El ‘Crim i càstig’ de Miquel Cabal

Diu Raül Garrigasait, president de La Casa dels Clàssics, que vivim “una edat d’or de les traduccions”. “Durant l’última dècada, la tasca del traductor s’ha revalorat. La seva feina s’ha fet més visible”. S’ha donat “més veu” als traductors, que són també analistes de l’obra treballada. Evidentment, l’editorial reforça aquest escenari aurífic. Ho fa, per exemple, a través de la col·lecció Bernat Metge Universal, estrenada fa un parell d’anys amb una nova traducció de la Ilíada. Els responsables de la col·lecció, que acull clàssics de “qualsevol època”, seleccionen traductors amb un estil definit —un estil d’autor— i els ofereixen un espai on poder explicar les solucions proposades. Aquest espai —un epíleg— acaba convertint-se en un valuós estudi sociolingüístic.

De moment, la Bernat Metge Universal reuneix tres títols. La col·lecció es va inaugurar amb la Ilíada, una “declaració de principis” traduïda per Pau Sabaté; va continuar amb la novel·la fundacional de la literatura anglesa moderna (Robinson Crusoe, de Defoe, amb versió d’Esther Tallada) i ara, aquest mes de març, ens arriba una nova traducció de Crim i càstig. L’obra de Fiódor Dostoievski, “novel·la emblemàtica del segle XIX”, segons Garrigasait, ha estat treballada per Miquel Cabal, doctor en Lingüística i traductor del rus, és clar (Dovlàtov, Turguénev, Aleksiévitx…).

La traducció de Cabal ens arriba gairebé cent anys després de la d’Andreu Nin, que fou l’autor de la primera versió catalana de la novel·la, apareguda el 1929. Garrigasait diu que la publicació d’una nova traducció de Crim i càstig obre un debat sobre “la nostra pròpia tradició lingüística”. La pregunta és clara: calia una nova traducció de la novel·la? El consens afirmatiu sembla que és prou sòlid. Francesc Serés, autor de la presentació de l’obra —La Casa dels Clàssics vol que cada traducció de la col·lecció s’editi acompanyada d’un comentari contemporani; la mirada de Defoe la donava Albert Sánchez Piñol, la de la Ilíada la signava Enric Casasses—, sosté que “els conflictes de Dostoievski són encara els nostres conflictes”. “La necessitem, la necessitem nosaltres i la necessita també aquest plural comú que som nosaltres i la nostra cultura. Hem de poder llegir qui eren, què feien, què esperaven i què sentien aquells altres que vivien al Sant Petersburg de fa cent cinquanta anys. Són els nostres avantpassats contemporanis, els nostres avantpassats polítics, socials i culturals”, escriu l’autor de La casa de foc.

En aquest sentit, Garrigasait diu que els clàssics són “obres intempestives”. “No deixen mai de ser vigents. Ens parlen d’una altra època, però són desconcertants, ens deixen estupefactes. Aquesta és la força dels clàssics, sobretot en aquest temps d’ara, on la tendència és relativitzar-ho tot, on tenim tirada pels eslògans fàcils. Dostoievski és tot el contrari. Hi ha pocs novel·listes que es prenguin els dilemes morals d’una manera tan seriosa”. L’autor de Les nits blanques entoma temes com el mal, la innocència, la fe o la condiciona humana “de la manera més radicalment seriosa que ens puguem imaginar”.

Francesc Serés: “Els conflictes de Dostoievski són encara els nostres conflictes”

Raskólnikov, el jove estudiant protagonista, “embriagat de teories, amb un gran anhel de grandesa”, comet un acte atroç —el crim titular— i obre una gran arca de dilemes. Dilemes que condueixen a una dialèctica essencial entre “entre l’ètica cristiana i l’ètica utilitarista”. Qualsevol persona mereix tot el respecte? Hem de treballar pel bé major si això implica trepitjar algunes persones, sotmetre-les? És possible travessar el mal? La bondat es pot trobar en les persones menyspreades? D’això parla Crim i càstig, on Dostoievski procura donar resposta al dilema central, una “brasa roent”, el motor de “cremor” de la novel·la. “Dostoievski no dispersa ironies. No fa brometes sobre qüestions fonamentals. La seriositat del tractament no té parió en la història de la literatura”, apunta Garrigasait. Aquesta “naturalesa dialèctica” de l’obra, “marca de la casa”, es desplega i planteja a través de les diferents veus de la trama, veus que l’autor marca amb força.

Pel que fa a la qüestió purament lingüística, la traducció de Crim i càstig és pertinent pel simple de fet de tenir-ne únicament una i notablement reculada. “Ha passat molt de temps i aquest ja és un motiu suficient”, apunta Cabal, que també troba raons en la “vanitat editora”. “En volem tenir una de nostra, la qual cosa és legítima”. Tenir, doncs, una traducció pròpia —actual— és un dels mòbils del projecte. Cabal explica que alguna vegada ha parlat amb Joan Sellent sobre la pertinència d’oferir una nova traducció d’una obra clàssica, generalment ben traduïda (seria el cas de Nin). “Ell em va donar la seva raó: ‘L’has de fer i serà la teva, serà irrebatible’”. Aquest “punt egocèntric” i la conjuntura concreta en què es va traduir l’obra (el confinament més estricte) acompanyen la feina de Cabal amb Crim i càstig.

Cabal creu la traducció d’una obra clàssica passa per “renovar” un text que “potser, avui, costa llegir” —la feina de Nin—, però en cap cas ha de tractar-se de renovar l’original: “La versió de l’autor sempre hi és”. Admet, però, que la versió traduïda conté “tries personals” i això pot afectar el sentit de la lectura. La lectura de l’original sempre serà la més completa, la més perfecta. La traducció és “una versió mediatitzada”. Sobre la comparació entre la seva feina i la de Nin, Cabal diu: “S’assemblen com un ou a una castanya”.

Cabal també detecta aquest “bon moment” per a la traducció: “Es dona una conjuntura cultural on els traductors hem arribat a un punt de reconeixement. La nostra feina no és simplement traduir matemàticament; les traduccions contenen reflexions, transcendeixen la tria lingüística; contribuïm a un estudi sociolingüístic. És una altra manera de traduir”. Cabal diu que, per exemple, consulta sovint el ‘diccionari Coromines’. “Cada solució és meditada, escollida segons uns criteris. L’hem de poder defensar. Abans, les tries eren més lliures; estaven fetes, sobretot, des del punt de vista artístic. Ara es busquen més fonaments; és la característica del nostre moment”. Segons Garrigasait, el reconeixement als traductors ha contribuït a “l’amor propi”, que “ha augmentat”. “Treballen amb una altra consciència”.

Una de les principals característiques de Crim i càstig, diu el traductor, és “la diversitat de registres”. La novel·la avança a través de diverses veus. Veus que ens passegen pels diferents estaments socials de la Rússia del segle XIX. Els personatges expressen distintes maneres de parlar; des d’usos col·loquials a germanismes. Evidentment, Dostoievski també lliga els registres a les manifestacions ideològiques. “La novel·la conté diverses capes teòriques. La capa ideològica s’ajusta a la capa polifònica”. És un autor que aborda sistemàticament la problemàtica social del seu moment i la polifonia és la tècnica que escull per fer-ho.

Miquel Cabal: “La nostra feina no és simplement traduir matemàticament; les traduccions contenen reflexions, transcendeixen la tria lingüística; contribuïm a un estudi sociolingüístic”

Les formes peculiars de parla delaten els personatges; els vulgarismes o l’accent estranger. Uns manobres, per exemple, parlen amb l’accent del poble on Dostoievski va passar la infantesa. La minyona s’expressa en una llengua molt vulgar. Com es trasllada tota aquesta amalgama de registres? Com s’ho fan els traductors per representar tot allò que no s’escriu, tot el que és purament oral? “En aquest sentit, la llengua catalana no té un referent”, assenyala Cabal, “la nostra llengua no té les facilitats de l’anglès, que permet escriure gonna; al català li manquen marques de col·loquialitat; no és evident la forma en què volem retratar la parla oral. Hauríem de poder arribar a una solució que ens ajudés a tots. Tenim aquesta necessitat, la de trobar una entesa”. Un llavors col·loquial pot adoptar diverses formes, la qual cosa implica una certa confusió.

Pel que fa a l’estil i la llengua de Dostoievski, Cabal diu que el rus era un “escriptor molt poc disciplinat, anàrquic; escrivia com li donava la gana”. Les traduccions més antigues, però, no han transmès això. “Han planxat molt l’estil, l’han unificat. Tot el que Dostoievski escrivia deliberadament malament no consta en aquests traspassos més antics”. Cabal explica que l’escriptor transgredia l’ús de les cometes, la cursiva o la puntuació: “Col·locava algunes comes allà on no havien d’anar”. Aquesta transgressió de la norma, Cabal la respecta “puntualment”. Les comes, per exemple, les adapta a la norma catalana correcta. “No les mantinc perquè el lector d’ara carrega una tradició que té molt més pes. El lector que va llegir Nin no tenia el codi gràfic tan integrat. Nosaltres hem llegit molt més. Respectar la puntuació de l’original podia ser massa salvatge”.

Dostoievski també utilitzava un cos folgat de burocratismes o dialectalismes. Marcava la llengua en funció del posicionament social del personatge i ja hem dit que les veus que oferia eren moltes i diverses. “Dostoievski necessitava trencar el discurs i el lector pot ensopegar, llegeix amb una certa dificultat”. Nin, diu el traductor, no va arriscar-se a l’hora de traspassar les parts més col·loquials: “No acaba de ser agosarat. El seu text està bastant literaturitzat. Els canvis de registres no es noten tant. Sagarra, de fet, li va criticar aquest aspecte. Potser ho podem atribuir als set anys que portava vivint a Moscou quan va publicar la traducció; com deia, però, no va acabar de fer el pas”.

Crim i càstig, per cert, és la novel·la més llegida a les presons russes. L’oferta carcerària és escassíssima i els presos senten una certa identificació amb la història de Raskólnikov. Rússia és un país “literaturocèntric” i els clàssics venerats entren còmodament a les cel·les.