El nostre home a Praga

“La flama de la seva espelma es va apagar i no va veure ni viure res més. Ni va poder dir on sóc perquè ja no era enlloc” Aquestes són les darreres paraules de la noveŀla Jo confesso, de Jaume Cabré, la versió txeca del qual va publicar, el 2015, Jan Schejbal, personificació de la catalanística txeca. Malauradament, el senyor Schejbal ja no n’afegirà més, de traduccions de literatura catalana, ja que la seva flama es va apagar el passat diumenge, dia 20 de juny.

Ell, però, no és enlloc, tot al contrari, sinó que cotinua present en moltes obres de la literatura catalana: Jan Schejbal va ser la veu txeca dels màxims representants de lletres catalanes, entre els quals destaquen Mercè Rodoreda, Salvador Espriu, Pere Calders, Manuel de Pedrolo, Víctor Català, Eugeni d‘Ors, Quim Monzó o el mateix Jaume Cabré.

Originari de Jičín, ciutat txeca al nord-est de Bohèmia, va començar a estudiar el català durant els seus estudis de llengua castellana i educació artística a la Facultat de Lletres de la Universitat Carolina de Praga. Després de graduar-se en 1966, va treballar vuit anys al Ministeri de Cultura del seu país. No obstant això, ja a partir del 1969 va començar a coŀlaborar amb l‘editorial txecoslovaca Odeon per a la qual va esdevenir la figura clau en presentar literatura catalana als txecs: durant tres decennis va ser pràcticament l‘únic ambaixador de les lletres catalanes i va donar a conèixer tota una literatura als lectors txecs.

L‘aportació extraordinària de Jan Schejbal, però, no només consisteix en les seves traduccions sinó també en altres tasques que feia en benefici de cultura catalana. Va participar en el Diccionari d‘escriptors d‘Espanya i Portugal (Slovník spisovatelů Španělska a Portugalska, 1999), presentant-hi, dins la secció catalana acompanyada pel seu estudi introductori, més de 150 autors que escriuen en català.

Des de mitjan anys noranta, a més, ha coŀlaborat amb el Lectorat de Català de la Universitat Carolina de Praga (avui Centre Carlemany de Llengua Catalana), aproximant de manera apassionada –tant als estudiants, com a l‘ampli públic general– literatura, història i cultura de tots els territoris de parla catalana. I també donava cursos de traducció: aquelles trobades de divendres eren tan inspiradores i reveladores que jo hi vaig participar repetidament al llarg dels anys.

Per la seva aportació a la difusió de cultura catalana va rebre, el 2006, el Premi Josep Maria Batista i Roca.

Després del 2015, després de publicar la traducció de la noveŀla de Cabré al txec, ja no traduïa més, ja que va decidir concentrar-se plenament a acabar l‘obra de la seva vida: el primer diccionari acadèmic txec-català i català-txec. D‘aquesta manera volia passar als seus seguidors tota la seva experiència i coneixements, proveint-los d‘una eina útil i assegurant així la millor qualitat possible de les traduccions futures.

A banda del diccionari –inacabat, però segurament ja pràcticament fet–, Schejbal ha deixat rere seu unes traduccions fins ara no publicades pel poc interès de les editorials txeques: Mirall trencat, de Rodoreda, una antologia dels contes de Calders i la noveŀla cavalleresca Curial e Güelfa.

Malgrat que em va confessar, en la nostra darrera conversa feta només quatre dies abans del seu traspàs, que no es trobava gaire bé, mai no m‘hauria imaginat que ja no podríem parlar mai més… El meu record d‘ell, però, serà permanent, ja que en Jan Schejbal va jugar un paper importantíssim a la meva vida, ja que em va “contagiar” –igual que el senyor Emili a Agustí Vilamat en la novel·la de Joan-Lluís Lluís– l‘amor pel català i la seva literatura.