“El crim és una eina per parlar de la realitat contemporània”

El salt de Crims d’en Carles Porta a la televisió fa pensar que el gènere negre es troba en un bon moment. Durant els darrers anys han proliferat les col·leccions editorials dedicades a la novel·la negra, així com els festivals especialitzats. Coincidint amb l’inici del BCNegra, parlem amb Gregori Dolz, Roger Clanchet i Ilya Pérdigo, els editors d’Alrevés, un dels primers segells a especialitzar-se en el crim a Catalunya i que enguany celebra el seu desè aniversari.

Primer de tot, felicitats. Com ho celebreu?

Gregori Dolz: Quan s’acostava la data i començàvem a pensar què fer, vam plantejar de fer una gran festa, però a poc a poc vam canviar d’idea i la celebració es va transformar en treballar, fer una sèrie de canvis que impliquessin un abans i un després, no pas en contingut sinó en la forma de treballar internament. Hem canviat d’oficina a aquesta de València amb Rambla Catalunya, així estem més cèntrics i connectats amb la gent del sector que es mou molt per aquí; també hem renovat el nostre web, el disseny de portades i alguns hàbits administratius. Per altra banda, també hem adquirit BiraBiro, una editorial infantil que pensem que té una molt bona projecció i que li feia falta un revulsiu des del punt de vista econòmic i logístic. L’Oriol González, el seu director editorial, es queda dirigint l’empresa. Tres editors de novel·la negra no podíem agafar un segell infantil i pensar que ho podíem fer sols.

Ilya Pérdigo: De fet, a Alrevés havíem fet algun intent de fer infantil amb algun projecte concret com La Gata Marga de la Pilarín Bayés però ens vam adonar molt ràpidament que allò era un tipus de llibre, mercat i públic que no controlàvem.

GD: És un canal molt diferent, però precisament per això vam decidir adquirir-lo: BiraBiro ens diversifica de forma contundent. Molts cops ens pregunten “quant durarà això de la novel·la negra?”, jo no crec que sigui una moda perquè aquest gènere neix d’una circumstància en què vivim: hi ha molts problemes, la societat vol novel·les que parlin d’allò que li passa.

Roger Clanchet: Estàvem en un punt d’equilibri, amb 50 títols en la col·lecció en català (crims.cat) i gairebé 100 en castellà. Arribat aquest punt, et quedes on estàs o et reinventes, i hem optat pel segon.

Repassem una mica la història d’Alrevés. Quan va néixer amb en Josep Forment, no era una editorial centrada en novel·la negra.

GD: Quan vam començar aquesta editorial, se’ns va ocórrer una cosa bastant divertida que era la Anticolección, una mena de calaix de sastre on hi cabia tot.

RC: Érem uns romàntics, publicàvem el que ens agradava.

IP: De fet hi ha editorials que es mantenen sempre així d’eclèctiques: Comanegra, per exemple, és l’editorial més eclèctica que hi ha. Però era molt complex, els llibreters no entenien per què els arribava un dia un llibre de minerals, un altre un manual per deixar el xumet i un altre una novel·la negra hard boiled. A poc a poc ens vam anar sentint còmodes amb la novel·la negra perquè tots n’havíem llegit en algun moment.

GD: Va ser sobretot a partir de la publicació de Víctor del Árbol que va tenir molt èxit i molts països ens en van comprar els drets. El punt culminant va arribar quan vam publicar l’Alexis Ravelo i vam crear crims.cat, la col·lecció de novel·la negra en català de la mà de l’Àlex Martín Escribà.

IP: Hi havia un buit en la novel·la negra. Magrana n’anava publicant però no hi havia cap col·lecció. En castellà veníem de Stieg Larsson, que va ampliar el públic de la novel·la negra (encara que es discuteix molt si en un bon camí o no). Nosaltres sempre hem apostat per autors catalans, sigui en català o en castellà, i sentíem que faltaven aquestes col·leccions. Al llarg dels darrers anys, ja han anat apareixent altres col·leccions, han proliferat també els festivals de novel·la negra. Ara hi ha Llibres del Delicte en català, Pagès té una col·lecció, Enciclopèdia Catalana també ha anunciat fa poc que en farà una…

GD: Curiosament, Llibres del Delicte i nosaltres vam sortir gairebé alhora. Hi havia un buit de novel·la negra en català, ningú en publicava… Ara moltes editorials han vist l’oportunitat. Ara bé, nosaltres vendríem fum si no hagués estat pel Paco Camarasa, que ens va donar ajudar quan volíem presentar autors, ens va donar un espai de projecció, continguts, consells… va ser una peça clau.

Qui llegeix novel·la negra?

GD: La publicació de Larsson va tenir un efecte fortíssim, no només amb els nòrdics; els festivals estaven començant: el BCNegra, el Tiana… És un gènere que mai ha estat abandonat, només que no ha tingut la reputació que tenen altres gèneres, tot i que grans escriptors de la història han publicat novel·la negra. Aquí Catalunya ho han fet Manuel de Pedrolo, Jaume Fuster, Isabel-Clara Simó. Des de les institucions o des de les lletres sempre es veu com un gènere secundari però sempre ha estat molt popular.

RC: També han tingut molt a veure les sèries de televisió i la crisi econòmica, perquè la novel·la negra permet de parlar de temes com la corrupció o les diferències socials.

IP: Es publicava novel·la negra, però no estava ordenada dins d’una col·lecció. A poc a poc, la novel·la ha anat guanyant espai i substituint la novel·la històrica a les llibreries. A més, han sortit quinze o vint festivals de novel·la negra en els últims anys que allarguen el recorregut de cada publicació. El que ha canviat és que els autors que la gent potser ubicava en un catàleg més genèric, ara sap que formen part d’una col·lecció de novel·la negra. Això també és perillós, perquè llibres que en realitat no ho són han acabat en una col·lecció de novel·la negra pel simple fet de poder-los donar una vida més llarga. Aquí és quan et planteges també si publiques massa llibres. Nosaltres sempre prioritzem autors catalans, però molts cops hem de fer una mica d’autocrítica i pensar que es publiquen molts llibres pel simple fet de ser catalans, i per això intentem ampliar mires i tenen cabuda les traduccions.

L’estereotip diu que el lector de novel·la negra és fidel, però.

IP: Menys que el de novel·la romàntica, però sí que ho són. Amb 10 anys de castellà i 8 de català hem tingut temps de saber qui és el nostre públic, com es mou a les xarxes. Però cal eixamplar el volum de lectors de novel·la negra en aquest país. Són lectors fidels però són pocs.

RC: En això, la novel·la negra és equiparable a la literatura infantil. Tu tens claríssim quin públic tens i treballes per eixamplar a quanta gent arribes.

IP: De fet, quan vam publicar la Isabel-Clara Simó l’objectiu era aquest. Publicar autors que ja havien publicat novel·la negra però que atraguessin gent que la coneix per una narrativa més generalista. Això també ho intentem fer amb els subgèneres, hi ha novel·la negra que s’acosta a la ciència-ficció, al sentit de l’humor, a una novel·la més històrica, ara publicarem una novel·la de true crime del Ferran Grau… L’estereotip de la novel·la negra és el de l’investigador amb gavardina, i va molt més enllà d’això, és una eina per explicar el present com deia en Roger, i també per guanyar lectors a les escoles perquè és un llenguatge que parla de coses que han vist. A poc a poc, però, ens anem acostant al lector, l’estereotip va desapareixent. La gent sap que la novel·la negra és entreteniment però que aporta una sèrie de coneixement de la realitat de la ciutat o del barri. També la premsa va tenint cada cop més consideració per aquest gènere.

GD: La noció de detectiu amb gavardina per sort ja s’ha perdut, es pot escriure novel·la negra de moltes maneres, Te quiero porque me das de comer de David Llorente, per exemple, té una narrativa molt arriscada. El que nosaltres més busquem, sobretot, són novel·les que aportin un aprenentatge sobre la societat on vivim i els seus problemes. El crim és una eina per donar peu a parlar sobre la realitat contemporània. La Teresa Solana, per exemple, a Octubre parlava de la realitat catalana de 2017 i a Mai més, la Susana Hernández parla de la realitat dels barris marginals, de racisme entre minories. La col·lecció Sin Ficción tira molt perquè parla del crim tot detallant els seus orígens, com s’ha desenvolupat, d’una manera que als telenotícies no hi cap.

Ara que parles de no ficció, el podcast de Crims del Carles Porta ha tingut un èxit aclaparador i ara passarà a la televisió.

GD: Nosaltres vam preveure aquest boom, vam veure que hi havia aquest mercat i per això vam treure el Sin Ficción, que aviat farà un any i mig. De fet, un dels casos que parlarà el Porta a la sèrie és el del Monstruo de Machala, que nosaltres vam publicar fa un temps. Hi ha dos tipus d’autors en novel·la negra, els que s’obsessionen per la veracitat i els que són més literaris. La no ficció és el màxim exponent del primer i, com es tracta de fets verídics, aporta una dimensió més psicològica: el lector es planteja per què aquesta persona ha fet el que ha fet. A més, Crims està molt ben fet, amb aquella música de Cohen tan ambiental.

Canviem de tema i parlem del sector editorial. Sou uns dels fundadors de Llegir en Català.

IP: Com a editorial independent va anar molt bé als inicis, ens va fer tenir certa veu. A més, ho veiem com una manera d’entendre el sector del llibre, el llibre en català, les institucions públiques, la representació dels autors catalans a l’estranger… tot això ha acabat convertint-nos en grup de treball i també d’amistat. És un doble equilibri entre la promoció i tenir pes en l’àmbit cultural català.

No fa gaire que Bernat Ruiz Domènech va publicar Desencadenats (Saldonar), on defensava la idea d’un clúster d’editorials, llibreries i tots aquells implicats en la producció i distribució de llibres.

IP: Amb els llibreters, sempre hem tingut relació. Nosaltres hem recorregut Espanya amb la motxilla plena de llibres. O t’organitzes d’aquesta manera o els perills externs que ja coneixem se’ns mengen. El sector del llibre és molt opac, es compartia poca informació, ara amb les editorials i llibreries cada cop compartim més projectes i esforços. És en aquest sentit que per nosaltres és important incorporar una editorial infantil i juvenil com BiraBiro, perquè ens dona més pes.

On ha d’anar a comprar llibres un lector de novel·la negra? No fa gaire va desaparèixer la llibreria SomNegra.

GD: SomNegra va ser el relleu de Negra i Criminal. La seva desaparició no té res a veure amb l’estat del sector de la novel·la negra, penso que van ser diversos factors externs els que ho van provocar. Intentem treballar amb les llibreries independents però no es pot negar que els grans monstres cada cop tenen més pes, encara no se sap molt bé com s’hi pot competir. Hi ha mil teories, però no deixem de ser un sector ineficaç, jo me’n vaig a un productor de patates xips i li dic que per vendre 1000 bosses n’ha de fer 1500 i se’m riu a la cara, aquesta és la realitat del llibre: entre el transport, premsa o els que desapareixen, es llencen moltíssims llibres.

IP: Estem al segle XXI i hauríem d’estar buscant més l’eficàcia. Avui en dia podem tenir moltíssima informació del que s’està venent, del que es llegeix. A la darrera trobada de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana parlàvem de la distribució. En models com el que hi ha a Holanda o Alemanya, editors i llibreries s’uneixen per crear un únic distribuïdor: els editors envien amb molta antelació les seves novetats als llibreters i aquests els diuen el nombre exacte d’exemplars que en volen, així l’editor, abans d’anar a imprimir, ja sap exactament quants en col·locarà. Hem de caminar cap a poder encaixar al màxim l’stock. SomNegra va desaparèixer perquè en aquest context especialitzar-se en un gènere és molt difícil i perquè molta gent que plorava pel seu tancament, en realitat, eren els primers que es compraven els llibres a través de grans plataformes digitals.

GD: Ara mateix no existeix una llibreria només de novel·la negra, però en la majoria de llibreries ja hi ha una secció de negra. A més, ara el lector i les recomanacions es mouen molt a través de les xarxes. No és la millor solució però, a través de Twitter i gent que fa ressenyes a la xarxa, el lector es pot informar bé sobre què llegir.