El cercle viciós de la rebel·lió: del punk a les heretgies medievals

Els romanents és una novel·la costumista amb una escalada de tensió que reivindica la novel·la curta com a gènere

Francesc Ginabreda

Francesc Ginabreda

Periodista i corrector

A partir d’aquesta setmana, quan trepitgeu les llibreries d’aquest país i potser alguna de més enllà, chi lo sa, trobareu un llibre amb les lletres i la il·lustració de la coberta ratllades, nom de l’editorial Empúries inclòs. És una nouvelle pagana-kafkiana sobre un conflicte generacional, pares contra fills, escrita a tres veus amb l’eco d’una pregunta que ressona tota l’estona: com entendre’ns amb els adolescents? El llibre, Els romanents, ha merescut el Premi Just Casero i és obra del teòleg ans ornitòleg Víctor García Tur. No us ratlleu abans d’hora, fadrins de gleva, que l’heretgia (adolescent, barroca, flagel·lant) mereix la vostra complicitat.

Per començar, perquè “té tots els ingredients per ser una obra de culte”, diu l’editor Josep Lluch, que destaca la seva “singularitat i excel·lència” i la compara, amb aquests paràmetres enlairats, amb el Robinson de Vicenç Pagès. Per què? Bàsicament perquè “estira les convencions del gènere narratiu”, però també perquè García Tur hi confirma la seva destresa a l’hora de modelar el llenguatge i, en aquesta ocasió, de posar-se a la pell de tres veus marcadament dispars que s’entrellacen, el contrapunt de les quals dona forma a una història inquietant que neix entre les quatre parets de la família. L’heretgia succeeix a casa.

Els romanents reflecteix un conflicte humà entre un fill adolescent i els seus pares (i amb ell mateix, naturalment; adolescent romanent). Un tema clar, prou elàstic, amb plantejament edípic, senzill d’abordar i relativament explotat en altres esferes de l’escriptura. Ben allunyat del constrictivisme pedagògic o dels consells d’articulistes que, oh miracle, expliquen les meravelles i els desafiaments de ser pares i mares, García Tur fa literatura (la de veritat) fent parlar una mare expunk que intenta entendre el seu fill i un adolescent en ebullició que escriu un dietari acompanyats d’una Brevíssima relació de les heretgies medievals, assaig apòcrif en què haurem d’identificar un símil evident entre la rebel·lió juvenil i el desafiament religiós.

Formo part d’una generació que des del punk hem arribat a llegir sobre les heretgies medievals“, explica García Tur, que disposa d’un fantàstic breviari d’influències paral·leles que van des de Dadà i el surrealisme fins a les sectes passant pels càtars, els situacionistes i el mil·lenarisme, si és arrabalesc, millor. Tot quadra: el mil·lenarisme, és a dir, de Milena, l’enamorada de Kafka. A la novel·la hi un contrast entre la visió cíclica i la visió lineal de la història. La primera, perquè tot allò que passa, com la rebel·lió, ha passat sempre (la història com un cercle viciós, el relat com una sonsònia), i la segona, entesa precisament des de la perspectiva mil·lenarista (ull viu: no pas la millennial).

Deixant de banda L’home rebel de Camus, que es podria afegir tranquil·lament a aquesta llista juntament amb Borges, Kipling i Perucho, García Tur esmenta un parell de llibres que han estat especialment significatius per a la redacció d’Els romanents. Són Rastros de carmín, de Greil Marcus, i En pos del Milenio, de Norman Cohn. Expert en la rebel·lió a través de la religió, Cohn té un fill (Nik) que també en parla [de la rebel·lió], però a través de la música. Una altra font d’inspiració per García Tur, que vincula “la moguda trap” actual amb tot aquest atractiu argumentari de la dissidència, sobretot pel que té de desafiament revolucionari.

Potser pensareu que ens ha quedat penjat un interrogant: Per què suara hem posat una ratlla en algunes paraules? Per què està parcialment ratllada, la novel·la? La resposta la té la veu adolescent que escriu el dietari, que no acaba de veure clares algunes frases i, simplement, les ratlla. Interessant recurs metaliterari que ja trobem només de començar, a la coberta. García Tur, que és dissenyador gràfic, no s’amaga pas, al contrari, de servir-se de l’element gràfic com un element més a l’hora d’escriure. Una altra heterodòxia que, a mesura que aneu llegint el llibre, trobareu representada en manifestacions de tota mena.

Una olla a pressió

Segons el mateix autor, Els romanents és una novel·la costumista amb una escalada de tensió que n’amaga una altra de relativament subtil, que és la nostàlgia. De la joventut, de la desobediència, del passat. García Tur diu que era important que l’extensió fos més aviat breu a propòsit d’aquesta escalada de tensió: com una olla a pressió que ens acaba portant fins al clímax narratiu. El jurat del Just Casero ho va tenir clar i la va destapar delitosament. En aquest cercle viciós de la rebel·lió, càtars, punks i adolescents ballen una sardana truculenta per reivindicar la novel·la curta com a gènere, tret distintiu del Premi, que convoca la Llibreria 22 de Girona amb l’incombustible Guillem Terribas al capdavant.

Amb aquest guardó, García Tur completa la seva particular triologia de premis després d’haver-se endut el Documenta amb Twistanschauung (2009) i el Marian Vayreda amb Els ocells (2016), i engrosseix una mica més la seva variada col·lecció de publicacions literàries. Tastaolletes, eclèctic, omnívor, transgressor… són adjectius versemblants i vàlids que el defineixen com a escriptor. Actualment està treballant en un llibre de contes i en una novel·la, o sigui que ens podem permetre la llicència d’afegir-hi un contundent voraç. Tot sigui en favor de l’heretgia.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació