat amb la seva pixarada o fet una barroera ratllada —el borrón castellà— amb una fosca deposició. Aquí, doncs, és on va veure la llum i va sentir la temperatura de l’aire la meva confitura de nabius, i no pas a la cuina de casa, damunt el marbre i després de desenroscar la tapa del pot que la protegia, comme il faudrait.

Vaig recollir l’efecte d’aquella sangosa ruptura i, sense separar, perquè no m’hi vaig veure amb cor, ho vaig llençar tot, com vaig poder, dins la primera paperera que vaig trobar. Però abans em vaig quedar embadalit davant el petit espectacle d’aquella confitura alliberada de la seva presó de vidre.

Com que la densitat del producte és alta, es va escampar amb una untuosa morositat, talment com si fes molts dies que la confitura dormís un son profund dins el pot —era exactament així— i ara l’haguessin despertat amb males maneres i obligat a abandonar dramàticament el llit tebi. I sí, en efecte: per un lamentable gest del meu canell esquerre jo havia perpetrat aquella salvatjada. Potser sembla que us vinc amb camàndules per no reconèixer l’error o per fer-me més passadora la pèrdua dels 4.45 euros que val el producte: però el fet és que aquella confitura de color granat fosc, gairebé morat, que s’anava estenent per terra, tenia alguna cosa de fascinant. Era, malgrat les circumstàncies, com el desvetllament d’algú amb molta classe, que estira els braços amb moviments harmònics, que va desemmandrint cada un dels músculs del seu cos. ¿Elasticitat de gat, eclosió de lava, descabdellament d’una crisàlide? Si dins el pot hi hagués hagut un suc qualsevol (de tomàquet, posem per cas), llavors el terra del carrer ja l’hauria absorbit del tot, i només en quedaria l’ombra fosca d’una taca. Però aquella confitura mostrava la textura i el moviment del temps encalmat del confinament, i és això el que em meravellà i va acabar enquimerant-me tot el dia. Wallace Stevens té un poema molt curiós, “Anecdote of the Jar” (el comenta Al Filreis en el seu espai ModPoMinute, i, entre nosaltres, l’ha traduït Josep M. Capilla: Estructures en la boira, Godall Edicions), en què el poeta modernista americà es refereix a plantar un pot en un ermot. El pot és l’únic element no natural del lloc, però s’acaba imposant en aquell espai verge com un punt de referència, com una fita. No, en el meu cas no era l’envàs trencat, sinó la confitura alliberada, que vessava. ¿Vessar ho pot fer una substància que no sigui líquida? Vet aquí! El diccionari potser no ho abona del tot: ‘El líquid, la sal, la farina, la sorra, etc., contingut en un recipient, sortir-ne’ (hi hauria de dir continguts, ¿no?). I, en segona accepció, consigna: ‘Un recipient, deixar escapar el líquid, la substància pulverulenta, etc., que conté’. Si és pulverulenta, ¿per què no pot ser densa, viscosa, com la confitura o com la mel? M’agafo, però, a l’etcètera de totes dues accepcions. Vessava, doncs.

Dit això, així és com va quedar la confitura vessada i el pot trencat:

És a dir: intactes. Perquè en realitat no es va trencar, aquell envàs. No em va relliscar de la mà, com sí que m’havia passat, dos anys enrere, amb un pot de mel de bosc, que no vaig poder aprofitar. Suposo, però, que en veure el pot de confitura a la mà vaig recordar l’anècdota del pot de mel, l’“Anecdote of the Jar” de Stevens i l’últim poema publicat per Manent, que acaba dient “i encara la mel d’or adormida a la gerra”, i, de tot plegat, en vaig fer l’experiència de trencament i reconstrucció que és sempre un text (com a mínim, aquest).