El fet d’estar juntes

Bernardine Evaristo va publicar Nena, dona, altres l’any 2019 i va guanyar el Premi Booker juntament amb Els testaments, de Margaret Atwood. I, certament, és un premi merescudíssim: la capacitat narrativa que Evaristo demostra en aquest llibre, que tracta sobre l’experiència (i les experiències) de ser una dona negra en una societat predominantment blanca, és inqüestionable.

Nena, dona, altres (publicat per La Segona Perifèria amb traducció de Núria Busquet Molist) segueix les històries de dotze dones negres aparentment inconnexes entre elles, però que acaben teixint un retrat divers sobre la multiplicitat de la identitat de la dona negra a l’Anglaterra contemporània. Hi trobem narracions que tenen lloc al Regne Unit actual i d’altres que es remunten fins a mitjan segle XX, històries de dones negres en diferents classes socials, situacions econòmiques i estadis vitals —l’adolescència i el seu característic trencar amb tot, la maduresa i l’arribada de la lucidesa mental, la vellesa i l’esperada calma.

L’eix central del llibre és l’estrena, al prestigiós National Theatre de Londres, de l’obra L’última amazona de Dahomey, escrita i dirigida per l’Amma Bonsu, la protagonista del primer relat de la novel·la. A partir d’aquesta història —que té un punt d’autobiogràfic, ja que l’autora va cofundar la primera companyia de teatre de dones negres de la Gran Bretanya, el Theater of Black Women, igual que l’Amma—, Evaristo desplega tot un seguit de narracions amb protagonistes que guarden algun tipus de connexió, directa o indirecta, amb l’Amma.

El que fa que aquesta novel·la sigui tan atractiva és el fet que les protagonistes que hi habiten són personatges complexos i imperfectes que sovint es contradiuen, però que evolucionen (totes i cadascuna d’elles acaba prenent una decisió), i això és el que les fa tan humanes (i tan fàcil de connectar-hi). Potser no estarem d’acord amb les accions i decisions de totes les protagonistes, però Evaristo ens ho posa fàcil perquè el lector acabi sentint-se identificat amb alguna faceta, per petita que sigui, de cada protagonista. 

Evaristo escriu el gran llibre sobre la identitat de la dona negra i ens mostra que no existeix l’experiència universal de dona negra.

En una novel·la que tracta tants temes —gentrificació, colorisme, classisme, el rebuig als propis trets identitaris, relacions tòxiques, llaços familiars, feminisme interseccional, el moviment LGTBI, entre molts altres—, no estranyaria que la lectura acabés fent-se feixuga o lenta en alguns moments (té més de 400 pàgines, però no us deixeu intimidar). En canvi, l’autora aconsegueix que la trama agafi un ritme vertiginós gràcies a un estil narratiu fresc i afilat, unes veus narratives molt diferenciades (i enèrgiques!) i un vel d’humor al llarg de tot el llibre que fa fàcils d’empassar alguns relats més aviat durs. També hi contribueix una estructura poc convencional i una prosa gairebé poètica, exempta de qualsevol signe de puntuació, excepte un punt al final de cada capítol. L’autora anomena aquest estil fuse fiction, una manera d’escriure molt fluida que li va permetre viure a les ments dels seus personatges, tal com va afirmar a l’entrevista amb The Guardian.

Evaristo escriu, en resum, el gran llibre sobre la identitat de la dona negra. Ens mostra que no existeix l’experiència universal de dona negra, especialment la de la dona negra que viu en una societat predominantment blanca. Cadascuna de les protagonistes d’aquest llibre té la seva particular relació amb la pròpia identitat, així com la seva pròpia lluita. I en aquest sentit, el que aconsegueix Evaristo és molt important. Posa al centre experiències i vivències que la societat s’ha entossudit a mantenir a la perifèria. I ho fa defugint l’individualisme i apel·lant a la comunitat, a la col·lectivitat o, en paraules de la mateixa autora, «el fet d’estar juntes».