El diàleg entre creients i no creients

En la nova edició dels Diàlegs de Pedralbes ―i ja en van cinc―, el filòsof Rafael Argullol i el teòleg Armand Puig van ser convocats al Monestir de Pedralbes perquè discutissin sota la premissa «El diàleg entre creients i no creients».

En la nova edició dels Diàlegs de Pedralbes ―i ja en van cinc―, el filòsof Rafael Argullol i el teòleg Armand Puig van ser convocats al Monestir de Pedralbes perquè discutissin sota la premissa «El diàleg entre creients i no creients».

Francesc Torralba, en qualitat de mestre de cerimònies, va guixar els contorns del ring: perquè el diàleg sigui possible, sota aquesta o sota qualsevol altra premissa, hi ha d’haver una voluntat d’exposar honestament els arguments de cada part així com un desig de conèixer la perspectiva de la part contrària. Claredat i ganes de parar l’oïda. Sembla poca cosa, però s’han de passar les de Caïm per trobar un d’aquests requisits per separat; no diguem ja tots dos a la vegada.

Torralba va acudir a Ortega per erosionar la solidesa pètria dels termes creient i no creient: creure, tots els humans creuen. De fet, el que és veritablement difícil és trobar algú que no cregui en res. El que ens distingeix, això sí, és l’objecte de la creença. Al grup de persones l’objecte de creença dels quals és un ésser definit (per les Escriptures), promogut, institucionalment (per l’Església) i de la qual se’n deriven una sèrie de normes i pautes de conductes, se’ls ha anomenat creients,i a la resta, no creients; però aquesta distinció deu molt al moment històric que la va veure néixer. Torralba ens va convidar a passar de llarg d’aquesta categorització tendenciosa per pensar la creença com a mode vital compartit per tots els humans.

L’exposició d’Argullol va aprofundir en aquesta direcció. La distinció entre creients i no creients correspon a una altra època, exactament al moment en el qual es van formular les alternatives a les creences religioses en forma de perspectives utòpiques, erigides, igual com passa amb la religió, sota dogmes totals (Revolució, Ciència, Progrés). El catedràtic d’estètica va posar com a exemple els milions de persones que han mort defensant el comunisme com a exemple de la creença dels suposats no creients. La creença, com la ideologia, és més efectiva quan no s’ identifica com a tal.

En definitiva, la fe no només s’ha de buscar en territori religiós. Una de les mostres de fe més properes és la dels grans creadors. Beethoven, Leonardo, Gaudí. «La fe és l’arc que tensa la possibilitat de la creació». Per Argullol, l’ambició artística desmesurada és la prova inequívoca que la fe s’escapa de l’àmbit religiós. Perquè no es pot avançar en la creació artística o del pensament sense fe: és el requisit que es necessita per explorar i endinsar-se en territori desconegut.

Armand Puig, autor del cèlebre Jesús. Un perfil biogràfic, va optar per orbitar al voltant del concepte de fe. D’entrada, Puig va advertir que l’única manera d’establir ponts entre cosmovisions diferents és l’amistat. I que la fe tenia molt a veure amb la possibilitat de l’amistat.

La fe, deia Puig, no és una cosa que es té sinó que s’és en la fe. La fe, com havia dit Argullol, és el que empeny a la persona a la recerca de terrenys desconeguts. Puig la va descriure a partir de quatre moviments: sentir (creure és una passió), assentir (la dimensió intel·lectual, l’articulació de l’amor teològic, la paraula com a acte implícit en l’acte de creure), sortir (la fe no és possessió pacífica, sinó crítica, en constant moviment) i transformar (la reconciliació amb un mateix i amb els altres). Per a Puig, la fe és el resultat de l’alteritat, és el reconeixement de l’altre perquè és un sortir-se d’un mateix. La fe fa que el creient es torni en un ésser humil. Com defensava el filòsof, la fe és constitutiva de tota creença, amb la diferència, gens secundària, però, que per a Puig el camí de la creença està perfectament delimitat, i no hi ha la possibilitat d’un de diferent.

Amb el torn de preguntes finals es va fer evident la qualitat d’aquest creure comú. Un creure sense complements, transversal, unificador, universal, com el que descobreixen Marie Balmary i el germà de Lacan el monjo Simon a El monjo i la psicoanalista, a rel de les últimes paraules de Rimbaud al seu llit de mort: «Tu ets de la mateixa sang que jo: ¿creus?, digues, ¿tu creus?».

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació