El secret dels maies

A empentes i rodolons el Marc va treure la preferida a la terrassa, va servir-se una copa de vi blanc i va seure a esperar la fi del món.  No sabia com seria el final però tant si es precipitava un meteorit gegant, com si s’obria el terra sota els peus, va pensar que ho veuria millor des de la terrassa.

Fa centenars d’anys els savis maies van preveure que un bon dia, el 21 de desembre de 2012, el nostre món tancaria la paradeta. En Serafí, estudiós de la cultura maia, n’estava absolutament convençut. Perquè els maies no eren un Nostradamus qualsevol. Mentre la vella Europa vivia en la ignorància, ells desenvolupaven la cultura més avançada del món. Eren genis matemàtics, astrònoms excepcionals i van elaborar un calendari tan exacte que assenyalava el dia en què s’acabaria tot plegat.  Allò no era cap vaticini d’un il·luminat sinó una previsió basada en la raó i en la ciència maia. Una advertència que només un estúpid menystindria.

Per això en Marc s’havia passat l’any tancant comptes pendents. Si el món s’ha d’acabar millor que acabi bé, pensava. Va visitar parents mig oblidats i es va reconciliar amb vells amics i enemics. Primer s’estranyaven de veure’l, després s’emocionaven compartint els records i al final, quan ell parlava dels maies i de la fi del món, l’acomiadaven educadament amb una esgarrifança.

La família mai no se’l va prendre seriosament. Primer creien que feia broma però quan van veure tots els preparatius i amb quina seriositat es prenia tot allò dels maies es van dividir en dos grups: els indiferents i els realment preocupats. Al capdavant dels segons hi havia la seva mare, que el coneixia prou com per sentir-se molt angoixada. En Marc havia estat sempre un bon noi però, fins i tot des de ben petit, feia feredat veure com n’estava d’aferrat a les seves conviccions. Quantes vegades li havia dit:

─Marc, rei, per ser feliç a la vida has de ser una mica més flexible. No siguis tan intransigent.

I ell sempre responia el mateix.

─No sóc intransigent, mare, només sóc un home coherent. Un dels pocs que queden.

Unes hores abans de la fi del món, quan el Marc va a anar a acomiadar-se, la mare encara va provar de convèncer-lo. Li va demanar que vingués a casa del pares a veure el final, així podrien estar junts. Però ell no volia acabar enmig d’un melodrama, entre plors i laments. Volia morir com havia viscut, amb dignitat, amb el cap ben alt, i li va respondre que preferia veure-ho des de la seva terrassa.

Ara, assegut a la butaca esperant ves a saber què se sentia mes avorrit que una altra cosa. Segons els seus propis càlculs el final havia d’arribar de matinada però a la una encara no havia passat res de res, ni tan sols havia vist cap senyal.

En Marc s’entretenia repassant com havien anat les coses. En pocs mesos havia tornat a veure tothom qui havia sigut important en la seva vida. Molt poca gent té l’oportunitat d’acomiadar-se de tots els qui s’estima, de fer les paus. Ell sí que havia pogut, perquè coneixia el secret dels maies. Ara, quan el món desaparegués, tots ells comprendrien el seu neguit i es penedirien d’haver-los menystingut, a ell i als maies.

Després de sopar havia pres una gerra sencera de cafè per mantenir-se despert, però a quarts de quatre de la matinada va començar a fer capcinades. El cel continuava serè, el terra era tan tancat com sempre, a les cases veïnes la gent dormia plàcidament i unes poques desenes de persones anaven i venien pel carrer com qualsevol altra nit. Ningú no semblava impressionat per trobar-se a les envistes de la fi del món. Tothom es creia més important que els maies.

En Marc observava detingudament la ciutat que s’obria com una vall des de la seva terrassa. Es removia sobre la butaca i es pessigava les mans. Quina estupidesa seria, es deia, adormir-se en un moment com aquest, perdre’s un instant tan important.

No sentia por sinó una estranya serenor. El món estava a punt de desaparèixer, però ell es trobava com si estigués fora del món i mirés aquell final com un espectador. La incertesa, pensava, és el pitjor dels mals, la cosa que ens fa més desgraciats. Ell, en canvi, gràcies als maies sabia com i quan acabaria tot, i això li donava tanta seguretat que se sentia com un semidéu o, com a mínim, una mena d’heroi maia.

A primera hora del matí, la mare del Serafí, va trucar-lo, preocupada. Com que no contestava ni al telèfon fix ni al mòbil va agafar les claus i se’n va anar cap allà en taxi. Va trobar-lo a la terrassa, arrepapat a la butaca, però no dormia plàcidament, estava mort. El forense, un home vell, amb una gran trajectòria, va ser rotund:

─És un cas claríssim, de llibre. Aquest home s’ha mort de coherència.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació