El nen blau i la serp de l’abisme

Fa anys vaig conèixer en Guim Valls. Era amic d’en Sauleda, qu’és de Sant Pol i tocàvem l’infern­ plegats –i ebris– dalt de l’escenari. Vam demanar-li, an Guim, per al segon LP, que ens fes un poema a partir de tres cartes del tarot: l’estrella, la lluna i el sol. I un dia el molt cabró ens va dur mel, El nen blau: tres poemes fondos, de mètrica exacta i de final fulgent. Tocats d’un no-sé-què d’enigma, una energia obscura cara de trobar.

Ara ho ha tornat a fer. Ell sí. Amb Pitó (Edicions Poncianes, 2020) se l’ha marcada. S’ha capbussat en un abisme –encara no sé quin– i ens n’ha dut poesia. Sense demanar perdó ni res a canvi. Pitó, nascuda a contracor de la terra, és un terror ple de possibilitats i de derrota segura (a mans d’Apol·lo, esclar, dictador de la llum). Una mala bèstia que es remou, esgarrifosa, i degolla nissagues. Un cervell drogat embastat d’esquerdes [són imatges seves; no totes però quasi]. Un llibre, en definitiva, que hauria de marcar una generació, la nostra, la dels noranta, perquè juga a una altra lliga.

Per una sola raó, que és doble. En un moment com l’actual [parlo de la generació dels noranta], farcit de poemes hiperteoritzats i de poc domini general del vers (amb comptades i agraïdes excepcions), Pitó ens ensenya que 1) no cal fer Estudis Literaris per ser poeta i 2) que per fer un molt bon poema és imprescindible dominar el llenguatge, la mètrica i el ritme, és a dir, haver mamat molta tradició.

Només així, de fet, pot construir-se un poemari amb cara i ulls. No hi ha dreceres. Guanyar un premi literari no és sinònim de qualitat, fa temps que ens n’hem adonat
–encara que sigui, tristament, l’única opció que tenen les editorials de moure els llibres i els poetes novells de publicar.

Cal saber fer petar els decasíl·labs, que diguéssim, i en Guim, certament, en sap. És per això que ha set capaç de sotmetre els versos a tres forces (l’apol·línia, la dionisíaca i una d’anterior que tampoc sé com es diu però em fa por); sense parlar-ne, amb fets. Simplement s’ha aplicat escrivint, treballant. Així, sense escarafalls, ha entroncat Pitó amb una alta tradició, de les més altes, i no ha deixat, a més, de ser subversiu i insurgent. No ha deixat, vull dir, de fer el que toca: rebentar-nos el cap.