El que no és tradició es google

No s’hi valen dreceres ni trampes. “Per escriure bé, cal una facilitat natural i una dificultat adquirida”, afirmava Joseph Joubert.

Diuen que el talent no s’ensenya, però potser sí que es pot guiar o acompanyar. Dilluns es va inaugurar l’Aula d’Escriptura de l’Escola Municipal d’Humanitats de Girona, un projecte que té el suport tant de l’Ajuntament com de la Universitat de Girona i que se suma a l’Escola d’Escriptura de la Casa de Cultura de Salt i a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. Vicenç Pagès, flamant director de l’Aula d’Escriptura de Girona, s’estrena avui a Núvol amb una subtil invitació.

L’ensenyament de l’escriptura desperta més suspicàcies que el de la música o el de la pintura. Haver passat per un conservatori o per una escola de belles arts no garanteix el talent ni l’èxit, però serveix per guanyar temps i sobretot per estalviar-nos pensar que som els primers a fer el que senzillament no sabíem que estigués fet. Quan parlem de literatura impera el Do it yourself més desenfrenat. Però que sigui possible sortir-se’n sol –que ho és- no significa que haguem de negar els beneficis del mestratge.

La demanda de cursos i tallers d’escriptura certifica el fracàs de l’ensenyament reglat de la llengua, que forma els alumnes en sintaxi però no els ensenya a escriure textos. Pel que fa a l’ensenyament de la literatura, busca més la memorització de períodes i l’augment de lectors que no pas l’afinament dels criteris de lectura. Distingir entre tipus de subordinades o conèixer les característiques del noucentisme no ajuda a esvair la por davant el full en blanc.

Se sol dir que els professors hi posen la tècnica, i l’alumne hi posa el talent. De vegades, però, la diferència no és clara: immergir-nos en obres modèliques ens pot ajudar a tenir idees pròpies, igual com conèixer el catàleg de recursos expressius pot enriquir els nostres textos. Fins i tot si volem trencar les regles, abans les hem de conèixer.

M’agrada la paraula taller perquè ens acosta a l’artesania, a l’aprenentatge, a les provatures no sempre reeixides, a la humilitat. El primer objectiu és gosar ser llegit, atrevir-se a suportar crítiques, no només del professor, sinó dels companys. Ara bé, no cal confondre el comentari de textos amb l’autoajuda ni amb la psicoanàlisi amateur. Aprendre a escriure pot significar acceptar els beneficis de la discrepància sense caure en la temptació del relativisme absolut.

Un taller d’escriptura no es pot concebre sense una llista de llibres que val la pena llegir, ja que només és possible avançar a partir de bons models. En tot cas, no es tracta d’imposar uns trets determinats d’estil, sinó d’obrir-nos a diferents maneres d’entendre l’expressió literària. Només d’aquesta manera, submergint-nos en la tradició, és possible que cadascú trobi el seu estil, que és finalment del que es tracta. No s’hi valen dreceres ni trampes. “Per escriure bé, cal una facilitat natural i una dificultat adquirida”, afirmava Joseph Joubert. Avui ho diríem d’una altra manera: el que no és tradició és google.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació