El dia que vaig trencar un vidre a casa la Rodoreda

Núvol ha tingut accés a la primera casa on Mercè Rodoreda va viure a Romanyà de la Selva entre els anys 1973 i 1978. Ara, més de 35 anys després, la finca d'El Senyal Vell s'ha posat a la venda, però no hi ha cap administració disposada a adquirir un espai extraordinari per entendre l'obra de Mercè Rodoreda.

Bernat Puigtobella

Bernat Puigtobella

Editor de Núvol.

Núvol ha tingut accés a la primera casa on Mercè Rodoreda va viure a Romanyà de la Selva entre els anys 1973 i 1978. Ara, més de 35 anys després, la finca del Senyal Vell s’ha posat a la venda, però no hi ha cap administració disposada a adquirir un espai de gran valor per entendre l’obra de Mercè Rodoreda. 

Diumenge 16 de març en Borja Vilallonga em va convidar a visitar el Senyal Vell,  la primera casa on va viure Mercè Rodoreda a Romanyà de la Selva. En Borja és un col·laborador de Núvol, però no ens coneixíem personalment i em va semblar un tipus sensacional. En Borja és historiador, especialitzat en l’estudi de la religió. Amb només 28 anys ja és doctor per l’Haute École d’Études Normales de París i ara està a punt de començar una nova etapa com a Visiting Scholar a Columbia University. Aprofitant que voltava per aquí, en Borja i la seva mare, Mariàngela Vilallonga, em van ensenyar el Senyal Vell, la casa on l’autora havia viscut entre 1973 i 1978, amb la seva amiga Carme Manrubia. La Mariàngela és profesora de llatí a la UdG i directora de la càtedra Maria Àngels Anglada de la Universitat de Girona i ha editat un opuscle  amb itinerari autoguiat pel Romanyà de la Rodoreda. I en Borja, que és el propietari de la casa, ha decidit posar-la en venda. Després explicaré per què.

El dia que vaig visitar la casa de la Rodoreda bufava la tramuntana: “Tot travessant el vestíbul sentiren xiular el vent que entrava per sota la porta”, escriu Rodoreda a Mirall trencat. I va ser ben bé l’efecte que vaig tenir només entrar a la casa. Hi ha un rebedor força ampli, i caminant en línia recta de seguida vas a parar a una habitació amb xemeneia, l’estudi on la Rodoreda va acabar d’escriure Mirall trencat, i va redactar íntegrament Quanta, quanta guerra i Viatges i flors. En Borja puja la persiana de l’habitació, que dóna al darrere de la casa. Des de l’escriptori de Rodoreda es veu el jardí, presidit per un llorer. El llorer de Mirall trencat? “No sabem si va fer sortir un llorer a la novel·la perquè tenia aquest al jardí o si va plantar aquest llorer expressament per viure la novel·la”. El dia que vaig visitar el Senyal Vell feia un dia esventat i a l’estudi de la Rodoreda els vidres fimbrejaven amb la insistència de la tramuntana. “Si no vigilem, aquest vidre avui es trencarà”, va dir la Mariàngela. Tenia raó.

“Al principi eren més persones vivint-hi”, m’explica en Borja. “La Manrubia, que havia fet fortuna a l’exili, va tornar de Veneçuela i va recuperar amigues del temps de la república”. A banda de la Rodoreda, hi va convidar un temps dues companyes més, Ester Floricurt i Susina Amat, mare de Maria Saludes. La convivència de les quatre dones en aquella casa tan aïllada no devia anar gaire llisa, perquè a l’una se la van treure de sobre i l’altra se’n va anar pel seu propi peu. Van quedar la Manrubia i la Rodoreda. Durant un temps es van abocar molt al jardí.

“Si Rodoreda no hagués viscut a Romanyà, l’obra dels darrers anys no hauria estat la mateixa”, diu Mariàngela Vilallonga. “La influència de l’entorn es fa ben palesa en les obres que va escriure o acabar a Romanyà. Rodoreda hi troba el bosc i una dona emprenedora, Carme Manrubia, que s’hi construeix una casa i un jardí, una amiga que li ofereix la possibilitat de viure enmig de boscos d’alzines, que li reprodueix, a mida reduïda, el jardí de Mirall trencat, “el jardí de tots els jardins”.

Quanta, quanta guerra

Manrubia i Rodoreda són dues dones de caràcter fort i amb els anys la relació es tensa. Rodoreda és aquí la mantinguda, però tan bon punt cobra els drets de l’adaptació cinematogràfica, decideix marxar i fer-se una casa al solar del costat, una mica més amunt, just a la feixa de sobre. En Borja em guia pel jardí fins a aquesta segona casa. S’hi accedeix per un pendent escalonat que surt del fons del la finca, ben bé com si fos una segona dependència. “Quan la Rodoreda es va haver construït la casa, Manrubia va decidir edificar-ne una altra a la parcel·la de sobre la casa que s’havia construït la Rodoreda. La seva relació es va convertir en una febre constructora per veure qui tenia la casa més amunt”, m’explica el Borja.  “Per tal de construir la seva segona casa, Manrubia va haver d’hipotecar la primera. Però les coses se li van girar i no va poder fer front als pagaments. Va ser aleshores que el Senyal Vell,  la propietat on Rodoreda havia escrit Quanta quanta guerra, va quedar embargat i els pares del Borja, que són de Llagostera, van comprar la casa i s’hi van instal·lar.

Una casa intacta

Els Vilallonga van instal·lar-se a la casa i hi van fer poquíssimes reformes. En Borja hi va viure des que va néixer, l’any 1985, fins als 18 anys. Ens passegem per la casa. La cuina és d’origen, devia ser força moderna a l’època que van construir la casa, però avui demanaria una reforma. “La Rodoreda i la Manrubia pràcticament no hi feien res. Baixaven a dinar cada dia al restaurant del poble. Ho sé perquè no fa gaire hem trobat totes les factures del període comprès entre el 73 i el 78 i podem saber tot el que menjaven”, explica en Borja.

Suposo que els Vilallonga van viure a la casa amb un respecte reverencial, perquè fora del mobiliari del menjador, que era medieval, han mantingut el Senyal Vell tal com era en vida de la Rodoreda. Els lavabos, per exemple, són també d’origen i són ben bé com els descriu l’autora al “Viatge al poble de la por”: “Les parets dels banys estan Bany flors de color rosa a Romanyàcobertes de terra al sostre amb mosaics de flors sempre roses. Els uns amb roses rosa, els altres amb roses blaves, d’altres amb roses grogues”. I la casa s’ha conservat amb tres banys enrajolats, un de cada color. El bany de color rosa que veieu a la foto és el que la Rodoreda tenia més a tocar del seu estudi. Veure obrir-se davant teu un espai tan íntim de l’escriptora i alhora tan públic per la literaturització a què va sotmetre el seu entorn més privat, produeix un efecte fantasmal.  Sembla que la Rodoreda hagi de sortir de darrere la porta o treure el cap de dins de l’armari mirall. No costa gaire d’imaginar que els dies d’hivern i tramuntana la Rodoreda es passava el dia tancada a l’estudi mentre la Carmen Manrubia feia miralls al seu taller. Només en devia sortir per anar a aquest bany de flors roses. Fa ben bé la impressió que Rodoreda es va fer un selfie escrivint en aquesta casa.

La Rosa Creu

En Borja em guia al pis de dalt a través d’unes escales de fusta. El sotaescala s’aprofita com a llibreria, perquè els replecs que hi deixen els esglaons funcionen com una prestatgeria. A la planta superior, encarat a occident, hi ha el dormitori de la Manrubia, que queda just sota teulada. I una altra cambra, orientada a orient, on Rodoreda i la seva amiga celebraven el ritual Rosa Creu. D’això ja n’ha parlat extensament en Jordi Nopca en un reportatge esplèndid que li va dedicar a l’Ara, i que l’editora Maria Bohigas va comentar amb una certa sornegueria en un article titulat Ich bin Infanta Cristina, que podeu llegir a Núvol. La iniciació de Manrubia i Rodoreda a la teosofia de Blavatsky i a l’antroposofia de Rudolf Steiner es remunta a l’època dels seus respectius exilis. Al Sanctum on celebraven el ritual hi tenien una estàtua de Sofia, una escultura de Clarà, i els instruments de la cerimònia. En Borja és historiador, especialitzat precisament en història de la religió. I per tot de coses que m’explica veig que té una gran sensibilitat religiosa, però no té gaire interès a embolcallar la figura de la Rodoreda en un misticisme esotèric. Sense deixar la planta superior, en Borja m’ensenya el vitrall encarat a migdia on encara és visible la creu groga daurada amb el centre roig.

