El franquisme, el crim perfecte

Rosa Sala: per què una vegada més han de venir de fora a explicar-nos la nostra història?

La setmana passada, l’alemanya Verena Boos presentava a Barcelona el seu debut literari Taronges de sang (Editorial Bromera), una novel·la ambientada durant la Guerra Civil espanyola.

Dijous passat, 8 de juny, literatura, memòria i història van omplir l’Institut Goethe de Barcelona de la mà de l’assagista i traductora literària Rosa Sala Rose  i l’autora, Verena Boos, sociòloga, filòloga i escriptora.

A Taronges de sangVerena Boos furga entre les ombres de la història contemporània espanyola, una història molt marcada pel silenci. El silenci envolta com una boirina espessa la vida de la protagonista de la novel·la, Maite, una jove valenciana, filla d’una família benestant, que se’n va a Munic a estudiar. El silenci, que s’escola arreu, esdevé el nervi de la novel·la, com ho és en la història contemporània espanyola. I és aquest silenci, que encara perdura avui, en paraules de Boos, el que “va fer del franquisme el crim perfecte”.

Si bé és cert que una boirina silenciosa continua envoltant la narrativa històrica, afortunadament les fissures comencen a obrir-se arreu. Taronges de sang  és una d’aquestes esquerdes, una esquerada que, paradoxalment, brota des d’Alemanya. De la mateixa manera que Munic revelarà a Maite (la protagonista) alguns secrets sobre el seu passat, des d’Alemanya Verena Boos transformarà alguns silencis que planen al voltant del franquisme en paraules. De la mà de Verena i Maite, la novel·la es converteix en un pont entre dues històries marcades per la violència i el silenci: l’Alemanya de Hitler i l’Espanya de Franco.

Dijous passat a l’Institut Goethe, l’assagista Rosa Sala Rose apuntava a la impossibilitat d’escriure narrativa històrica a casa nostra: “Per què una vegada més han de venir de fora a explicar-nos la nostra història?”. Certament, han hagut de passar una bona colla d’anys perquè hagi brotat una narrativa històrica sense embuts; però, que potser no s’ha conreat i es conrea la literatura històrica a casa nostra? No és la Guerra Civil un dels temes més recurrents de la nostra literatura? Fa poc parlàvem a Núvol de dues novel·les recents amb la història contemporània espanyola com a teló de fons, La sorra vermella, de J. N. Santaeulàlia i El color del silenci, de la valenciana Elia Barceló.

Rosa Sala Rose i Verena Boos apuntaven a la necessitat d’una mirada distanciada, ja sigui marcada per la geografia o pel pas del temps. En el cas alemany, el boom de la narrativa històrica centrada en el nazisme va arribar de la mà de la tercera generació, l’anomenada “Revolució dels néts”. I a Espanya, ha arribat aquesta revolució? Tant Barceló com Santaeulàlia escriuen des d’una mirada allunyada. Barceló escriu des d’Àustria, el seu país d’acollida. I Santaeulàlia, en canvi, escriu des de casa nostra: però, després d’haver viscut a l’estranger. Casualitat?

Segons Sala Rose, a casa nostra la “memòria no acaba d’abraçar la història”. Estem, encara, immersos en el procés de creació i construcció d’una memòria històrica, que no deixa de ser un discurs compartit sobre la història. La literatura es converteix en veu (o altaveu) d’aquesta història viva, escrita entre tots. I Taronges de sang és una veu més en aquest recorregut a mig fer, en aquest entramat que és la memòria històrica. En paraules de Sala Rose, és una novel·la calidoscòpica amb infinitat de miralls, veus i perspectives, que recorda la novel·la familiar de Thomas Mann, Els Buddenbrook. D’alguna manera, la novel·la és un retrat de l’Espanya de finals del segle passat, però, també de l’Espanya d’avui. Boos aconsegueix esbossar un retrat polièdric i plural de la idiosincràcia i la història contemporània espanyoles. Dues famílies, dos països, tres generacions i un sense fi d’històries: una novel·la que neix de la distància, però també de l’empatia.  A Taronges de sang l’ara i l’ahir, l’aquí i l’allà, l’oblit i la memòria, la paraula i el silenci s’entrellacen. Som fruit de la nostra memòria però també de l’oblit, com ens recordava Paul Ricoeur. Es pot viure sense oblidar? I sense recordar?

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació