El problema de l’escola

Aquest no serà un altre article inútil sobre el cas de l’atac per part d’un menor als seus companys i professors a l’IES Joan Fuster de Barcelona

Aquest no serà un altre article inútil sobre el cas de l’atac per part d’un menor als seus companys i professors a l’IES Joan Fuster de Barcelona. S’han dit moltes coses, massa coses. Els darrers dies han estat un devessall constant de bajanades feridores per part de l’opinolatria, una classe política de nul valor humà i professional, i una part molt notable de la premsa catalana i espanyola. És especialment d’escàndol aquesta premsa espigoladora de misèries i d’intimitats, aquest groguisme institucionalitzat.

aula buida

Sortosament, hi ha excepcions, hi ha actituds professionals i honorables. No puc deixar, des de la distància dels Estats Units, d’elogiar el mínim de professionalitat de l’ARA. Ha evitat, en bona part de manera satisfactòria, d’entrar en el sensacionalisme d’uns mitjans desbocats. Tanmateix, el titular de la primera pàgina del diari del 22 d’abril em va cridar l’atenció: “Docents i psiquiatres volen més mitjans per a les escoles.” Vaig llegir el contingut de l’article al qual enllaça el titular i l’afirmació es matisa. Certament, l’article cita tant psicòlegs com d’altres experts sense credencial professional identificada. Per necessària que sigui la brevetat, què ha impulsat els editors del diari ARA a incloure els professionals de l’anomenada “salut mental” dins la categoria dels psiquiatres?

Els professionals de la “salut mental” són dividits en diverses disciplines, que se centren en qüestions més o menys diferents—i generalment més o menys semblants. La història i la successió de teories i modes ha fet que s’hagin creat uns i altres títols. Tenim els psiquiatres, lligats a la medecina clàssica i a les malalties mentals. Tenim els neuròlegs, també pertanyents a l’estament mèdic i dedicats a les malalties nervioses. Tenim els psicòlegs clínics, que provenen de la psicologia acadèmica, escindida de la filosofia. Tenim també els psicoanalistes, aquell invent de Sigmund Freud que ningú sap molt bé què és però en el qual el pacient parla molt i es cura sol. I finalment tenim els treballadors socials, professionals absolutament invisibles a Catalunya, però que als Estats Units gaudeixen de prestigi i de notables atribucions clíniques. Vista la complexitat—i els propis especialistes consultats a l’article de l’ARA—em sembla més aviat poc veraç d’agrupar tots els professionals de la “salut mental” dins la categoria de psiquiatres.

Quina comprensió tenim dels professionals de la “salut mental?” Sabem realment a qui podem recórrer si tenim algun problema d’aquesta tipologia? El desconeixement és molt gran i l’abundància de diferents classes de professionals no ajuda a una comprensió clara de quin és el panorama. Addicionalment, alguns professionals no solament gaudeixen de major prestigi social, sinó que han acabat promocionant tractaments ad hoc a la seva categoria professional, com és el cas de la medicació excessiva mitjançant el tractament psicofarmacològic que ha propiciat el col·lectiu psiquiàtric. La pastilla, vaja. Lluny queden els anys que els psiquiatres es formaven en la psicoanàlisi i abraçaven els tractaments basats en la teràpia verbal, és a dir, parlant.

El pànic social i mediàtic de l’atac d’un menor de 13 anys als seus companys i professors de l’institut posarà de rellevància tots els professionals de “salut mental.” Potser fins i tot s’aconseguirà que hi hagi més presència d’aquests professionals als centres educatius.

Tanmateix, els problemes no solament continuaran existint sinó que es continuaran agreujant. Per molts de psiquiatres, psicòlegs treballadors socials i recursos que aboquem al sistema educatiu, aquest continuarà produint monstres. Uns dels arguments que s’ha sentit més en aquests darrers dies ha estat que la culpa és dels pares del nen de la ballesta. En aquesta cerca d’un culpable visiblement identificable, oblidem que es poden tenir uns pares horribles o meravellosos però que cada dia enviem els nostres fills a centres educatius que són pensats, dissenyats i executats com centres de reclusió. Tant escoles com instituts són la major xarxa de centres penitenciaris de Catalunya.

El problema no rau en una suposada especificitat de l’escola catalana. L’escola en si, en els seus orígens històrics, va ser pensada per disciplinar no pas per ensenyar. L’escola avui, arreu, és jeràrquica, alienant, i fins i tot innecessària i supèrflua. El grau de violència que es pot assolir en un institut de secundària és elevadíssim. No ens calen ni armes, ni perniciosa influència americana (com s’ha dit), ni retallades, ni videojocs, ni docents poc o molt qualificats, ni famílies desestructurades. Escoles i instituts poden ser brutals en el millor i en el pitjor dels casos, avui i fa cinquanta anys. Si alguna conclusió hem d’extreure de la desgràcia de l’IES Joan Fuster de Barcelona és que, si volem llibertat i democràcia, hem de començar a crear escoles i instituts realment lliures i democràtics.

(Una segona part exposarà les teories actuals sobre una escola lliure i democràtica)

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació