El Sud sòrdid de Carson McCullers

La casa de Carson McCullers a Columbus, Geòrgia, és ben bé una casa normal de Columbus, Geòrgia amb el seu porxo i la seva teulada de gres. Hi ha fotografies de l’escriptora, màquines d’escriure, pamflets informatius i un ordre impol·lut. Vaig anar-hi l’estiu del 2016 amb intencions clarament fetitxistes i vaig adonar-me que en general, al Sud dels Estats Units, hi havia viatjat amb la intenció de trobar el Sud que havia llegit als llibres. Podia veure-hi els arbres caiguts i la violència i l’altivesa del passat, però tot això era sobretot literatura. Vull dir que el Sud contemporani no m’importava gaire, la veritat.

Carson McCullers va amarar-se de la realitat del seu voltant, però els fets mai no van importar-li. Les seves novel·les respiren l’aire del Sud, però és una ferma defensora de la imaginació i la intuïció. Explica que, quan va acabar d’escriure El cor és un caçador solitari, protagonitzada per un sord sense parla, el seu marit li va dir que feien una convenció de sords a la vora. Ella no tenia cap interès a anar-hi: ja tenia la seva idea de com eren les persones sordes i no pensava canviar-la.En aquest sentit els seus personatges son com recipients dels grans temes humans, que és el que li interessa. El gran tema de McCullers és la solitud i els intents de fugir-ne, i en parla a través de paisatges, símbols i detalls. Les seves novel·les tenen base als paisatges surenys, tristos i calents on va créixer i als quals tenia certa reticència a tornar. Això és perquè ja en tenia una idea i, com amb els sords, no pensava canviar-la.

«La ‘crueltat’ de què s’ha acusat els escriptors del Sud no deixa de ser, en el fons, una mena d’ingenuïtat, una acceptació de les incoherències espirituals sense preguntar-ne els motius i sense intentar plantejar cap resposta»

L’Altra Editorial continua amb el projecte d’editar-la tota en català i aquest cop presenta Reflexos en un ull daurat, publicada el 1941, un any després d’El cor és un caçador solitari. McCullers continuava sent tan jove que fa vergonya dir-ho. És una novel·la on la gent es desitja, s’odia i s’entrega als instints sense entendre’n res. Hi ha un assassinat. McCullers agafa cinc personatges, els situa en una base militar, els posa rangs socials i els fa ballar. Tenim el capità Penderton, homosexual reprimit, i la Leonora Penderton, coqueta i ximple; el major Langdon, ingenu i estúpid, i l’Alison Langdon, lúcida i malalta, tothom pensa que no hi toca; i tenim l’Anacleto, el criat filipí d’aquesta última, tot ell fantasia i altura.

L’aïllament, la incomunicació i els intents de fugir-ne son els grans temes de la novel·la, i també tot el que sacrifiquem en nom de l’acceptació social. Els personatges deambulen per les seves emocions sense entendre’n res, especialment els homes, obcecadament incapaços de parar-se a analitzar què els passa. Actuen moguts per sensacions primàries o estats estranys de trànsit o saludant l’autoengany i abraçant-lo. El soldat Williams només s’adona de què vol fer quan ja ho ha fet, el major Langston viu en la inòpia («l’esforç de no adonar-se de la veritat li havia provocat hemorroides i gairebé li havia arruïnat la bona digestió que tenia») i el capità Penderton no s’asseu a pensar si aquell odi que sent no serà, en realitat, una torrentada de desig, erotisme i culpabilitat.

El paisatge del Sud ens ajuda a entendre les vísceres dels personatges del Sud, i McCullers és una excelsa creadora d’atmosferes. Frases que a priori poden sonar irrellevants, tipus «Al cel hi havia una lluna blanca i brillant i la nit era freda i argentada» o «Una claror lunar verda i tènue banyava l’estança» funcionen molt bé, de fet, i engreixen la textura gòtica i de suspens que amara tot el text. McCullers parla molt del clima fred i humit de la tardor, d’ombres vacil·lants i de fulles que formen catifes daurades, i la suma d’aquestes descripcions i les accions erràtiques dels personatges fan que la novel·la sigui humida, enganxosa i trista.

Trista i crua, perquè la manera com retrata la solitud a través dels detalls és demolidora. En un dels assajos del recull Entre la solitud i el somni, també publicat per L’Altra, McCullers parla de la crueltat: «La ‘crueltat’ de què s’ha acusat els escriptors del Sud no deixa de ser, en el fons, una mena d’ingenuïtat, una acceptació de les incoherències espirituals sense preguntar-ne els motius i sense intentar plantejar cap resposta». A mi les seves obres em semblen més tristes o sòrdides que no pas cruels, perquè trobo que tracta els personatges amb molta compassió. Però és veritat que presenta les incoherències humanes amb cruesa, sense edulcorar. Sembla que McCullers ens digui tres coses: som grotescos i estem sols; no hi ha explicacions; a tot estirar ens salvaran la compassió i l’amor. Per com presenta els seus personatges, diries que la mou la mateixa ànsia de connexió que després els mou a ells. Perquè, com diu ella mateixa, «sense amor, i sense la intuïció que neix de l’amor, ¿com pot posar-se un ésser humà en la pell d’un altre ésser humà?».