El dia que hi haurà bones novel·listes

Els dies 8, 9 i 10 de novembre Roger Vilà va visitar la 32^e Foire du Livre de Brive, el segon esdeveniment literari de França després del Saló de París. Tot pasturant pels estands de la fira, Vilà és fa una pregunta capciosa: per què, quan algú demana que li recomanin alguna gran novel·lista, en general costa tant obtenir una resposta ràpida i concreta, amb noms i cognoms i títols d’obres?

Al llarg d’un  cap de setmana més de quatre-cents escriptors signen llibres, participen en taules rodones, protagonitzen lectures, parlen amb els lectors… La gernació és impressionant i un queda meravellat que tot plegat passi en una vila de cinquanta mil habitants perduda en el centre de França, a dos-cents quilòmetres de ciutats importants com Tolosa o Bordeus, i on, tot s’ha de dir, no hi ha cap llibreria amb cara i ulls.

Sí, la tranquil·la i burgesa vila de Brive es transforma per esdevenir unes hores el centre cultural de França. L’esdeveniment comença divendres a la tarda de manera espectacular a l’estació de Brive, quan arriben els set vagons del mític Orient Express en què han viatjat escriptors i editors, procedents de París. Perquè, ho torno a dir per si de cas, més de quatre-cents escriptors junts no els veus cada dia.

La dimensió de l’esdeveniment fa que calgui tenir paciència a l’hora d’accedir als diversos recintes on tenen lloc les activitats, ja que les cues —sovint sota la pluja— hi estan assegurades en tot moment. Però val la pena fer l’esforç. És en aquestes cues on t’adones que la cosa és seriosa, sobretot quan sents els comentaris dels qui han vingut de lluny per passar tot el cap de setmana a Brive o dels qui tenen els horaris de tots els escriptors que volen escoltar o saludar.

I és justament en una d’aquestes cues de la Foire du Livre, sentint una conversa entre dues dones, on em va venir de nou al cap una pregunta que no és ni la segona ni la tercera vegada que em formulo o que em formulen o que ens formulem els uns als altres quan coincidim al voltant d’una taula uns quants lectors.

La pregunta, ho reconec d’entrada, és delicada, capciosa. El sol fet de formular-la posa en evidència els prejudicis que hom pugui tenir i la posició que adopta davant la qüestió que n’és el nucli. Però el millor és anar al gra i deixar-se de disquisicions prèvies: per què, quan algú demana que li recomanin alguna gran novel·lista, en general costa tant obtenir una resposta ràpida i concreta, amb noms i cognoms i títols d’obres?

Aquesta pregunta va sorgir recentment en un sopar on vam coincidir un grup de lectors (i per una vegada especificaré que hi havia tants homes com dones). Després de rumiar-hi una bona estona, van aparèixer alguns noms, més aviat pocs: Virginia Woolf, Mercè Rodoreda… Una idea surava en l’ambient i condicionava les respostes, una mena de premissa que tots ens havíem autoimposat prèviament sense dir-nos-ho: tots miràvem de trobar novel·les que no es notés massa que havien estat escrites per dones.

Aquesta reserva pot generar encara dos interrogants més, força discordants segons com s’enfoqui la qüestió, i que orientaran el debat i les postures de manera molt diferent. La primera podria ser: quin problema hi ha en el fet que es noti que una novel·la ha estat escrita per una dona? Ara mateix no m’interessa aquest plantejament ni la resposta o el debat que pugui generar.

La segona podria ser: què vol dir que es noti que una novel·la ha estat escrita per una dona? La resposta, per força, és complexa, múltiple, i quan jo mateix provo de respondre-hi m’adono que és a la recent Foire du Livre de Brive on trobo alguna pista interessant. Allà vaig poder escoltar les intervencions de quatre escriptores; tres d’aquestes coincidien sorprenentment en un fet al meu entendre paradigmàtic: la història que narraven en les seves darreres novel·les era explicada des del punt de vista d’una nena de deu anys. A la mateixa fira, els participants a la taula rodona titulada “La ronda dels sentiments” eren només dones. Ve-t’ho aquí: cedir la veu narrativa a nenes de deu anys o escriure novel·les que parlen bàsicament de sentiments. Aquest és el tòpic que tenalla la producció novel·lística que sorgeix de les dones: massa sentiment.

Qualsevol tòpic —com qualsevol generalització— té un component d’injustícia, però també té a la base alguna certitud que li dóna cos. Sempre podrem trobar casos concrets que queden fora del camp d’acció d’aquesta mena de clixés. Ara em torna a venir al cap Virginia Woolf, o Núria Perpinyà, per posar un exemple proper. Són bones escriptores, i avall. Hi ha homes que escriuen bé i homes que escriuen malament. En el cas de les dones passa el mateix, però hi deu haver una part de raó en aquesta afirmació: durant molt temps les dones han excel·lit sobretot en l’àmbit de la poesia o la prosa poètica, mentre que la novel·la ha estat un terreny on han produït poques obres excepcionals.

El gran escriptor francès Julien Gracq tocava de passada aquesta qüestió en el llibre En lisant en écrivant, on deia el següent: “Una emoció a flor de pell pot acolorir i fer viure durant molt de temps la poesia ‘fugitiva’ […]. Però no animar una novel·la. El període d’entre guerres ha estat ric, i sobretot en la literatura anglosaxona (Rosamund Lehmann, Margaret Kennedy, etc.), en novel·les vibrants com una arpa eòlica, d’una sensibilitat femenina ben viva però que no innervava cap imatge interior central, ordenadora […]. No n’hi ha prou que una novel·la es recolzi en l’escalfor d’una emoció sincera.”

Si acceptéssim que el panorama és aquest, almenys fins a un cert punt, hauríem de ser capaços d’intuir-ne algunes de les causes i adonar-nos de com canviarà forçosament durant les properes dècades. Si pensem que les dones no van tenir un accés normalitzat i lliure a la formació i a la cultura fins a mitjan segle XX, es pot comprendre que fins ara no hagin sorgit generacions farcides de bones novel·listes. Hi ha algun cas molt aïllat abans del segle XVIII i alguns noms destacats als segles XIX i XX. Però els temps que vénen ens portaran una collita molt més destacada. I alguna cosa em fa pensar que la trajectòria dels novel·listes serà justament la inversa.

Per què ho dic? Una mirada ràpida al nostre voltant ens permetrà comprovar una realitat innegable: la cultura atrau especialment les dones. Elles són el públic dominant en bona part de les manifestacions culturals: xerrades, presentacions de llibres, lectures, recitals… Els teatres i els museus són plens de dones, i elles omplen cursos i tallers a les escoles d’adults, a les cases de cultura; són les dones les que més es formen, les que tenen curiositat, les que llegeixen i les que escriuen. De fet, a partir d’una certa edat els homes desapareixen de tots aquests llocs. Això ho he constatat llargament a Catalunya. I aquest fet tard o d’hora s’acabarà notant en tots els camps, inclòs l’àmbit de la creació literària.

Però torno a Gracq: “No n’hi ha prou que una novel·la es recolzi en l’escalfor d’una emoció sincera”. Massa sentiments poden fer malbé una gran obra. El dia que hi haurà bones novel·listes que sense peatges de gènere escriguin grans obres, si no ha arribat, és ben pròxim. Al capdavall, no hi ha millor perspectiva que la que ofereix simplement la maduresa humana.