El millor llibre del món

Són paraules —aquestes del títol— de Cervantes, prou conegudes dels llegidors del Quixot. I és que el Tirant lo Blanc és un dels pocs volums que se salven de la crema de llibres perpetrada pel barber i el capellà per mirar de neutralitzar el perill de nous enquimeraments lectors. 

A l’Editorial Barcino, Josep Pujol firma una esplèndida edició de la novel·la més rellevant i fonda de la nostra literatura, una història que “entreteixeix contínuament dos plans narratius, el de la cavalleria i el de l’amor”. L’autor, Joanot Martorell, va dedicar almenys quatre anys a redactar-la, els que van de 1460 a 1464. L’edició de Pujol opta pel “camí del mig” entre les edicions més acadèmiques i les merament divulgatives, moltes de les quals escapçades. És difícil imaginar que una persona que no hagi llegit mai aquesta obra mestra ho pugui fer, a partir d’ara, en una edició que no sigui la present, impecable des d’un punt de vista filològic, i, alhora, perfectament llegidora, pel que fa al disseny de la caixa i a la tria de la família tipogràfica; una edició, encara, prou amanosa, malgrat la tossa que fa el llibre (gairebé mil cinc-centes pàgines, en un volum, això sí, molt ben enquadernat, els plecs del qual no són de fulls caducs com les fulles del ginkgo).

Pujol comença la seva introducció referint-se a la manca de tradició d’un portent literari com el que ens ocupa, que, a desgrat de ser el nostre clàssic novel·lesc més rotund, va haver de patir un llarguíssim purgatori. No és fins al temps de la postguerra que Martí de Riquer —l’edició del qual segueix Pujol— rescata el llibre de l’oblit i el situa plenament en el cànon de la literatura catalana antiga. L’editor explica molt bé com la novel·la s’erigeix en “parallamps i termòmetre de la cultura escrita del seu temps”. Això és, més enllà de l’amenitat narrativa del Tirant, aquest és un autèntic llibre de llibres, que dialoga amb algunes de les obres literàries capitals de la humanitat. Començant pel Llibre de l’orde de cavalleria, de Ramon Llull (un autor que, igual que March i Martorell, en vulgar parlà sobirà, segons el vers de Foix, que amplio al nostre autor). Pujol aplana el camí al lector present i futur de la novel·la: li fa entendre quina és la singularitat de l’esforç de l’autor, com construeix el seu realisme (geogràfic, onomàstic); i com, també, quan li ve de gust, es rifa de nosaltres per fer-nos avançar per viaranys insospitats… El seu proemi aprofundeix en la figura del protagonista, que “respon a un model de cavaller i militar abundant a l’Europa del segle XV”. Hi ha, certament, “senyals de messianisme”, en la pintura de Tirant. Pensem que, igual que el jove Blaquerna, bé que amb unes armes molt diferents de les que esgrimia l’heroi lul·lià, Tirant té l’ambició d’aconseguir la conversió dels infidels al cristianisme i de salvar Constantinoble de l’amenaça turca.

En el capítol 79, el nostre heroi repta Kirieleison de Montalbà (Pujol apunta, tot recordant Riquer, que el nom dels germans Tomàs i Kirieleison de Montalbà serveix per “vehicular antipaties personals”; en aquest cas, es tracta d’una “caricatura enverinada del comanador de Montalbà”). Doncs bé, en la lletra de batalla en què el desafia, Tirant argüeix, entre altres raons, que “cavallers hi ha que més amen cercar que trobar”. És a dir, acusa Kirieleison d’alimentar enraonies i de no tenir el valor de reptar-lo cara a cara. El protagonista de Martorell no caurà mai en aqueixa feblesa: sempre fita el propi destí sense gota de covardia, sabent-se un cavaller escollit per a un objectiu altíssim, un cavaller que mantindrà insubornablement el seu compromís guerrer.

Sí, Tirant lo Blanc hauria pogut esdevenir el nostre Decameró (llibre, per cert, que Martorell té molt en compte en el seu). El millor llibre del món ho és, segons sentència del capellà que protagonitza el sisè capítol del Quixot, perquè, entre altres raons poderoses, “aquí comen los caballeros, y duermen, y mueren en sus camas, y hacen testamento antes de su muerte, con estas cosas de que todos los demás libros de este género carecen” (en freturen, esclar, les novel·les de cavalleries, que omplien el cap dels lectors de pardals i falcons). És un capellà, doncs, indulgent, compassiu. Però, encara més que això, és un home llegit, que sap molt bé que, en el llibre de Martorell, hi ha “un tesoro de contento y una mina de pasatiempos”. Sigui com vulgui, més de cinc segles després de ser publicada, la novel·la continua captivant-nos. Cal esperar que la magnífica edició de Josep Pujol que ara veu la llum hi atregui una infinitat de nous lectors. Té tots els elements per aconseguir-ho.