El comiat del comissari Montalbano

Riccardino és l’obra pòstuma de Camilleri que tanca la sèrie de les aventures del comissari sicilià. En la seva darrera investigació Montalbano s’enfronta a l’assassinat d’un dels quatre amics d’una colla molt ben avinguda que ho comparteixen tot, inclús allò que no s’hauria de compartir. Ara bé, el rerefons de la novel·la el protagonitza el “combat de boxa” entre Montalbano i l’autor, diu ell seu traductor, Pau Vidal. Un fil conductor secundari de la novel·la és la impossibilitat del comissari de controlar la seva vida per culpa de la competència deslleial que el seu homònim televisiu li fa a les pantalles. 

El periple que ha fet el manuscrit de Riccardino fins a arribar a les mans del lector ha estat llarg. Camilleri entrega el llibre a la seva editora italiana, Elvira Sellerio, l’estiu del 2005 amb la intenció de publicar-lo més endavant, quan tingui la certesa que no escriurà cap altre del cicle Montalbano. Sellerio el guarda en un calaix, no en una caixa forta com especulaven els rumors. El 2016 Camilleri va creure convenient “arreglar” Riccardino. Per fer-ho, va requerir l’ajuda de la seva amiga Valentina Alferj, atès que ell havia perdut visió. La trama va quedar intacta però Camilleri, un home de gran sensibilitat lingüística, va notar que amb els anys el sicilià havia evolucionat i va modificar la novel·la per tal de reflectir-ho.  

Elvira Sellerio es va morir abans d’editar l’obra, que va passar a mans del seu fill Antonio el 2020, un any després de la mort de Camilleri. A Itàlia se’n van publicar dues versions: una de convencional amb el text reescrit de 2016 i una de luxe que incloïa les dues variants del manuscrit, la del 2005 i la del 2016 -la producció d’aquesta segona la va demanar l’autor explícitament perquè es veiessin els canvis-. A Catalunya no ha arribat la traducció fins aquest 2022, ja que Camilleri era tan productiu que l’any que es va comercialitzar Riccardino a Itàlia, Edicions 62 encara estava editant dos títols anteriors de la sèrie Montalbano.

Riccardino neix de la necessitat de Camilleri de passar comptes amb un personatge que ha crescut massa, i es podria tornar un enemic -com subratlla Vidal-, i alhora d’evitar que algú altre n’escrivís una seqüela, com els va passar als seus amics Jean-Claude Izzo i Manuel Vázquez Montalbán. De fet, els tres escriptors van coincidir l’any 2000 en un aeroport i van discutir sobre com posar punt i final a les seves sagues de novel·la negra, Izzo, per exemple, va matar el seu protagonista, però Vázquez no la va poder acabar mai. Potser la idea d’un Riccardino es va començar a gestar llavors. 

Cal destacar l’elegància amb què Montalbano marxa de l’escena. Camilleri, a diferència d’Izzo, fa desaparèixer l’inspector d’una manera molt literària. Com apunta Pau Vidal, això “dona un valor molt especial a Riccardino, perquè sense deixar de ser una novel·la negra és un llibre molt metaliterari”. L’autor reflexiona i dialoga amb Montalbano d’una forma brillant. L’editora d’Edicions 62, Pilar Beltran, que publica Camilleri en català, es refereix amb la paraula sfumato a la retirada definitiva cap a bambolines de Montalbano, un recurs estretament vinculat a l’herència teatral de l’escriptor.

Vidal qualifica d’intel·ligent i reeixit el final que el sicilià ha volgut donar al cicle de novel·les que li van donar l’èxit. “Tenia por que em decebés”, admet el traductor, que estava convençut que mataria el protagonista i faria alguna “cabriola amb la relació que té amb la Livia, la seva xicota intermitent. Matar el comissari o jubilar-lo hauria estat problemàtic; en canvi, el novel·lista ha sorprès la majoria dels lectors amb la seva proposta”, remata Vidal. 

Traduir Camilleri ha estat tot un desafiament, ja que a mesura que publicava cada cop sicilienejava més. Precisament, la reescriptura de Riccardino es va produir perquè italianejava massa segons l’escriptor. Els seus llibres eren cada cop més locals, lluny de la gramàtica i la cotilla normativa, assegura Vidal, això feia que ell no agafés “complex de google translator” fent la seva feina, com li passa sovint amb els llibres més plans. 

Trasbalsant la sèrie Montalbano al català Vidal reconeix que ha “xalat” d’allò més. “Per traduir en Camilleri has de ser una mica com en Camilleri. És a dir, tenir la mateixa malaltia. T’has d’emocionar per un canvi morfològic, has de perdre el senderi per un joc de paraules; substancialment, has d’estimar la llengua”, explica el seu adaptador. I és que, Pau Vidal adverteix que la dificultat de traduir el creador de Montalbano és que la seva llengua cada cop era més inventada, ja no parlàvem de sicilià sinó d’un camillerià. És per la seva riquesa lèxica que Pau Vidal conclou que no se l’hauria de traduir perquè, en fer-ho, es perd gran part de l’essència en el camí. “L’ideal seria que tothom estudiés sicilià per poder llegir l’original”, diu.

Però, què diferencia Riccardino de la resta de les novel·les del cicle? En primer lloc, el títol anticipa una ruptura respecte a tots els precedents. Normalment el títol dels integrants de la saga el componia un substantiu i un complement nominal i en aquest és només un nom. L’altre tret que hem comentat és la metaliterarietat i l’especial evolució sicilianejant camilleriana que fan els personatges i fins i tot el narrador. També és l’únic títol del cicle que es publica amb les dues versions i que evidencia més els canvis d’escriptura. 

Ara bé, cap dels llibres del comissari Montalbano havien arribat a vendre 70.000 exemplars la primera setmana. Itàlia va embogir amb Riccardino. Després de Harry Potter, ha estat la novel·la més venuda en els seus primers set dies. El mèrit indiscutible de Camilleri és la seva afició i fidelitat lectora, un autor amb un magnetisme capaç d’enganxar a persones de gustos molt diversos. Beltran emfatitza: “no conec ningú que havent-ne llegit un s’hagi pogut resistir a llegir-ne un altre. Un cop has entrat en el món de Vigata, amb tots els personatges de l’entorn del comissari (…) t’hi tornes addicte”.

Durant 23 anys els devoradors de novel·la negra no s’han cansat de llegir-lo. Camilleri, tal i com diu Beltran, escrivia uns quatre llibres a l’any, dos de la sèrie Montalbano i dos o més d’altres temàtiques. Així i tot, les editorials van ser sempre prou hàbils per traduir-lo veient que era una producció que tenia un públic que l’absorbiria. Només en català té més de 100.000 lectors, una fita extraordrinària.

Davant la fal·lera camilleriana Edicions 62 ha anunciat que tornarà a posar a l’abast dels lectors els 31 títols del cicle Montalbano i també nous llibres que encara s’estan editant a Itàlia. Pau Vidal ha confessat que li faria especial il·lusió traduir Il re di Girgenti (El rei d’Agrigent), un llibre de la sèrie històrica ambientat al s XVIII que representa l’època en la qual els virreis espanyols vivien a Sicília. Camilleri els fa parlar amb una llengua inventada que vol reproduir un espanyol parlant sicilià. “És un deliri d’invenció de llengua”, observa Vidal, a més Camilleri sempre deia que era la novel·la més bona i divertida de les que ha escrit. Queden moltes traduccions per fer. Encara que Camilleri ja no hi sigui, la seva literatura seguirà viva i efervescent entre els lectors.