El paisatge d’uns crims

El dissabte 19 de maig de 1928, ara fa més de noranta anys, un jove anomenat Josep Marimon, veí de La Pobla de Ferran, un llogarret del pla de l’antiga Segarra, va sortir de casa i va matar una colla de dones i nens del poble amb una escopeta. La tragèdia va marcar un abans i un després en la vida de la contrada. Marimon es va amagar en una cova de la zona, i els sometents i la guàrdia civil no el van poder caçar i matar fins vuit dies després, però al llarg d’aquella setmana d’espera fins que no es va confirmar la seva mort es va estendre arreu del país una psicosi col·lectiva.

Aquell acte salvatge i incomprensible va despertar la insana curiositat dels periodistes, que s’hi van tirar al damunt com carronyaires per construir un relat sensacionalista. Van comprar acríticament l’atestat de la guàrdia civil, van fotografiar sense cap pudor els pares dels nens assassinats, van especular sobre l’estat mental de l’assassí donant per fet que era un boig. Excepte un setmanari de Tàrrega, que es va abstenir de fer especulacions, els mitjans van fer-ne una cobertura carregada de prejudicis que van contribuir a alimentar una llegenda. Gairebé cent anys després, el crític d’art Joan M. Minguet ha publicat El paisatge d’uns crims (Andana), on s’aproxima als fets amb la voluntat de fer-ne una novel·la, però procurant d’evitar totes les trampes d’una excessiva fabulació. Minguet, que té una casa a Belltall, molt a prop del lloc del crim, ha fet una àmplia recerca i anàlisi de la documentació que ens ha pervingut i sobretot ha parlat amb veïns de la zona que, tot i no haver-ne estat testimonis directes, han rebut informació de primera mà d’aquells que ho van viure i encara en tenien record.

Hi ha dues maneres de fer novel·la històrica. I enguany n’hem pogut llegir mostres esplèndides. Una primera modalitat, la més habitual, consisteix en centrar l’acció en un personatge de ficció, que situat en una època pretèrita, és el motor de la història. És el cas, per exemple, d’El vel de la deessa, de Glòria Sabaté, que ha guanyat el premi Néstor Luján de novel·la històrica. En aquesta obra, els personatges de ficció, la modista Mariona i l’estudiant Joan Anton, conviuen amb personatges històrics com la periodista i activista feminista Carme Karr o la pintora Lluïsa Vidal, que no són ornamentals, però que no carreguen el pathos de la història. La segona modalitat se centra en personatges històrics i se sol  cenyir més als fets reals. Seria el cas de l’esplèndida novel·la Els reis del món, de Sebastià Alzamora, que narra la relació entre dos mallorquins, Joan March i Joan Mascaró. Aquí Alzamora es permet de fabular a l’hora de relatar les converses o construir psicològicament els pesonatges, però respecta els fets històrics i biogràfics. Entrem en el seu joc i el resultat és molt convincent. Joan M. Minguet defuig, com si es tractés d’una temptació i un pecat, qualsevol d’aquestes dues opcions. El material que té entre mans és tan bèstia, i alhora està tan contaminat per la llegenda negra que l’ha anat tenyint al llarg de dècades, que es veu obligat a fer un exercici de cauterització. Minguet no vol alimentar la ficció, però no renuncia a fer novel·la. “Això és una novel·la”, deixa clar a les consideracions preliminars en què centra les seves intencions. “És clar que tot això que explicaré és basat en fets reals. Però des del moment en què m’he posat a escriure sobre aquests fets, he hagut d’utilitzar unes eines que m’allunyen de la realitat”. L’acte sanguinari de Marimon que vol explicar, i que Dalí en una de les seves boutades va qualificar d’acte sublim, es pot relatar però no es pot entendre, perquè escapa a la nostra comprensió. El gran problema del cas Marimon és que sabem com va perpetrar els homicidis, el dia i el lloc i l’arma que va emprar, i les declaracions que va fer abans de cometre’ls, però el mòbil del crim és inexistent. Seria absurd construir una trama sobre un crim que no tenia cap sentit, ni el va adquirir tampoc al llarg dels anys. “Refocil·lar-nos en la tragedia només serviria per a igualar-nos amb aquells periodistes carronyaires que tant em repugnen”, diu Minguet, que tanmateix aconsegueix traslladar-nos la commoció per aquells crims tan esgarrifosos. Com ho fa?

Minguet renuncia a fer-ne un recompte d’historiador, perquè les dades de què disposa són massa vagues per aplicar-se a escriure una crònica amb uns resultats fiables i interessants. “De que serviria en el nostre cas que expliqués la societat, l’economia i la política de 1928?”. La història de Josep Marimon, per a algú que vulgui restituir la genuïtat d’uns fets, és com una ceba de capes inútils que ens fan plorar però que no ens ajuden a arribar al fons de la tragèdia.

I tanmateix, la renúncia radical de Minguet d’empeltar-hi un personatge de ficció o de fer salsa amb sang, té la seva recompensa. Perquè en un moment de lucidesa descobreix l’únic supervivent que va ser testimoni tant dels homicidis com de l’efímera evasió de Marimon al bosc de la Vera Espessa: el paisatge de Comalats, que s’ha mantingut pràcticament intacte al llarg de totes aquestes dècades.  Minguet es pren la llicència d’interrogar aquest paisatge, que “és fet de natura i de la gent que hi conviu” i que ens pot oferir encara una mediació entre l’assassí i el món en què vivia.

En un dels capítols més emocionants del llibre, Minguet recorda la frase de Patrick Modiano, que sosté que “un home sense paisatge està desarmat, és com si fos discapacitat”. I Minguet hi afegeix: “Necessitem el paisatge per sentir-nos vius, per formar part d’alguna cosa. I si Marimon no s’hi sentís, de viu? (…) I si Marimon no pogués viure amb aquella ociositat que, segons tots els testimonis, el feia vagarejar pels carrers i pels camps, o el feia estirar a la gandula de davant de casa seva? I si fos un discapacitat perquè el paisatge se li fotia al damunt del cos i de l’ànima?”

Minguet frena a temps, no es deixa endur per especulacions barates. La seva tesi, que Marimon no havia sabut formar part d’aquell paisatge, pot semblar una obvietat però és molt més profunda que qualsevol recurs ficcional o diagnòstic merament psiquiàtric.