El ‘Cuéntame’ convergent de Toni Cruanyes

El litoral de Canet és lleig. La llum fantasmagòrica d’aquesta tarda de diumenge no en té la culpa, ni ella ni un mar anegat pel vòmit de restes de canya esberlada que solen deixar les rieres després dels dies de pluja. Tant se val quin temps faci, cap circumstància meteorològica seria capaç d’embellir el decrèpit espectacle protagonitzat pel fotimer d’humils balcons que semblen voler-se abraonar sobre les vies del tren, com tampoc seria capaç de fer-ho amb el túnel d’inquietant sordidesa on cal endinsar-se per creuar la Nacional II o amb l’imperi gastronòmic pakistanès que, de mica en mica, va apoderant-se dels edificis del voltant de l’estació. Toni Cruanyes presenta La vall de la llum a La Setmana del Llibre en Català dimarts 13 de setembre a les 13h.

Afortunadament, però, aquesta conjura de la lletjor pot ser superada amb vint passes contades, un esforç prou assequible que permet al visitant oblidar-se de l’ensurt inicial gràcies a la simpatia d’un parell d’edificis de Domènech i Montaner, als antípodes estètics del pseudoporciolisme de la part del poble que s’acaba de deixar enrere. Una mica més amunt -Canet té forma de rampa- s’arriba a la Plaça Macià, batejada en honor a un caputxí del segle XVII que no guarda cap relació aparent amb el vell president de la Generalitat. Es tracta d’un racó discret, eclipsat per la presència d’una església esvelta, imant de totes les mirades menys de la meva, que se centra en una casa un xic tronada, mancada de tot atractiu turístic. És, però, l’objecte que m’ha portat fins aquí, l’escenari principal del llibre que duc a les mans, l’epicentre de La Vall de la Llum (Destino, 2022).

Al seu autor no cal que el presenti. D’ell i del seu darrer llibre se n’ha parlat molt, especialment des que, el passat 6 de gener, s’endugués el darrer Premi Josep Pla. Si es tracta o no d’un reconeixement merescut, no em toca a mi dilucidar-ho. Per això estan Laia Aguilar, Antoni Pladevall, Marc Artigau, Montse Barderi i Glòria Gasch, que, com a membres del jurat, són els únics responsables d’aquesta tria davant la llengua, la nació i el soci. Jo en això no m’hi fico.

Però com que una mica sí que m’hi he de ficar -aquesta és l’obligació del crític-, només diré que Josep Pla, qui, per motius evidents, mai hauria guanyat el certamen al qual dona nom, va dir en certa ocasió que, en cas d’haver de fer de jutge literari, elegiria abans un text no especialment ben escrit però amb quelcom a dir que un de gran qualitat literària sense un missatge concret. I malgrat costi pensar que els membres del jurat no identifiquessin l’autoria de Toni Cruanyes -de res serveix amagar-te rere un pseudònim si el teu jo literari és el d’un presentador dels informatius de TV3 nascut a Canet de Mar- vull pensar que, a La Vall de la Llum, hi van saber trobar cert encant, certa força, certa llum, valgui la redundància.

Sense destacar per la riquesa de la seva prosa ni per descobrir-nos l’originalitat de cap veu disruptiva, el relat compleix amb el seu propòsit: il·lustra, entreté i, a voltes, emociona. Llegir-la et deixa amb una sensació semblant a la que experimentaries si un bon amic et convidés a casa seva per, en companyia d’unes galetes daneses, explicar-te les batalletes d’algun ancestre recentment desaparegut, un d’especialment estimat. L’escena és maca i no calen grans figures retòriques ni un excepcional domini de la tècnica narrativa per captar l’atenció de l’oient, o del lector en aquest cas.

El mateix escriptor reconeix que el llibre “no és literatura en majúscules”, sinó una extensió de la seva feina periodística. I és de justícia dir que la labor de cronista la fa la mar de bé, gairebé tant com el seu avi, primer alcalde democràtic de Canet –A.K.A. La Vall de la Llum–, protagonista del relat i autor de la biografia casolana que serveix de base per a la crònica. Una crònica novel·lada que, si bé es comença escriure després de la mort del seu personatge principal -farà tot just dos anys- té, en l’Antoni Cruanyes sènior, una mena de coautor postmortem, sense el qual, molt probablement, mai hauria existit.

El cas del besavi Cruanyes, detingut pels anarquistes al principi de la guerra, recorda al de Josep Maria Planes o Carrasco i Formiguera.

Els dos Cruanyes, un des de la discreció del seu despatx de jubilat i l’altre des de la tarima mediàtica que ofereixen les editorials, s’encarreguen de retratar un extens període de temps que va de l’Exposició Universal de 1929 al principi de la present dècada. El resultat, per més que un xic caòtic, fa pensar en una mena de versió impresa de la sèrie Cuéntame, una versió on l’UCD d’Antonio Alcàntara és substituïda per Convergència i l’òptica hispanocèntrica dels guionistes de RTVE, per la dels catalans que van veure en la figura de Jordi Pujol una forma de salvar el país del qual se sabien hereus i apropar-lo, sense despertar gaires sospites, als models provinents d’aquell nord on deien que la gent era “neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç”. Com en la producció televisiva més famosa de La 1, instantànies de tota mena -de la negror del pa de la postguerra al rosat de la pell cremada dels primers turistes alemanys- es barregen amb cançons, poemes i referents diversos per conformar una espècie de còctel nostàlgic que serveix d’homenatge a una generació ja gairebé desapareguda, un homenatge merescut, com la majoria d’homenatges.

Les elegies solen ser simpàtiques, propenses a la tendresa, inofensives, adjectius que són perfectament aplicables al llibre i que només varien durant les pàgines dedicades a la guerra. L’esdeveniment s’explica des d’un punt de vista que sovint ha quedat exclòs de la historiografia oficial i de la literatura de la segona meitat del segle XX. És a dir, la versió dels que van trobar-se al bell mig d’una confrontació entre dos bàndols que no els representaven, la dels exponents d’una Catalunya que va morir el 1936. El cas del besavi Cruanyes, detingut pels anarquistes al principi de la guerra, recorda al de Josep Maria Planes o Carrasco i Formiguera. I tot i que en Llauneret, que és com li deien al senyor, va acabar salvant la vida, la seva història porta al lector a preguntar-se fins a quin punt els mites del republicanisme espanyol, que sempre es canten en castellà, tenen res a veure amb la realitat dels catalans que van viure uns anys tan convulsos.

Això, però, Cruanyes ho explica sense entrar del tot en el tema, el gran tema, aquell del que, encara avui, costa parlar: el paper de Catalunya a la guerra civil, si se’n pot dir civil. I un no sap si l’omissió és volguda o accidental, si hi ha quelcom que el darrer guanyador del Pla ha preferit obviar, com la gent tendeix a fer-ho amb certs episodis de les memòries de Tísner –Morituri te salutant– per limitar-se a recordar-lo com un senyor estrambòtic amb un pegat a l’ull dret o com el traductor al català de Cien años de soledad, novel·la que Cruanyes evoca, curiosament, a les primeres línies de La Vall de la Llum.