El terrat

El Senyal Vell és ple de racons amagats. Sortim a una mena de balcó i ens enfilem per unes escales aèries de ferro que ens porten a la teulada de la casa. Des del capdamunt de la teulada podem contemplar el mar a una banda i el Canigó nevat a l’altra. Som a la porta heroica del cel, que és una figura dels Rosa Creu. “És com si fóssim al mateix terrat on s’enfilen el Ramon i la Maria per contemplar les estrelles. ‘Li arribaven onades d’aire, onades de claror de lluna, onades de foc d’estrella; cada estrella, la casa d’un àngel’. És des d’un terrat que al final de Mirall trencat la Maria, desesperada, es llança al buit.” Ara, el llorer ha crescut tant que ha igualat l’altura del Senyal Vell. Aquí ara la Maria no s’hi hauria pogut suïcidar.

Una herència difícil

En Borja ha hagut de litigar per recuperar el control d’aquesta casa. Després de la mort del seu pare, que va ser l’últim habitant del Senyal Vell, va veure com les seves ties paternes en reclamaven la propietat. Finalment el jutge li va donar la raó i ara ha decidit posar-la a la venda. D’aquí a poc comença una nova etapa acadèmica als Estats Units i aquesta casa, on ell va néixer i créixer com a fill únic i on també hi deu tenir els seus propis fantasmes familiars, se li ha convertit en un llast que ha de deixar anar. Entenc que un jove com ell vulgui desprendre’s d’aquest llegat i potser ha arribat l’hora que algú altre se’n faci responsable. En Borja em diu que el preu de sortida de la casa és de 380.000 euros, una xifra raonable, atès que la casa té aquest valor afegit i la finca fa 2.350 metres quadrats. M’esgarrifa pensar que el Senyal Vell pugui caure en mans d’un holandès o d’un alemany que no tingui cap noció de qui és la Rodoreda. Clama al cel: Literatura i paisatge estan tan entrellaçats en aquest lloc, que hauria de convertir-se en una casa museu, com la de Wordsworth a Grasmere, al Lake District.

El Senyal Vell tindria la força per convertir Romanyà en un nou pol d’atracció en aquest Empordà emergent que ja no en té prou amb el turisme de sol i platja i es postula com una marca cultural. Vora la finca hi ha una esplanada on pot aparcar perfectament un autocar. Al poble hi ha una casa rural i dos restaurants que ja atenen les necessitats dels pelegrins que des de fa anys s’arriben fins a Romanyà seguint les traces de Mercè Rodoreda. Però Romanyà depèn del municipi de Santa Cristina d’Aro i no fa gaire el seu ajuntament va desestimar, en un ple extraordinari, la possibilitat de comprar la casa, segons informa El PuntAvui en una crònica que també consigna el desinterès de la Diputació de Girona per l’operació.

Tanquem el recorregut pel Senyal Vell i en Borja em torna a la sala d’estar, gran i lluminosa, l’espai més públic de la casa, allà on Mercè Rodoreda rebia Joaquim Molas o Josep M. Castellet. “Era tan gelosa de la seva intimitat que no els deixava entrar a cap altra dependència de la casa”, m’explica Mariàngela Vilallonga. Encara s’hi conserven unes làmpades medievals en forma de torxa penjades a la paret, i la mateixa xemeneia que Rodoreda descriu a Viatges i flors: “La sala d’estar té la llar amb la campana de la xemeneia acabada amb un jou de roure construïda damunt d’una paret de pedra de color rogenc (amb estries de color de plom), d’un roig rovellat”.

M’adono que encara no he fet cap foto de la casa. Li dic al Borja que m’he deixat la càmera al cotxe i que torno de seguida. Quan obro la porta del carrer per sortir, un corrent d’aire m’esbarria els cabells i se m’emporta cap endins. I al mateix moment sento una porta que peta rere meu i un estrèpit de vidres trencats. Em giro i veig que la finestra de l’estudi ha quedat feta miques. Quedem tots glaçats. Els Vilallonga m’exculpen de seguida, però es fa un silenci compungit. Passa un àngel, com si la Rodoreda s’hagués fet present per un moment. “No passa res. Ja ho he dit, jo, que avui es trencaria un vidre”, em diu la Mariàngela. Potser ens ho hem de prendre com un senyal. O com un d’aquells crits que hi ha a les novel·les de la Rodoreda.

“Espero que ens tornem a veure ben aviat a la inauguració de la Casa Museu Rodoreda Romanyà”, els dic abans de marxar. Sortim de la casa. És migdia. De la banda de Calonge, ja s’entreveu una columna de fum. Les Gavarres cremen. Aviat desallotjaran les primeres cases de la Vall-llobrega. Potser és un senyal. “Em va semblar que no era jo qui caminava, sinó els arbres, tot el bosc”. Quan entro al cotxe m’adono que amb la pressa m’he oblidat de fer una foto al Borja i a la seva mare aquí a la casa.

Espero que no sigui massa tard.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació