El sexe en català és cosa de tots

I si algun tarat va dient pels llocs que el català no és sexy, és perquè encara el llegeix com aquells que escoltàvem l’«ets un pendó, Sue Ellen»

Divendres a la tarda, a la Biblioteca de Caldes de Malavella, Marc Romera presenta dins el festival El Gust de la Paraula la seva darrera novel·la, Les relacions virtuoses (RBA-La Magrana). Marc Romera reflexiona aquí sense voluntat dogmàtica sobre el tractament de l’erotisme en la literatura catalana recent.

Marc Romera | Foto: Ariana Nalda

El català, condició de contrastos, ha disposat sempre d’una doble manera de convertir en literatura tot allò que fa referència al sexe. El tòpic diu que som escatològics, i en aquest sentit apropem sexualitat a humor amb una facilitat que contrasta amb la pudícia amb què la nostra literatura ha tractat sempre el sexe quan no ho ha fet a través de la doble pàtina humor-escatologia. Aquesta pudícia, interpretada per algun observador com a higiene virtuosa i que també pot ser traslladada a la violència, les drogues i les abjeccions en general, ha impregnat d’una manera majoritària la nostra literatura, aproximant-la més al seny que a la rauxa i quasi sempre arrauxant-se sota el vestit de l’humor o la humorada que redimeix les intencions brutes de l’autor. En els darrers anys, però, han anat apareixent aproximacions descarnades a la brutalitat (Joan Todó, per exemple), les drogues (Jordi Cussà) i el sexe (Miquel de Palol o Joan Jordi Miralles), temes que semblava que espantaven una literatura extensivament marcada per una vigilància noucentista disposada a dispensar els excessos sempre que la «conyeta» els fes digeribles.

També hi ha hagut casos, cal dir-ho, on l’exigència literària, la virtuositat creativa, per entendre’ns, ha superat l’eficàcia eròtica sense necessitat del to sorneguer, i el resultat ha estat tan esplèndid que l’obra ha hagut de passar a «llibre de culte» per la seva indigeribilitat per part de la nostra escadussera massa lectora. Parlo d’«Els conys saborosos» de Valerià Pujol, per exemple. I també hi ha casos com el dels pseudo-anònims «Quaderns d’en Marc» on l’erotisme és tractat sense concessions a la rialla i la llengua no s’autoexigeix la subtilesa literària que l’allunyi de les masses. Però fora de casos com aquests, els grans cims de la nostra literatura eròtica, pràcticament des del Rector de Vallfogona fins al genial «Deu pometes té el pomer» o l’exitós «Amorrada al piló», van acompanyats d’una conyeta o una banalitat que en dispensen la gosadia de voler posar calent el lector.

Parlem de gènere. Eròtic o pornogràfic. Perquè casos com els abans citats de Miquel de Palol o Joan Jordi Miralles ho són d’utilització de l’escena sexual —sense concessions, descarnada, impúdica— com a recurs per enriquir una obra no destinada, intencionadament, a inquietar la libido del lector. I dintre del gènere pensem que seria bo fer un pas endavant i anar eliminant la «conyeta» amb tots els tics lingüístics que acostuma a implicar i que molt sovint, excepte en casos com el ja citat d’Ofèlia Dracs, només obtenen com a resultat el distanciament, i per tant el refredament, del lector, no fos cas que llegint narrativa eròtica se’ns posés calent. I és que quan es fa novel·la de gènere la intenció ha de ser, suposem, reproduir literàriament allò que condiciona el gènere, és a dir, la dimensió real del que l’inspira, i si en una novel·la històrica hi esperem no només la versemblança exigible en qualsevol novel·la sinó la seva dimensió històrica, i en una novel·la negra hi volem el clima que genera la investigació i la tensió que precedeix la resolució del misteri, en una novel·la eròtica el que s’hi pretén és reproduir les actituds eròtiques a les quals l’autor convida a participar al lector, i la seva finalitat és posar-lo calent, i no pas fer-lo riure, perquè tot i que és molt lícit, i sa, riure quan es folla, normalment el riure és mal amic de l’excitació sexual. No hem d’oblidar que l’objectiu de l’erotisme és posar calent l’espectador, i el de la pornografia és induir-lo, fins i tot acompanyar-lo, en la masturbació, i per això seria bo evitar, en el tractament de la llengua en què es fonamenta tot això, elements anticlimàtics que actuïn de gerra d’aigua freda i que expulsin el lector d’aquest estat, i un d’aquests elements és l’ús desmesurat, o fins i tot mesurat, dels sinònims. Perquè la nostra llengua és rica en sinònims aplicables als atributs sexuals de la dona i de l’home, el cony i la polla, sí. I els sinònims distancien, perquè quan un està calent es vol menjar el cony de qui l’escalfa, no pas la vagina o la vulva o el conill… o la polla de qui li desperta el desig, no pas el penis o el membre o…, i sempre cal trobar, si cal, els sinònims que mantinguin la dignitat morbosa del moment (xona, cigala), o simplement evitar-los, com cal evitar metàfores i analogies (la cova, el tresor amagat, el rave, la fava, el forat…) que dites en una situació real a més d’un li provocarien una pèrdua de duresa o humitat i una vergonyosa sensació causada pel distanciament irònic produït per la desconcentració.

És evident que aquesta pretensió només és necessàriament aplicable als textos de gènere volgudament pornogràfic, i que realitzada en passatges de descripció eròtica d’un text totalment desvinculat del gènere podrien fer malbé les bones intencions de l’escriptor literari o del fabricant d’altres gèneres que poden utilitzar el sexe com a part i no com a finalitat. Tot i així, abunden cada dia més tractaments descarnats, amoralitzats, impúdics i despullats de sinonímia o analogia, de l’activitat sexual en novel·les o contes que no busquen l’escalfament del lector. Passa arreu. La darrera novel·la de Houellebecq, Soumission, ens regala algunes seqüències que ens podrien servir d’exemple, i que podrien formar part d’una qualsevol novel·la porno. També Palol, ja ho hem dit (visiteu, sobretot El testament d’Alcestis), o el Joan Jordi Miralles que a Això és Àustria converteix una escena fundada en el patetisme en un discurs d’una sexualitat electrificant.

En el cas de Les relacions virtuoses, tot això adquireix una dimensió de necessitat perquè el gènere de l’erotisme (pornogràfic) utilitza un altre gènere, l’epistolar en la seva versió contemporània, la del correu electrònic, i això té unes implicacions que encara farien més anticlimàtica la presència de la «conyeta» i de la sinonímia i les insinuacions. Quan un escriu una carta, o un e-mail, ho fa amb la seguretat o la suposició que allò només ho llegirà el destinatari escollit. I quan estem parlant de relacions que s’han originat a partir d’una pàgina web de contactes que la gent utilitza bàsicament per follar, l’expressió d’aquests e-mails se suposa d’una intimitat essencial, i aquesta intimitat, a mesura que la relació, epistolar, avança, se suposa que va guanyant complicitat i confiança, i a mesura que la confiança creix, desapareixen més les diplomàcies que amaguen les veritables intencions de qui escriu. I és en aquest sentit que no pot confegir-se de la mateixa manera una escriptura destinada a un nombre desconegut de desconeguts lectors que una escriptura destinada a un únic lector amb el qual confiança, complicitat i intimitat només poden dur a una descarnadura del llenguatge, una sinceritat sense reserves que en el moment en què es converteix en sexe virtual no pot ser gens diferent del que s’intercanviaria no en una escena amorosa, on les formes es mantenen, sinó en una de purament sexual on «et vull menjar el cony» o «vull que em follis»; perquè qualsevol «deixa que et besi aquest pal de paller» et pot matar l’escena. Perquè en aquesta mena de correspondència l’interlocutor, el narrador, ha de transmetre al seu únic lector la seva excitació, i ha de procurar encomanar-li aquest estat fins al punt que el procés escriptura-missatge-lectura esdevingui realment una fornicació, virtual, en tota regla, i només així es transmetrà al lector general, l’infiltrat que actua com a voyeur d’una relació gens virtuosa però molt virtual, aquesta escalfor galtística que convida sovint a llegir agafant el llibre amb una sola mà.

Marc Romera | Foto: Ariana Nalda

Convertir tot això en literatura requereix afegir a l’entramat certes dosis d’allunyament dels moments més líquids, de suor i de fluids diversos, perquè malgrat que la intenció és embafar el lector en una lliçó altrament de tots sabuda («massa sexe embafa», diu el genial Adrià Puntí), que és el fàstic o la saturació a què ens porta l’excés de satisfacció dels desitjos, també és bo deixar descansar aquest dificultós equilibri entre excitació i saturació a què ens sotmeten les pàgines calentes del text, i la millor manera de fer-ho és reflexionar sobre tot això convertint el llibre en una dialèctica encesa sobre la seducció, la manipulació i l’engany, tractats com a sinònims, i el canvi de paradigma que les noves tecnologies digitals, és a dir, les webs de folletéo, representen respecte al passat de les barres de bar o les correspondències postals (a part de Laclos i les seves Relacions perilloses, llegiu El joc del mentider de Lluís Maria Todó, en la versió castellana del qual, a Anagrama, apareix premonitòriament a la portada l’autor d’aquestes Relacions virtuoses de què us parlem!). I és aquesta dialèctica la que dóna sentit literari al llibre, malgrat que el sentit veritable sigui la voluntat de posar calenta la població lectora del país, de manera que el país s’alliberi de la «conyeta» quan parla de sexe («follem, follim, follam», no: «follem», a seques, i amb tot el morbo que puguem) i la gent es posi a follar sense reserves, als parcs, a les aules, a les platges, al parlament, als cines i fins i tot a casa, perquè són moltes les parelles que llegint aquest llibrot plegats l’han convertit en un veritable encenedor.

I si algun tarat va dient pels llocs que el català no és sexy, és perquè encara el llegeix com aquells que escoltàvem l’«ets un pendó, Sue Ellen» i ens posàvem a riure perquè encara estava tot per normalitzar. Però qualsevol llengua és sexy per a qui la practica diàriament, i malgrat que hi ha qui es posa calent quan en sent segons quines d’alienes (recordem un peix anomenat Wanda, o algunes noies que quan senten un argentí o un italià es mullen a l’instant, com l’amic que trempa inexorablement amb el francès), no em direu que no posa calent aquell moment de pèrdua total de control en què ella t’estira pels cabells i et fa aixecar el cap d’entre les seves cames i et diu «folla’m…».

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació