El poema de Guilgameix, rei d’Uruk

Considerada la primera creació literària coneguda, recopilada en taules d’argila, El poema de Guilgameix ha despertat, des que va ser traduït per primer cop el 1870, un gran interès per a historiadors i filòlegs d’arreu: com en tot text antic, hi ha una munió de testimonis que, fragmentàriament, aporten lliçons que ajuden a resoldre un trencaclosques textual tan sols reservat als experts. Sortosament, però, l’interès del poema sumeri no és únicament de tall diguem-ne arqueològic. Ni molt menys. El poema de Guilgameix és una història fascinant que va directament al moll de l’os de l’existència humana: la vida, la mort i l’amor. Així, entre déus, visions i criatures sobrenaturals, el rei Guilgameix («aquell que ho va veure tot, que va explorar les profunditats de cap a cap, […] i que va conèixer tots els grans misteris»), desolat pel traspàs del seu gran amic Enkidu, com a càstig diví, inicia una recerca àrdua i feixuga per esbrinar quin coi és el sentit de l’existència i atènyer la immortalitat. Poca broma. Segons Rainer Maria Rilke, és una història que, simplement, esglaia, i Jorge Luis Borges en digué que «les seves pàgines inspiren l’horror del que és molt antic i ens obliguen a sentir l’incalculable pas del Temps».

Si us hi atreviu (és curt, el poema, no patiu!), veureu que la versió agraciada de Rubió Rodon, en prosa poètica, ens permet d’assaborir el mite i endinsar-nos-hi a pleret. Si bé és cert que, d’una banda, la tria en prosa fa perdre l’abrupticitat dels versos originals (potser fins i tot els abelleix massa), és d’agrair que ens estalviï d’empassar-nos aparats crítics carregosos i notes al peu de pàgina cada dos per tres. I ho fa amb traça, no us penseu. Vegeu quina imatge d’alta volada poètica: «He somiat que el cel bramava i que la terra retrunyia. El dia s’ha anat apagant fins que s’ha fet de nit i només es veien llamps i espurnes de foc. Les flamarades s’alçaven fins al vel, plovia mort, i de cop i volta el foc s’ha apagat i allà on hi havia flama ara només hi havia cendra».

A més a més, no hi ha dubte que la conservació d’un text tan antic té un gran interès sociològic i fins antropològic: és lamentable constatar d’on venim com a cultura, i que el paper que tenia la dona (al poema només sedueixen, i fan de mare) fa 4.000 anys no ha canviat gaire, per exemple, però no deixa de ser reconfortant de veure que fa milers d’anys que els humans maldem per trobar el sentit de l’existència, i que un gran amor sempre implica un gran patiment. Aquí i a la Mesopotàmia popular.  

Per ‘nar acabant, cal que destaquem altra volta (després de la maquetació fascinant de El nus la flor, d’Enric Casasses, i la coberta rugosa de Pitó, de Guim Valls) la cura i pulcritud amb què Edicions Poncianes edita els seus llibres. Atès que la versió va ser feta expressament per a l’espectacle del Festival Grec dirigit per Oriol Broggi, en l’edició, a banda del text, hi ha un conjunt de fotografies magnífiques de l’espectacle (que em reca de no haver vist una nit delitosa de juriol a Montjuïc), i un poema paratextual de Jordi Curulla-Ruiz. Tota una delícia.

És tot plegat, doncs, una gran notícia: un text importantíssim de la literatura mundial, una versió impecable i accessible a parts iguals, i una edició meticulosa d’aquelles que donen prestigi a una cultura. Com diu el text, «el nom de Guilgameix quedarà gravat per sempre en la memòria de tots els homes»; de tots, esclar, no ho sabem, però dels que el llegeixin, de ben segur.

Edicions Poncianes ens acosta a l’Escala, de la mà dels poetes Carles Duarte i Alba Vinyes, l’antiquíssim poema sumeri de Guilgameix, seguint el text de La Perla 29 per al Festival Grec de Barcelona. Diumenge 17 12.30 | La Mar d’en Manassa