El piscolabis de Miracle Sala

Miracle Sala i Farré (Santa Maria d’Oló, 1967) és llicenciada en filologia clàssica i actualment treballa com a professora de llengües, literatura i cultura clàssica a l’institut Narcís Xifra de Girona; ciutat on viu des de fa 20 anys. Paral·lelament a la seva vocació per l’ensenyament, l’escriptora d’arrels olonenques sempre ha mantingut viva la seva passió per les lletres. “A la vida ens passen coses contínuament: veiem paisatges, coneixem llocs nous, llegim un llibre, viatgem, tenim converses amb amics i amigues… el que faig jo amb tots aquests moments és dotar-los de significat i forma amb l’escriptura. A vegades en surten haikus, altres en surten relats llargs o bé només una línia que m’obre la porta a imaginar un món sencer. M’agrada recórrer a la memòria per a crear escenaris nous.

El seu llegat actual com a escriptora és molt ampli i interessant. Per una banda, l’any 2017, Miracle Sala publica -per primer cop en solitari- La força de les paraules (Cossetània, Premi Narrativa del Món Rural), un conjunt de contes amb un fil conductor comú que neix de la mirada d’una nena i que ens evoca la infantesa, la família, el paisatge natural, la mort i la vida en un poble i la seva gent. Tot seguit, l’any 2018 publica La mort és molt bèstia (Tushita), un poemari il·lustrat per Maria Rosa Sala i Fina Sala que recull un centenar d’epitafis que agafen moltes formes animals, en tots els sentits del terme. Així i tot, Sala ja comptava amb una llarga trajectòria de premis i publicacions en volums col·lectius; el més recent, el llibre Dies de roses i vi (L’Albí, 2021), del col·lectiu Lola Palau, grup d’escriptors de la Catalunya central de què forma part i amb qui col·labora al diari Regió 7. Per altra banda, fa quatre anys que l’autora publica una agenda literària en català amb il·lustracions de Maria Rosa Sala, un projecte que esperem que agafi volada per ser el primer cop que apareix aquesta proposta al mercat català -aquest mes d’abril, les il·lustracions de l’agenda s’exposen, amb el nom de Retrats d’escriptors, a la Biblioteca del Casino de Manresa-. Per últim, l’autora ens anuncia que pròximament sortirà el llibre Enamorats del temps, una coedició d’El 9 Nou i l’Agrupació Meteorològica d’Osona que comprendrà imatges i diversos textos de quatre escriptors diferents que escriuen sobre les estacions, en el seu cas entorn l’hivern.

En totes les seves publicacions hi coincideix el format breu dels textos. Aquest fet ens porta a preguntar-li per què es manté fidel a aquest gènere: “Ara mateix, em sento més còmoda escrivint relats curts. Suposo que també és així pel ritme de vida que porto. No obstant això, no he descartat mai la idea d’escriure una novel·la. Em passa sovint que quan començo a escriure una història, friso per acabar-la i passar al que més m’agrada, que és polir, passar la llima i garbellar totes les paraules sobreres del text. L’objectiu és que cada una de les paraules hi ha tingui un significat que respongui a una voluntat literària en el seu conjunt. És una tria complicada i presa amb molta consciència”. Miracle Sala és defensora del relat curt i del microrelat, per això reivindica que aquest gènere tingui la mateixa consideració que els altres estils literaris: “la brevetat no és sinònim de menys treball i qualitat”.

L’amor per les paraules es pot cuidar i transmetre de maneres diferents. Miracle Sala ens explica les dues vies d’escapament que ha trobat ella per transmetre les seves paraules: la docència i l’escriptura.

De fet, això no s’acaba aquí, perquè el maig del 2021, Miracle Sala ens va tornar a sorprendre amb Piscolabis (L’Albí). El llibre proposa cinc grans àmbits -vida, poble, món, mort i paraules- que comprenen un total de vuitanta-quatre microrelats. Sala ens endinsa als grans temes de la vida: les relacions humanes, la llibertat, la lluita dels pobles, la supervivència del món, la natura, els animals, la mort, la guerra, la llengua, etc. En el pròleg, Llorenç Capdevila, company de Sala al col·lectiu Lola Palau, ressalta la cura en les paraules, el llenguatge, la ironia intel·ligent, la importància dels records, la capacitat evocadora i les constants referències als grans clàssics. I tot això, en una carta variada de platets petits de confitura que van de les tres línies a les quatre pàgines, i que ens entren fàcilment pels ulls però que demanen temps i reflexió.

Els lectors de Miracle Sala podran reconèixer al llarg de la seva obra algunes cares familiars i temes recurrents: és aquell avi que mira per la finestra, aquella guilla que s’amaga perquè plou, el cavalcar fort del cavall, la veïna que estén la roba, la primavera que fa esclatar les primeres flors, la nena que no vol fer-se gran, etc. Potser es tracta de simples associacions que els lectors fem de forma indirecta o bé de paraules i adjectius que comparteixen algunes de les descripcions dels seus personatges. Segons ens explicava ella, això és marca de la casa: “En tot el que escric, sempre hi apareix una vinculació molt forta amb la natura. Jo vaig néixer i créixer en un poble envoltada de bosc i camp, m’agrada reconèixer les flors, caminar per la natura, saber el nom dels arbres i dels animals… Això és el meu món; és on em sento més còmoda i viva per desenvolupar-me en l’escriptura.” I afegeix, tot seguit: “M’estimo la natura i per aquest motiu, em preocupa l’actualitat del medi i l’impacte que està tenint el canvi climàtic.” A més a més, Sala aprofita els seus textos per a fer homenatges o picades d’ullet a grans escriptors com Calders, Raymond Carver, Homer, etc. Li preguntem pels seus referents literaris. “M’agrada molt llegir, ho faig des de ben petita, igual que escriure. Per formació, estic induïda a llegir els clàssics grecs i llatins, però, tot i així, també m’agrada llegir coses noves com Irene Solà, Lucia Berlin, Ali Smith o Svetlana Aleksiévitx; que he descobert recentment i m’encanta.”

Sala compagina dues vocacions, la literatura i la docència. El fet d’alternar aquestes dues vocacions ha estat difícil en alguns moments perquè totes dues demanen molt de temps i dedicació però, fins i tot així, no ha llançat mai la tovallola.: “Com a professora de llatí i grec, sempre m’ha tocat tenir grups molt reduïts. En la mesura del possible, he intentat posar en pràctica la lectura en veu alta i compartida a les meves classes, funciona molt bé, els joves hi responen molt positivament. Llegir un text com la Ilíada o l’Odissea sol a casa pot ser un exercici difícil i avorrit, sobretot si no coneixes o captes les referències que hi ha. Per aquesta raó, penso que acompanyar els joves en la lectura i donar-los diferents referents literaris pot servir per encaminar-los després a conèixer i trobar el seu lloc dins el gran terreny de la literatura. Per a mi, la lluita per la llengua és molt important, així com la forma i la cura de les paraules.”