El cel sobre Montreal

Amb una trama que als amants del bon cinema els pot fer venir immediatament al cap la pel·lícula Lost in Translation (2003), dirigida per Sofia Coppola —amb Bill Murray i Scarlett Johansson com a protagonistes—, la biòloga Eulàlia Comas (Barcelona, 1970) publica Era primavera a l’hivern (Univers), la seva primera novel·la. Respecte al film, Comas aplica certs canvis i girs de guió: l’acció no passa a la ciutat de Tòquio, sinó sobretot a Montreal; els protagonistes no tenen exactament la mateixa edat que els de la pel·lícula sinó que són més grans, encara que el personatge masculí té el mateix nom; hi ha el viatge com a motiu de feina i no de plaer (a la pel·lícula ell, a la novel·la, ella); la parella protagonista passeja junta sota un paraigua; les vistes des d’un novè pis (aquí no des d’un hotel sinó des de l’apartament senyorial d’ell); la ciutat de Montreal també té una part subterrània com Tòquio, aquí ella i no ell li besa el front; i, per damunt de tot, la tendresa i el respecte que es desprenen de les seves converses generen la mateixa sensació en el lector. Qui sap si es tracta d’un gran homenatge gens encobert a una de les millors pel·lícules de la història.

La Laia és quarantina, tècnica de l’administració ambiental (com l’autora) i de Barcelona, i en Bob és un metge irlandès jubilat de vuitanta-set anys a qui fa poc han diagnosticat un càncer. Es coneixen en un avió que fa el trajecte Amsterdam-Montreal: ella per feina i ell perquè hi viu. En Frank, el fill d’en Bob, també viatja amb el pare. Sobrevolen l’Atlàntic i s’asseuen de costat per atzar. Tots tres, per torns, enfilen una conversa «sorprenentment familiar i distesa» de més de vuit hores sobre la imprevisibilitat de l’amor que aviat es ramifica en altres temes secundaris: el català, el franquisme, el Barça, Leonard Cohen… Després d’un primer capítol situat l’any 2015, on la Laia explica el primer retorn a Irlanda pel funeral d’en Bob al cementiri de Fintona, la novel·la retrocedeix fins al 2013 a l’Aeroport de Sciphol (Amsterdam), el dia que es van conèixer, i els quatre dies posteriors que ella es va quedar a Montreal. 

L’estil de la novel·la d’Eulàlia Comas és senzill, planer i de lectura única: l’autora no superposa capes ni aprofundeix massa en els personatges. Potser perquè, com diu l’autora als agraïments, «és un relat basat en fets reals» on abunden les descripcions adjectivades dels llocs per on passa la protagonista. El to de la majoria dels capítols fa fluir una lectura entretinguda que potser no busca res més que això. Una de les característiques rellevants del debut literari de Comas és l’estructura narrativa, que sovint alterna diferents temps i punts de vista, fet que permet una comprensió més rica del que significa viure en un món canviant. Els temes de la natura i el clima, juntament amb les emocions associades a les estacions, simbolitzen el cicle de la vida, tot i que Comas situa bona part de l’acció durant la primavera del 2013.

Era primavera a l’hivern planteja com, més enllà de l’edat, les cultures o les experiències viscudes, les connexions humanes poden sorgir del no-res. I que la diferència d’edat entre dues persones no hauria de ser cap impediment perquè aparegui l’amor pur, bo i sa. Al començament, el personatge de la Laia és un pèl inversemblant en la mesura que té reaccions adolescents malgrat comptar amb una feina important i més de quaranta anys: no s’explica les sensacions que li provoca en Bob, però les atribueix a la semblança de l’home amb Leonard Cohen, el seu ídol. Casat amb la Suzanne (el nom és el mateix que el de l’esposa de Cohen) —una dona impossibilitada després de l’ictus, com un fantasma que la Laia ignora—, en Bob ha tornat amb ella després de trenta anys de córrer món i de casar-se amb la Sophie. La Laia llegeix l’autobiografia en dues parts que Bob li regala i el coneix una mica més, s’interessa una mica més per ell i, es podria dir, s’obsessiona absolutament amb ell. Potser hauria calgut una mica més de fondària psicològica, de no quedar-se amb les emocions epidèrmiques primerenques, d’anar al gra i reflexionar sobre el perquè de l’aparició de l’amor sobtat quan no s’espera. Una mica més com Lost in Translation, ben mirat: l’adscripció a la llarga tradició de la literatura de viatges i la utilització de la tècnica retòrica de l’estranyament, però també els moments de connexió, la solitud i la recerca de significat.