El retorn del Príncep dels Poetes

Una manera d’apropar-nos al passat és fer una crònica d’alguns esdeveniments que van succeir en el racó d’una determinada època; un cop posats en contrast, es pot aconseguir una fotografia bastant precisa del moment que volem recrear. És així com el veterà Carles Casajuana, economista, advocat i diplomàtic de carrera, vertebra una novel·la (Columna) que enfila esqueixos dels darrers anys de la dictadura franquista -primavera dels anys 70- amb la breu estada a Catalunya del ‘Príncep dels poetes catalans’, el poeta simbolista Josep Carner. Dos fets que posa en diàleg donant veu a les tribulacions d’una colla d’estudiants que escenifiquen el creixent inconformisme dels qui no havien viscut la guerra amb el debat que provoca el retorn de l’exili de l’eximi poeta.

L’inici dels 70 venia acompanyat de l’esperança d’un ràpid traspàs del dictador, així ho creia una majoria d’universitaris, rebels i assedegats de llibertat. Mentrestant, la classe acomodada mercadejava amb la corrupció i l’amiguisme sense massa problemes. El protagonista principal de la novel·la Retorn, en Lluís Miralles, estudiant de dret i fill de casa bona, conjuga aquests dos pols de la societat civil barcelonina i els enllaça amb la tornada, per pocs dies, de l’exili de Carner. En Lluís, que treballa temporalment com a assistent del poeta en la seva breu estada a Barcelona, serà el reporter, l’observador omnipresent encara que tangencial, d’un retrat on s’apleguen esperances i decepcions al mateix temps.

Carner, amb 86 anys i molt delicat de salut, torna a Barcelona després de 30 anys d’exili. No queden clars els motius d’aquest retorn (“És tard, els camins ja no em tempten…”) tot i que podrien ser argumentats per la força de l’enyor (“El vent sap plorar amb les ales”) que se sobreposava a la coneguda i reiterada insistència amb què havia afirmat que no tornaria mai més mentre visqués el dictador. Segons Jaume Coll, editor i marmessor literari del poeta, a Carner el “van tornar” de l’exili. Aquesta inesperada reaparició d’unes poques setmanes va ser celebrada pels seus irredempts devots i, alhora, menystinguda pels crítics que hi veien un acte de covardia i de claudicació. Per uns era el millor poeta català de tots els temps que interpretava líricament, com pocs, temes metafísics molt complexos. És el “Josep Carner que tots ens ha fet…” digué Gabriel Ferrater. Pels detractors, un hàbil versificador floralesc que escrivia poemes lleugers, “un home devorat per la ironia”, deia Josep Pla. El poeta va haver d’escoltar similars improperis i assentiments quan marxava del país, el 1921, per iniciar la seva carrera consular. Se’n va anar de Catalunya sense saber ni que seria per sempre ni que acabaria per ser un exiliat. Malgrat la seva llarga absència física, Carner va estar sempre present en la vida literària del Principat. Va escriure a La Veu de Catalunya: “La paraula és la pàtria i la seva dignitat és la dignitat nacional”. Fins i tot el 1962 va ser proposat com a candidat al Premi Nobel per un grup d’intel·lectuals catalans però el règim, com era de preveure, va aconseguir anorrear la iniciativa.

Carles Casajuana es mou amb fermesa en aquest paisatge ingrat i sòrdid. Coneix de primera mà la revolta estudiantil dels 70, les conxorxes i martingales de la classe benestant i les controvèrsies al voltant del retorn dels exiliats. Amb aquests elements construeix, de forma molt ordenada, metòdica i amb un llenguatge molt polit, un relat que bascula entre el pas desagraït dels dies i el capvespre d’un príncep. Casajuana dibuixa una crònica d’època, sense perfilar-ne massa les ombres, amb una curosa diversitat cromàtica que ens atansa a l’insigne poeta que mai no ens ha deixat: “quan Carner parlava amb la gent, deia el que volia i se l’emportava com una fulla alleugerida pel vent”, va deixar escrit Josep Pla a Homenots.

Llibre excel·lent de lectura més que recomanable.