El cubalibre i la consciència nacional

La recepta del cubalibre es fa generalment amb un got llarg on es posen glaçons, llima, rom blanc, s’omple de refresc de cola i unes gotes de llimona, i va ser introduït pels soldats americans que van anar a Cuba a donar suport militar als cubans en la seva guerra d’independència a finals del segle XIX.

L’origen mític del naixement del cubalibre se circumscriu a un bar anomenat “The American Bar” al carrer Neptuno, entre Consulado i Prado, a l’Havana, que era un lloc exclusiu pels soldats i civils americans. Segons va revelar Fausto Rodriguez (adjunt cubà del general americà Leonard Wood,que era el braç dret de Theodore Roosevelt durant la guerra), un dia d’agost del 1990 un capità, anomenat Russell, va demanar una beguda de rom Bacardí amb un refresc de cola.

Aquesta original combinació va desvetllar la curiositat dels assistents i els altres soldats van demanar una ronda per a tots. A l’hora del brindis, un soldat va proposar la frase que feien servir els soldats cubans a la guerra de la independència del Regne d’Espanya: “Por Cuba Libre”. Des d’aleshores, aquella beguda va ser coneguda arreu amb aquest nom –cubalibre-, amb algunes excepcions com  el nom de “Mentiritas” que fan servir els cubans anticastristes de Miami.

Aquesta consciència identitària, que reflecteix el cubalibre, també la trobareu en el llibre de l’historiador Lluís Costa presentat aquesta setmana: ‘Les Construccions Nacionals: entre l’imaginari i la realitat. La formació de la consciència nacional cubana després del 1989. Anàlisi comparativa amb els casos de les identitats espanyola, catalana i porto-riquenya’ (Llibres de l’Índex. Neopàtria, Barcelona, 2016).

Es tracta d’un estudi molt original i exhaustiu sobre la construcció de les identitats nacionals després del 1898 a partir, sobretot, de la reinterpretació de la història, la narració interessada de les guerres, la creació dels mites nacionals, les cançons i la seva difusió en l’àmbit de l’educació, els llibres i els diaris.

El llibre inclou una lúcida presentació d’en Jaume Sobrequés que considera l’obra com a molt oportuna: “Ja que arriba en un moment decisiu de la nostra història (…) que posa de manifest que l’obra ben feta és encara més erudita (…) si serveix al que és avui el gran ideal del poble català”.

El llibre també inclou un pròleg molt suggeridor del professor Bruno Ferrer i Higueras de la Universitat de Puerto Rico que demostra un gran coneixement de la nostra realitat: “Catalunya també té el seu nacionalisme banal (…) és la Catalunya del “Mediterràniament” i als anuncis de la Damm, d’un orgull publicitari que recrea i reprodueix una simplificació de ‘Les formes de la vida catalana’ de Ferrater Mora (…). També ens avisa que, si arribem a la independència, “segur que hi haurà aquest tipus de nacionalisme oficial i aproblemàtic (…) i caldrà lluitar contra aquesta simplificació, en la línia de l’adagi de Lluís Maria Xirinacs: “Lluitarem contra el fort mentre siguem febles, i contra nosaltres mateixos quan siguem forts””.   

El llibre del professor Costa de la Universitat de Girona convé llegir-lo amb calma. Assaborint-lo com si fos un cubalibre en una nit d’estiu en alguna de les poblacions de la costa catalana com, per exemple, Begur, d’on milers d’exiliats econòmics catalans van marxar de la misèria per buscar un nou futur a les Amèriques. Alguns s’hi van quedar per sempre, alguns van retornar pobres com les rates i d’altres com a indians rics, però tots es van enyorar, com diu la cançó nostàlgica de L’Emigrant, amb lletra de Verdaguer i música d’Amadeu Vives, estrenada el 1894. L’enyorança que és també un dels mites de Catalunya, Cuba i Puerto Rico (només cal recordar la cançó Amèrica de West Side Story) i que ha configurat la nostra forma de ser.

En definitiva, com diu l’autor en aquest interessant llibre: “El fenomen del nacionalisme ha de ser repensat i reinterpretat, no únicament a la llum del coneixement històric, sinó també a partir de la creació de nous estats o l’aparició de comunitats transaccionals i interculturals (…) que, si es generen des del rigor en l’anàlisi, enriqueixen el discurs i el diàleg”.